close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

27 novembre 2017
Sol Calero. El clitxé i l’exotisme com a estètica en la identitat llatinoamericana

María Muñoz

Si escric “Carib” en qualsevol cercador d’imatges d’Internet, em retorna centenars de fotografies en les quals apareix sistemàticament el mar amb tonalitat turquesa i moltes palmeres –al voltant de cinc-centes imatges fins que apareix un edifici o un mapa. La RAE defineix l’adjectiu “tropical” com frondós o exagerat i de nou el cercador retorna una sèrie de fotos i patrons figuratius amb palmeres, fruites, flors i animals exòtics (“exòtic”: estranger procedent d’un país/lloc llunyans i percebuts molt diferents del propi. Com a segona accepció: estrany, xocant, extravagant). Aquesta estandardització tant visual com a semàntica genera un clixé que s’ha convertit en identitari per a tota la zona d’Amèrica Llatina banyada pel Mar Carib. D’exotització i banalització del Tròpic tracta el treball de l’artista Sol Calero. I sí, la xarxa la té ben “parametritzada”. Si busquem imatges de Sol Calero ens retorna un imaginari on, a part d’ella mateixa, apareix tot l’anterior junt: exuberància, colorida estridència i una estètica una miqueta kitsch generada per un procés de simplificació basat en estereotips i construccions idealitzades.

Amb base a Berlín, Sol Calero (Caracas, 1982), és una de les quatre artistes finalistes del  Preis der Nationalgalerie 2017, en el qual experts i directius d’institucions seleccionen cada dos anys artistes joves que, segons l’organització, “són d’importància per a l’art contemporani i reflecteixen la internacionalitat i vitalitat de l’escena artística a Alemanya”. Calero crea instal·lacions híbrides que operen com a entorns de socialització i zones de contacte. El seu punt de partida i font de recerca remet a una consciència pròpiament llatinoamericana i a les seves formes icòniques d’estetització. Juga amb les nocions de representació, identitat i marginació, informades pels seus antecedents sud-americans i des de la seva pròpia perspectiva de migrant. Les estratègies de socialització i autoconstrucció –d’oportunitat, d’assentament– i l’estètica que comporta, són el que ha estat explorant i recreant en les seves instal·lacions en els últims cinc anys.

Ser finalista de l’esmentat premi suposa exposar (fins al 14 de gener del 2018) al Hamburger Bahnhof de Berlín al costat de les altres tres nominades. Per a l’ocasió, Sol Calero ha ideat el massiu projecte Amazones ShoppingCenter, pensat com una retrospectiva dels seus propis treballs dels últims quatre anys. El visitant entra en un centre comercial que inclou una sèrie d’espais socials: perruqueria, sauna, casa de canvi, cibercafé, agència de viatges, escola de salsa i un cinema. Totes són peces ja presentades en la seva galeria de Londres en mostres individuals i fires, així com en altres institucions alemanyes. Aquest estil d’espais comercials, que sovint es troben en països d’Amèrica Llatina o són administrats per immigrants als seus països de destinació, crea una dinàmica comunitària que transcendeix a l’intercanvi dels productes o serveis que anuncien, i igual que les persones que els manegen, es construeixen de manera que permeten flexibilitat, adaptació i improvisació.

“Vull crear espais per reflexionar, però alhora per interactuar. Vull tractar la forma en què se sent l’espectador més que el que ell veu. Són projectes que treballen en dos sentits, un és l’aspecte social de l’espai i l’experiència que produeix i l’altre és l’aspecte estètic o, si vols, l’aspecte formal del projecte”, declara.

Conceptualment, cada espai representa una sèrie de problemes sociopolítics. Casa de Cambio (2016) és un lloc de negociació que accentua la fragilitat de la circulació de divises, la situació erràtica de Veneçuela i les contradiccions dels nostres propis sistemes de valors. Un lloc d’espera, enyorança i nostàlgia on el decoratiu, allò que distreu i el còmic es tornen elements vitals de les activitats quotidianes. Ciber Cafè (2014) és un punt d’accés a la informació, típic d’àrees sense accés generalitzat a Internet, on les persones conversen amb els seus familiars en països distants o resolen el seu dia a dia en intervals de temps prepagament. En les seves terminals es presenten tretze peces de videoseleccionades per Sira Pizà, en la seva majoria realitzades per artistes d’origen llatinoamericà i que aborden temes derivats de l’imperialisme i el colonialisme.

Agencia Viajes Paraíso (2017) es basa en la construcció i autoconstitución de països com a destinacions turístiques. En aquest projecte, Calero assenyala al turista com a col·leccionista d’experiències i el viatjar com una altra forma de consum. L’agència, amb la seva imatgeria construïda, cartells i fullets i la seva planificació necessària, és el testimoniatge més evident de la confecció de l’exòtic com a noció. A més, incideix que l’estat temporal del viatger diferencia al turista del migrant, demostrant que l’accés a la mobilitat global és el factor final d’estratificació en l’era globalitzada. Per la seva banda, La Escuela del Sur (2015) i Salsa (2014) giren entorn de la transmissió de coneixement però reflexionen sobre l’apropiacionisme cultural i els processos d’importació i exportació d’icones culturals que es converteixen en clixés en els nous llocs on es consumeixen. Les visions estereotipades de societats diferents i distants es converteixen en nocions de l’altre, reedificats  al llarg de la història, en el llenguatge i la cultura popular.

Destaca en aquestes peces el poder social de la música llatina com a veritable testimoniatge de la integració racial dels hispanoparlants: la salsa ha estat de constant interès per a Calero pel seu gran contingut líric, tractant tant de desamor i de masclisme com de temes culturals i polítics. Si bé la música i el ball han ajudat a generar interès per la cultura llatinoamericana, també han generat una excessiva idealització, exotització i estetització que dibuixen una imatge distant de la realitat diària d’Amèrica Llatina.

Tal com deïem al principi, les instal·lacions de Calero s’activen amb activitats que converteixen de facto les exposicions en espais de socialització on es posen en evidència aspectes que impliquen la recreació o l’apropiació cultural. L’espectador és part activa de la instal·lació. Així, el dia de la inauguració a Berlín es van impartir classes de salsa, es va vendre una edició a Casa de Cambio i es va oferir servei de perruqueria. El cinema projectarà Desde el Jardín (2016), telenovel·la en capítols realitzada en col·laboració amb Dafna Maimon i produïda per CONGLOMERATE,  un projecte en marxa en el qual Sol Calero treballa amb altres quatre artistes i que funciona per lliuraments, subratllant les dinàmiques socials retratades en els serials: rols de gènere, posició socioeconòmica i aspiracions de classe a través de trames de cobdícia, enveja, infidelitats, drama familiar i girs tràgics.

Bienvenidos a Nuevo Estilo (2014) és un saló de bellesa que inclou La Sauna Caliente (2016). A Veneçuela, la perruqueria és un lloc de trobada on es comparteixen notícies o es compren productes que no existeixen al mercat. Pel seu costat, el spa fa referència al culte del cos i del benestar en la pràctica institucionalitzada de la producció d’imatges, una demanda contemporània essencial.

Calero es va mudar a les Illes Canàries amb la seva família als disset anys. Gairebé des de l’origen de la seva carrera ha qüestionat la seva pràctica artística, la seva cerca de la pròpia identitat com a artista i la seva responsabilitat a donar visibilitat a problemes socials i polítics. Gairebé tots els projectes de la veneçolana realitzats en els últims anys són col·laboratius: “les col·laboracions amb altres creadors són molt importants en la meva pràctica, donen visibilitat a artistes llatins i ocorren d’una manera molt orgànica, en part degut a que treballo i em relaciono amb ells en Kinderhook & Caracas, espai de projectes que codirigeixo”.

La formalització de tot això es reflecteix en els seus treballs, on aborda la percepció de l’exòtic aplicat a Amèrica Llatina, precisament subratllant la idea de l’ “altre”. Les seves instal·lacions artístiques no només són escenaris, sinó que ofereixen un espai crític per qüestionar aquesta altretat marginal mentre mostren una tradició iconogràfica que ha estat exclosa de les narratives canòniques de la història de l’art.

La infinitat de creuaments entre cultura, tecnologia, artesania, tradició i industrialització són fets que reflecteixen l’heterogeneïtat pluritemporal de Llatinoamèrica, El concepte d’hibridació explica a la perfecció la seva naturalesa. A Llatinoamèrica, segons Lidia Santos en el seu llibre Kitsch Tropical [1], l’híbrid dóna pas al Kitsch, entenent-ho com la conjunció d’aquest amalgama que, més enllà de les temàtiques o suports, es presentaria com una visió estilística.

Segons Eco [2] la industrialització de la cultura com a fenomen social és un pas decisiu en la constitució del Kitsch com a sistema icònic i simbòlic, perfilat en el camp [3] després de l’explosió del pop en els seixanta, on la producció de Warhol va contribuir a la reutilització d’imatges populars i les deixalles de la societat de consum. L’estructuració d’aquests elements deriva en la propagació de l’art conceptual en l’època postmoderna, on el kitsch ja no assumeix solament la posició del mal gust, sinó que s’associa a una situació irònica de l’art, una anti-estètica que converteix el mal gust en bon gust –estètica camp [3]–.

Calero manifesta la seva fascinació per fenòmens com Tropicália[4]: “estic tractant de trobar una forma de bregar amb aquestes estètiques. A més m’interessa molt la idea d’alta i baixa cultura”.i fa ús de la seva visió estètica personal de la cultura domèstica llatinoamericana, el llegat colonial i el tropicalismo homogeneïtzat per reclamar-la com a font de coneixement i identitat en lloc d’una percepció estereotipada d’aquest patrimoni.
La cultura contemporània ha donat pas a una fragmentació i dispersió de la mirada en els seus diferents àmbits on el ritual i el popular s’adossen als gustos desmesurats. El treball de Sol Calero, com a creació contemporània, usa el clixé i ho kitsch amb una tradició experimental, fonamentada en la permanent ruptura amb l’establert, no solament en l’art sinó en l’estructura de la societat en general.

 

[1] Lidia Santos (2001), Kitsch Tropical: Los Medios En La Literatura Y El Arte De América Latina. Madrid: Vervuert, p. 93-102

[2] Eco, Umberto (1968), Apocalípticos E Integrados Ante La Cultura De Masa. Barcelona: Lumen, p.51

[3] Sontag, Susan, Notas Sobre Lo Camp.  Assaig publicat per primer cop el 1966 dins de Contra la interpretación: https://www.scribd.com/document/137791009/Sontag-Susan-Notas-sobre-lo-camp-pdf

[4]  El Movimiento Tropicalista brasiler es va perfilar com un dels primers que va ironitzar sobre la situació socio-cultural de la zona a la dècada de 1960. Tropicália va fusionar la cultura brasilenya d’avantguarda amb moviments internacionals. A través del cinema, la música, la literatura i l’art, va escurçar les diferències sòcio-culturals entre Llatinoamèrica i l’Europa occidental

Gestora cultural formada en Història de l'Art i Enginyeria de Telecomunicacions, aquesta hibridesa forma part de la seva naturalesa. A cavall entre Berlín i Barcelona, col·labora habitualment en diferents mitjans escrivint sobre art contemporani i posant l'accent en la confluència entre art, societat/política i tecnologia. Apassionada de la imatge en moviment i la música generada electrònicament. El que més li agrada és compartir i dialogar molt abans d'escriure, perquè així, diu, no deixa d'aprendre.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)