Poeta i mariscadora

S’ha de reconèixer que als artistes els exigim més coherència en els seus pensaments, paraules, obres i omissions que als altres. A més d’haver de ser capaços de projectar i resumir en cinc-cents caràcters què investigaran i què van produir durant els pròxims sis mesos de la seva vida -amb suficient vehemència per a ser considerats rellevants i mereixedors de diners/confiança, però amb certa desafecció, ja que res menys segur que poder dur a terme aquest projecte i clar, la vida segueix-, els artistes han de saber construir i relatar (per aquest ordre) la seva biografia de manera que res enterboleixi un ésser i estar en el món que justifiqui i legitimi el seu art. Dit d’una altra manera: a més d’exigir-los de ser capaços d’embastar un “perquè” del seu art, els artistes (sobretot al principi de les seves carreres i excepte comptades i evidentment merescudes excepcions) han de tenir més o menys clar -o almenys ser capaços de justificar i donar un sentit- al per què han estudiat una carrera i no una altra, se n’han anat a viure a l’estranger o s’han quedat en sòl patri, o han optat per vendre sabates en una botiga en lloc de fer classes en un institut de la perifèria. Tot això no té perquè ser dolent, al contrari, i tant de bo s’exigís la mateixa coherència interna i externa a altres gestors del públic. Allò personal és polític i en l’àmbit simbòlic tot és susceptible de produir sentit i, en aquest cas, tot el que un artista fa o no fa, diu o calla és rellevant en el moment de rebre i valorar la seva obra.

Però és que tot relat autobiogràfic és una ficció. I cal no oblidar que la nostra existència i les nostres relacions es basen cada vegada mes en el model de Narcís (el de la perversió i l’ego, sí), en detriment del model familiar i afectiu d’Èdip i, per tant, dins d’aquesta perversió, expliquem i ensenyem de nosaltres solament i precisament allò que volem que se sàpiga. I que de tot acte i de tota decisió vital conscient es deriven conseqüències imprevistes i involuntàries. O el que és el mateix: no totes les decisions que prenem ni tots els projectes que emprenem han de ser productivistes ni tenir un mateix sentit, ni anar cap a una mateixa direcció.  “La contradicció és la llum del poeta” deia amb raó Federico.

Un artista -tothom, de fet, però potser un artista encara més- hauria de poder dir obertament -és a dir, relatar en la seva biografia, amb el que això implica- que se n’ha anat a viure a Sòria per amor. O a Pequín. Que ha tornat a viure a casa dels pares perquè no pot pagar el lloguer a la ciutat mentre acaba un projecte, o a l’inrevés -molt més difícil, això- que no guanya diners amb el seu treball artístic però que això no importa perquè la seva família té molts pisos al centre i no té necessitat de pagar un lloguer. O que treballa de cambrer o netejant hotels perquè li sembla tan important fer art com poder comprar llibres o anar-se de canyes amb els col·legues sense haver de deixar de fer la compra aquella setmana. O fins i tot, que després de Belles arts ha decidit estudiar Biblioteconomia en lloc d’un màster a Londres, per a poder tenir un sou estable i una feina de dilluns a divendres amb aire condicionat que li permeti continuar fent art els caps de setmana, o de tant en tant, quan li vingui en gana. Perquè ser artista no és una professió (cf. el recent articulo d’Antonio Ortega justament a A*DESK, que subscric completament esperant amb moltes ganes el seu llibre) i en tot cas, fent servir una expressió meravellosa de Godard, hi ha massa professionals de la professió dictant a artistes professionals d’altres coses o a artistes professionals de res fins i tot, com cal ser i estar en el món de l’art. I no existeix una sola forma per a tal cosa.

Escric totes aquestes obvietats (i transito aquest jardí) sabent que ho són perquè em sembla que parlem molt d’afectes i de cures, però ho fem sovint amb gent que no ens acaba de caure bé, sense conèixer-la de res i sense cap intenció de conèixer-la. I que a més ho fem sempre des del confort que ofereix la distància de la pantalla i conformant-nos amb donar un “like” de tant en tant; callant com a hienes davant el fàstic aliè pensant invertir així en benevolència per a un futur eventual fàstic propi. I sobretot, ho fem sabent que no és or tot el que rellueix i que, si jo estic fotut, l’altre segur que també ho està, o ho estarà aviat. Tristos i lletjos narcisos.

De la mateixa forma que no sempre hauria de poder-se desenvolupar un “perquè” (reivindicant, així, el fer per que sí, quina cosa tan evident, veritat? però que difícil de dur a terme), hauríem de permetre’ns també no sols les contradiccions i els errors, sinó també els amants prohibits, les fòbies i les filies, els experiments estranys, les psicopatologies, les misèries i els secrets inconfessables. I denunciar (o almenys desconfiar) dels funcionaris de la cultura. Perquè fer visibles i assumir les injustícies, els cinismes i les precarietats que ens envolten no ens fa còmplices d’elles, més aviat tot el contrari. El que ens fa còmplices i reus de la perversió que existeix irremeiablement en totes les coses humanes és negar la major i mirar cap a un altre costat.

És evident que seriem tots mes feliços amb bones lleis de mecenatge i polítiques reals que donin a l’art l’estatut de servei públic que hauria de tenir: pisos-taller a preus reduïts, més subvencions, més residències de creació remunerades dignament, i un llarg etcètera. Però mentre aquest món over the rainbow arriba, potser la cosa tractaria més aviat d’anar vivint -o millor dit, sobrevivint- sense trepitjar a ningú, cuidant i tractant (de debò) als que ens envolten i pensant quin món (i quines temperatures) deixem als que estan per venir. Sense heroïcitats. Les nostres representacions, relats, i interpretacions de que hem viscut viscut trobaran tard o d’hora la manera d’aparèixer i trobar-se amb els altres, si és que així ha de ser.

PS 1: Poc després que la Gloria em demanés aquest text, em vaig topar amb aquest article sobre la publicació dels poemes de Teresa Ramiro en el qual em va semblar (malgrat el to amarillista) que ressonen les xerrades que he mantingut amb la Gloria recentment sobre el seu treball i sobre el meu, en aquestes tardes parisenques de meló i cervesa, parlant de conciliació, legitimitat, desitjos, frustracions, amors i odis.

Aquí ho deixo, ja que m’ha servit d’arrencada a l’escriptura (i de títol). A valoir ce qui est de droit, com diuen aquí.

PS 2: Escric això a l’agost, durant les vacances, perquè per a quan la Gloria hagi tancat el número d’A-DESK que està preparant i per al qual m’ha demanat el text, jo estaré treballant en el vestuari d’una pel·lícula i no estic segur de si tindré suficient temps d’asseure’m a escriure amb el cap en condicions. Em semblava important assenyalar-ho, ja que de conciliació es tracta. Segurament, quan surti el text publicat, em penediré de certes coses aquí escrites, però noia… d’això anava el joc.

(Imatge destacada: Teresa Ramiro, mariscadora, poeta i autora de ‘Fundido a negro’ (Caldeirón). / foto: XABIER MACEIRAS)