Tracció

L’any 2015 em van convidar a fer una conferència performativa al CA2M en el marc de la “Universidad Popular”. M’havien demanat que parlés dels meus projectes i em vaig adonar que tots tenien el mateix punt de partida: la ciutat de Barcelona. La proposta va arribar en un moment en el qual buscava estratègies que em permetessin transportar el dibuix a altres disciplines. Donant voltes a la qüestió performativa van aparèixer dos interessos que volia introduir com a elements estructurals en la meva presentació. D’una banda el desig de ballar i de l’altra un espai geogràfic: l’àrea de servei d’Alfajarín, situada a mig camí entre Barcelona i Madrid.

Anys enrere havia fet molt viatges en autobús de Barcelona a Madrid i la parada d’Alfajarín sempre m’havia cridat l’atenció. Potser perquè era un lloc mort, que ningú sap situar de manera exacta en un mapa i on tothom sembla perdut al no-res. En una ocasió vaig fer aquest mateix viatge amb amics. Era un trajecte nocturn, havíem sortit de Barcelona de nit i arribaríem a Madrid a primera hora del matí. Com que l’autobús anava pràcticament buit i teníem ganes de divertir-nos vam improvisar un joc.  Aprofitant que molts dels passatgers dormien ens vam proposar reptar sigil·losament pel passadís de l’autobús procurant que cap passatger se n’adones, com fan les Tortugues Ninja o com feia Catherine Zeta-Jones a la famosa escena de “La Trampa” en la qual ha d’esquivar un eixam de raigs làser sense veure-hi. El record d’aquest trajecte nocturn em va servir per inventar un personatge: “la Tortuga Ninja d’Alfajarín”. No puc trobar una lògica per aquesta idea, potser vaig pensar que era una bona estratègia per evitar el desànim del públic durant la meva conferència. Volia generar un moment de conciliació en el qual jo mateix em transformaria en “la Tortuga” i convidaria els assistents a emular un trajecte d’autobús mitjançant el ball. Vaig sumar a la proposta una coreografia en la qual tots els moviments del cos feien referencia a l’automoció. La música i la cançó s’acceleraven més i més i el ball va derivar en una conga que imaginàriament recorria una carretera en direcció a Alfajarín. Volia representar un viatge a partir d’una experiència col·lectiva entre persones que no es coneixen en absolut i que malgrat això comparteixen un moment de molta intensitat difícilment reproduïble.

Generalment en el meu treball parlo de coses que han succeït en un altre lloc o en un altre temps. Això sovint implica una recerca, i un viatge físic i mental. Allò que m’interessa d’aquests viatges, a banda de l’experiència personal, és la possibilitat de compartir-los, de fer-los accessibles. En aquest retorn sempre es produeix una necessitat d’adaptació: com puc traslladar allò que em va apassionar? Com puc emocionar algú de la mateixa manera com a mi em va emocionar? M’interessa la idea d’espectacle nòmada. Des de fa anys he treballat al voltant de la mitologia clàssica, però també amb la història local i popular com una font generadora de mites. Va ser l’Ainara Elgoibar, amb qui he col·laborat en diferents projectes, qui em va fer adonar d’una qüestió molt rellevant: els mites no pertanyen a un sol lloc, sinó que s’adapten i en aquest adaptar-se es transformen. Tant se val el lloc on es localitzen, pot ser una estació de servei a Saragossa, una illa grega o la costa oest dels Estats Units, d’alguna forma tots participen del mateix.

Vaig viatjar a Los Angeles per desenvolupar una recerca a partir dels arxius de Robert Prager dipositats al ONE Archives Foundation. Ho recordo com una road-movie que tenia lloc entre els arxius i els escenaris dels fets. La recerca no es va localitzar de forma exclusiva en l’espai de l’arxiu, per mi era important saber que en quedava de tot allò. Com que no sé conduir les meves possibilitats per moure’m per la ciutat eren molt limitades. De sobte em vaig trobar estudiant un grup de moters que es relacionaven a través de les fotocòpies, llegint la seva correspondència i encadenant trajectes d’Uber per visitar els llocs clau en els quals se celebrava aquesta subcultura. Vaig experimentar Los Angeles en moviment, anant d’un lloc a un altre: la residència era a Santa Monica, havia d’agafar el metro fins West Hollywood, on hi havia l’arxiu, i des d’allí enllaçar amb un altre transport. Tenia la sensació d’estar circulant de forma constant, travessant la ciutat o bé llegint i remenant els papers i les fotocòpies d’aquells qui van fer del moviment i la conducció una forma de relació. Una gran part de la correspondència que vaig trobar a l’arxiu feia referència a la necessitat de posar en contacte a gent que vivia en diferents parts dels Estats Units. El seu punt de trobada, el lloc que els definia com a grup, era sens dubte la carretera, potser perquè, al capdavall, la carretera era un espai segur. El fet d’allunyar-se de la ciutat els va permetre desenvolupar un folklore, actuar i relacionar-se de formes que en l’espai públic de la ciutat no es consideraven acceptables. M’interessava l’ambigüitat entre la idea de viatge interior, subjectiu, i el viatge real, en comunitat. La meva recerca es va centrar en desenvolupar un imaginari gràfic per a una pràctica que és invisible, i ho és perquè en el cas del fisting s’esdevé a dins de cos. En aquest sentit un detall curiós es que els recorreguts de les seves excursions, en ser traçats sobre el mapa semblen remetre a parts del cos, com els budells; com si la carretera rebel·lés una iconografia oculta a partir del mateix viatge.

Més recentment el Jaime González Cela y la Manuela Pedrón Nicolau em van proposar participar en l’edició de 2019 de “Mutaciones” amb un projecte deslocalitzat que servís de fil conductor. Es va programar un viatge en autobús que en principi recorreria cadascuna de les intervencions repartides entre diferents museus de Madrid. Tot i que la primera idea va ser utilitzar l’autobús com a espai específic, finalment vaig proposar a les comissaries traslladar per sorpresa els assistents a un destí secret on es desenvoluparia la meva proposta. El desconcert entre els assistents/passatgers va donar lloc a una situació inesperada, i a una sensació a mig camí entre un espectacle de La Cubana i el Cluedo. El lloc on els vam dur era el Gurugú, un bar de carretera situat entre Villalbilla i Alcalá de Henares que els propietaris van haver de tancar per culpa d’un canvi en el traçat de la carretera veïna. Vaig voler plantejar un espectacle mòbil sense un lloc concret i que alhora servís com un aglutinant. Una peça sense una forma definida que, una vegada més, introduïa un element performatiu. El títol, “Discord”, feia referència a un personatge de dibuixos animats. El cos d’aquest personatge és fet a partir de fragments d’animals diferents que es van intercanviant de manera constant. Amb la performance volia invocar Discord, així que vam planejar la participació de Tavi Gallart com si es tractés d’una aparició. Va aparèixer pel mig de la carretera amb el seu saxofon i malgrat que el sistema de so no va funcionar va aconseguir interpretar els seus temes utilitzant el telèfon mòbil i la seva sabata de taló com a amplificador.

El motiu pel qual vaig començar a treballar amb fotocòpies va ser econòmic. Volia ensenyar els meus dibuixos, però necessitava trobar un medi que pogués assumir econòmicament. Fer fanzines em va fer pensar en la pèrdua que implica el fet de traslladar una experiència personal al dibuix, però també en la pèrdua de control sobre els teus propis dibuixos quan aquests es distribueixen i passen de ma en ma, de vegades sense que ni tan sols qui els rep sapiga qui és l’autora o autor del fanzine. En aquest viatge estrany retornen algunes coses. Les meves experiències amb l’autopublicació em van ajudar a entendre la fotocòpia no només com un medi sinó com un objecte amb presència pròpia; però també a entendre el dibuix des d’un camp expandit. Assumim que el dibuix és fàcil de distribuir i d’emmagatzemar, especialment quan treballes amb fotocòpies o sobre paper, però quan el dibuix s’expandeix reclama una altra ocupació de l’espai. Tot i això, mai penso en clau d’emmagatzematge o conservació, sinó des de la lògica espacial del lloc. A tall d’exemple, vaig pensar les escenografies de “El Misterio de Cavira” com un conjunt d’estructures desmuntables i plegables que poguessin ser transportades per una sola persona i amb el Metro. Em sembla molt curiós com les possibilitats de transport d’una peça entre el taller i el lloc d’exposició o fins i tot les condicions d’emmagatzematge acaben decidint moltes de les qüestions formals d’un projecte i com, per estrany que sembli, determinen el sentit d’una exposició.

(Imatge destacada: A “Discord” Antoni Hervás va convidar Tavi Gallart a actuar en una estació de servei en desús Foto: Galerna Foto).