close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

16 agost 2018
La casa buida de Louise Bourgeois a Berlín

Carolina Laia Puigdevall

Louise Bourgeois torna a Berlín amb la casa buida al Schinkel Pavillon, la primera exposició individual, després de la seva mort, que planteja les últimes dues dècades de treball de l’artista en un to tan íntim i emocional que no podria haver-se materialitzat en un espai que no fos aquest.

La institució, dirigida des de 2002 per Nina Pohl, -curadora de l’exposició en col·laboració amb Jerry Gorovoy- funciona com a centre d’art en què se succeeixen les mostres d’escultura experimental i instal·lacions contemporànies, que, però, sovint acaben resultant perdedores en una inevitable batalla amb l’espai que ocupen. No és aquest el cas de les quinze peces de Bourgeois, les quals conviuen en aclaparadora harmonia amb l’entorn no intervingut ni remodelat l’interior de l’edifici, donant lloc a una conjunció perfecta entre les habitacions nues i buides i les metàfores plàstiques que avui les habiten. És per això que una exposició com aquesta no podria haver-se dut a terme entre les parets blanques i asèptiques de cap White cube, ni en els interminables espais dels museus i institucions d’art contemporani a què estem ja més que acostumats.

La casa buida omple els singulars espais del Schinkel Pavillon d’elements escultòrics i arquitectònics que exploren les formes orgàniques i les possibilitats del cos complet i incomplet. En les obres seleccionades, Bourgeois expressa la seva visió dels processos vitals, del naixement i de la mort. I per això planteja imatges poderoses en resposta a conceptes emocionals primaris, que en moltes ocasions sobrepassen la qüestió del gènere per aprofundir en sentiments universals com la por o l’abandonament. Tot això, aquesta vegada, amb un fil conductor formal: el sac que, d’una manera o altra, és sempre, com una casa, com un ventre matern, un lloc d’allotjament i seguretat que perd tot el seu sentit si no hi res en el seu interior.

Peaux des lapins, chiffons ferrailles á vendre (2006), la peça més gran de l’exposició, és una gran gàbia entreoberta la porta de la qual coincideix amb la porta d’entrada de la sala, el que crea en l’espectador una falsa invitació a introduir-s’hi. En el seu interior descansa una gran varietat d’objectes de diferents textures que fan referència a sacs ara buits que, però, sembla que han estat plens. Tant en aquesta obra com en la resta, els materials i les formes, així com els colors, recorden als òrgans, a la pell i fins i tot -com la sèrie de guaixos vermells de l’habitació final- a la sang.

A mesura que avança la visita, l’experiència s’intensifica. Les obres es despleguen en tres espais diferenciats en els quals varia tant la mida de la sala i les peces, com la llum. Així, tot va minvant progressivament des del primer nivell fins a l’últim, un espai que funciona com una desmantellada cuina de rajola i ciment vist, en la qual l’atmosfera és tan íntima com punyent, gairebé irrespirable. Però malgrat les diferències, els espais mantenen un to comú. Les grans vitrines que acullen les escultures matèriques tan característiques de Bourgeois, que en moltes ocasions entenem com autoreferencials, converteixen la visió d’aquests objectes tan íntims i personals en una mena de recorregut per un museu de ciències o d’història natural. En aquest sentit, fins i tot la primera sala, un espai octogonal de parets de vidre que alberga una sola peça, la gàbia, sembla una anticipació de les vitrines que estan per venir.

Elements icònics del seu llenguatge, com l’aranya, que en aquest cas es fon amb la resta de l’exposició, es barregen sota una mateixa premissa: mostrar la Louise Bourgeois dels últims anys, intimista, delicada i psicològica, però al mateix temps amb una força plàstica i conceptual aclaparadora que, com sempre, es plasma en la seva obra fent la diferència entre art i vida pràcticament imperceptible.

Historiadora de l'art i màster en estudis artístics, literaris i de la cultura. Actualment viu a Madrid, on desenvolupa la seva carrera en contextos de documentació, crítica i gestió cultural.

Publicacions

16 agost 2018

La casa buida de Louise Bourgeois a Berlín

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)