A cantar, vam aprendre dels ocells 

Això deia Lucreci. I va haver-hi un temps en el qual la veu humana trenava llaços invisibles amb els animals, fils fins de veu i melodia. Un temps en el qual no només els criaven, sinó també, els parlaven en un llenguatge antic, fet d’harmonies, murmuris i pregàries.  

Ara, seria una cosa així com un eco oblidat. Ecos d’altres maneres de fer.  

D’aquells ecos en queda poc, gairebé res. Només la memòria dels més ancians i la cerca obstinada dels qui es neguen a deixar morir el so d’aquests vincles. Carolina Aràbia (Buenos Aires) és una d’elles. Durant vuit anys, va recórrer el món buscant cançons que algun cop van ser eina i companyia, pregària i ordre, consol i costum. Dels seus viatges per Colòmbia, el Marroc, Espanya i Bhutan va néixer De cantos y animales, un llibre que, igual que un riu, arrossega fragments d’històries i veus. Publicat per Ediciones Menguantes, la seva genialitat radica no només en les seves paraules, sinó en els cants que captura. Codis QR esquitxen les seves pàgines com portes obertes a uns altres temps que semblessin llunyans, però que no ho són tant, i permeten escoltar els cants i els sons que Aràbia va recuperar davant la possibilitat del seu oblit. 

El cant dels plors: quan la veu apaivaga les vaques 

Llegint De cantos y animales, em pregunto quan va començar la història, quan es va interessar Aràbia per aquests relats cantats, per aquestes històries, potser murmurades, que canvien la forma de fer i de relacionar-nos amb els animals. 

En la Orinoquía, en la conca del riu Orinoco entre Colòmbia i Veneçuela, Aràbia va sentir parlar de vaquers que canten sobre els seus cavalls i de dones que entonen cançons mentre munyen a les vaques. És un art heretat, no és un capritx. Una tècnica que calma els animals i facilita la baixada de la llet. Aquests cants de treball del pla formen part d’un coneixement que vincula humans i animals en un delicat equilibri de confiança. 

En la cultura d’aquest pla, la música tradicional i les pràctiques mantenen una connexió amb la terra i els seus habitants. Cantar-li al bestiar no és simplement una forma d’entreteniment, sinó un mètode utilitzat per a construir confiança i calmar els animals. Aquesta pràctica, coneguda com a “canto del ordeño” i “canto de vela”, compleix un paper en el pasturatge del bestiar, especialment durant la nit. Les melodies tranquil·litzadores ressonen a les planes, creant una atmosfera que ajuda a la gestió del bestiar. Aquestes cançons són un mitjà de comunicació entre el cantant i l’animal. La importància d’aquestes tradicions va més enllà de l’entreteniment; són elements de la identitat i herència del pla. 

Carolina Aràbia, atrapada per la cadència d’aquesta història, va viatjar pels continents per trobar-se amb altres tradicions on se’ls cantés als animals. Llavors, la curiositat va germinar en ella i la pregunta era clara: on més se’ls canta als animals? 

La geografia que influeix en el cant 

En el tràfec per la nostra geografia, recorre des de les canyades de la transhumància (la Real Canyada Segoviana), la Serra de Gredos fins a les valls asturianes, passant per Granada, la Alpujarra, Linares…  

Al sud, on la llum escriu el seu propi relat del paisatge, com bé diu Carolina, no se sap si es materialitza el relat de què es narra pel cant flamenc o els versos de Lorca. O tot és tal qual ho filtra l’ull. Aquest flamenc que no només s’erigeix per a entretenir, sinó que a més, va ser reforç i sustentació de molts oficis com la venda ambulant, la forja o les labors agrícoles. I així van néixer els cants camperols de llaura i trilla. Cants en jornades de treball extenuants que aportaven tranquil·litat tant per a homes com per a animals. Un cop, un dels pagesos li diu: “Cantàvem per a alleujar la solitud, per a trencar la monotonia del solc, que recorríem un cop i un altre de l’alba en fosquejar, també perquè les mules estiguessin tranquil·les i treballessin millor”. 

El vent de les valls asturianes porta amb si fragments de cants vells. A Astúries es canta tant en el moment de munyir la vaca, com quan pareix. Es creen vincles, com explica Aràbia, de respecte i reverència. En alguns racons, encara resisteix la tradició dels cantos de muñir, cançons que les dones dediquen a les seves vaques, dient-les pel seu nom. 

Cada paraula, cada síl·laba, és un fil en el tapís de la memòria. Són melodies transmeses al costat del foc o treballant la terra. Gràcies a Carolina Aràbia, s’anticipa cada so amb interès. Vetlla pel patrimoni acústic, preservant sons que corren el risc de desaparèixer. 

I no només el bestiar va ser algun cop destinatari d’aquests cants. Aràbia va descobrir
que a Astúries hi ha cançons per a guiar a les abelles als nous ruscos. El va sorprendre descobrir aquests cants per partir ruscos. Quan un rusc es divideix i l’eixam segueix a una nova reina, els apicultors ruixen aigua impregnada amb herba de marialluïsa o abellera sobre les abelles o es col·loca un llençol estès a terra per pujar-la fins al rusc. En altres ocasions, colpegen dues pedres o llaunes amb un pal per a guiar-les. Mentrestant, els murmuren una melodia antiga: 

“Fies (filles), a la casa nova; fies, a la casa nova.” 

A les abelles se les considera part del bestiar. Hi ha zones on es fa transhumància amb elles, perquè estiguin en contacte amb altres climes o flors. Les enforteix. 

A les muntanyes del Marroc 

Els caçadors de serps, els issawa, part d’una confraria descendent del profeta, formen part de la cultura àrab, igual que els pastors. Estan per tot el Marroc, tothom els respecta i des de ben petits, conviuen amb les serps per a aprendre-ho tot d’elles.  

I a més, va haver-hi un temps en què els ramats de cabres en l’Alt Atles del Marroc escoltaven melodies que es movien per l’aire com la pols dels camins. Però la modernitat ha silenciat moltes d’aquestes cançons. Aràbia va recórrer llogarets, preguntant per aquell que encara toqués la flauta per als seus animals. I un dia, després de molt buscar i insistir va trobar a aquell pastor que tocava una flauta feta de canya i PVC. No seria el més refinat dels instruments, però el so era el mateix. I buscava calmar les cabres, que mengessin més pastura, la qual cosa es tradueix en millor llet i també, millor carn. La flauta, a més, és la seva interlocutora a la meitat de tanta solitud. 

Bhutan: Els bous que van oblidar la música 

En un altre racó del món, entre camps d’arròs i muntanyes cobertes de boira, alguns ancians a Bhutan encara canten als bous mentre llauren la terra. Ho fan en un to baix i constant, com un rumor que acompanya el pas lent dels animals. Però Aràbia va descobrir que són cada cop menys. La modernització del camp ha substituït les veus pel soroll de les màquines, i els bous, abans guiats per cançons, avui avancen en silenci.  

El cant que resisteix, malgrat ser una eina de treball que desapareix a mesura que ho fan els oficis. De manera similar als focs que els pastors encenien per a combatre el fred, els cants recuperats per l’autora encara persisteixen, petits i fràgils, però presents. 

Així, com si fos un encanteri o talismà, les cançons que no va devorar la mecanització, s’instal·len com a part d’un temps que continua materialitzant-se. El so que precedeix al so. El cant que precedeix al cant.