40°38’53.0″N 0°45’46.1″E

He arribat. Són les 21.00 h. És el lloc exacte. No hi ha dubte. En una hora la nit ho cobrirà tot. Encara no. Aquí la foscor apareix de sobte, després d’aquest silenci. Res l’anticipa, arriba sense avisar. M’asseuré i esperaré. Estic tremolant. Miro el més lluny que puc, no hi ha res. Estic una altra vegada en el mateix lloc de sempre però aquesta vegada, després del que ella em va comptar, tot s’ha tornat evident. No hi ha ningú en diversos quilòmetres al meu voltant. Estic sola. Em quedaré totalment a les fosques. Alguna cosa es mou darrere meu. No miris. Ell em va dir que a prop hi ha un campament anomenat Desert Stars. Mai havia escoltat res sobre això. Tinc les coordenades que vaig trobar a Internet. Un link amb una direcció i una foto en la qual apareixia una carpa coberta de pols en una rambla entre dos petits canons. Una antena. Una tanca construïda amb somiers de matalassos oxidats pel sol que envoltaven el campament. Un cotxe vermell sense rodes i amb el capó obert. Una muntanya de plàstics groguencs i fustes punxants. Una rentadora oxidada. No tenen un tanc per a l’aigua. Segons els meus càlculs estan a quatre quilòmetres i mig. Una hora caminant. Trenta minuts corrent. Noto com la sang baixa a les cames, com l’oïda s’aguditza. Ho tinc tot: una pala. Quan arribi començament. Hi ha algú. Ho noto. No miris. Atenta. No podré. Atenta. És fàcil. Comprovo que estic en el lloc correcte. Leo la nota per última vegada. Ok.

Ara sí.

Ella no em coneixia.

Jo creia que sí. Creia que la coneixia de tant mirar-la, els seus cabells llargs fins a la cintura amb flocs rossos descolorits, els seus ulls negres que mai em van mirar i aquella intuïció que sempre va ser allí. Ens mudem a aquest poble poc abans que la meva mare i el meu germà tornessin a viure amb nosaltres. Abans que ells arribessin jo no assistia a les classes de l’institut al qual el meu pare m’havia apuntat. Estava massa lluny per arribar a temps i el conductor de l’autobús que havia de recollir-me cada matí no sabia que havia de detenir-se allí. M’ho va dir un temps després, el dia en què jo corria per aquesta rambla i em va acostar en el seu cotxe vermell a l’estació de tren més pròxima. Així que, m’aixecava, prenia un got de llet i, asseguda en la pedra que indicava a l’autobús que havia de parar-se, mirava com seguia sense detenir-se. Agafava la meva motxilla i començava a caminar. Arribava a l’institut sobre les 10.30 h i m’amagava darrere dels arbustos abans de la porta d’entrada. I els mirava fumar. Es deia María. “María”, cridava el seu nuvi mentre ella s’anava amb un somriure desafiador i de pinxo carrer a baix. Tots l’observaven. Ell sempre la perseguia amb la moto i ella sempre li empenyia. Jo també la seguia. Fins que un dia em va descobrir, em va tirar del pèl per l’esquena i em va murmurar a cau d’orella “A qui mires?”. Es va anar carrer a baix. Tremolar i somriure alhora. Ja no podia amagar-me.

Quan la meva mare i el meu germà van tornar, el meu pare va fer un tracte amb un home i ens mudàrem a un mas mig esfondrat. Compartia amb el meu germà una habitació amb les parets malveses per la humitat. I vaig començar a anar a l’institut. Anava a la seva classe, l’aula 7. S’asseia a pocs pupitres de distància. Jo la podia mirar des del meu. El que no aconseguia veure era el paper que mirava una vegada i una altra quan tots estaven distrets. Era el dia del meu aniversari quan la meva mare i el meu germà van tornar. Vaig entrar a l’apartament en el qual vivia amb el meu pare i eren allí. El meu germà jugava amb el gat que a vegades venia a veure’m. Vaig fer la meva maleta i ens vam anar a aquell mas. Va començar l’obsessió de la meva mare. Dues setmanes després, estava a classe quan el cap d’estudis va entrar i em va demanar que sortís, la meva mare m’estava esperant. En el cotxe, mentre em portava cap a algun lloc, no deixava de repetir alguna cosa sobre la piga que tenia al costat del llavi. Vaig arribar a classe amb una tireta i uns punts que em feien mal quan respirava. María sabia el que havia passat, jo encara no. Ho sé per la nota que em va deixar en el llibre de matemàtiques, en la qual em convidava a anar amb les seves amigues un dia, també per la qual em demanava que li donéssim un escarment, per la qual deia que era la seva millor amiga i per la seva última nota en la qual m’advertia que hauria d’enterrar-la per poder amagar-me d’ella. Ho sé perquè l’angoixa que em despertava a plena llum del dia va desaparèixer en la foscor d’aquell lloc.