Accedir a l’exterior des de dins. ‘Escena’, Roman Ondák al Palacio de Cristal

Probablement qualsevol cosa que es digui d’una exposició d’Ondák abans de visitar-la sigui massa informació. Un dels moments més emocionants en el seu treball és el d’enfrontar-s’hi de primera mà sense idea prèvia del que es va a veure. De totes maneres, i malgrat no tenir una idea concreta del que anava a veure, no va ser difícil prefigurar l’actitud que n’Ondák tindria davant el Palau de Vidre; el conjunt del seu treball el defineix la seva actitud. Era gairebé evident que el deixaria buit per a la seva exposició.

Un cop a dins, el primer desafiament: esbrinar en què consisteix la seva intervenció allà. En aquest moment d’incertesa sorgeix una interessant reflexió a tot el món: determinar què, segons criteri de cadascú, pot ser art, i en particular en una peça d’Ondák. Quan vaig visitar l’exposició van haver-hi dues coses que em van cridar l’atenció i que per la seva anomalia amb la meva relació habitual amb l’espai podrien ser fruit de la intervenció de l’artista. Cap d’elles ho era.

No obstant això, després de recórrer el lloc amb la mirada, la intervenció d’Ondák es va fer palesa. Una porta oberta cap a l’exterior en un lloc insòlit, una porta oberta on fins ara no es podia anar enlloc. Ondák ha construït una ampliació del Palau de Vidre en forma de passarel·la exterior al voltant del mateix. L’ampliació pretén imitar els materials originals del Palau, cosa que aconsegueix confondre l’espectador, que es pregunta mentre recorre la passarel·la si aquesta havia estat sempre allà, inadvertida, redundant en la capacitat de dubtar de nosaltres mateixos.

No obstant això, en aquesta maniobra d’imitació jau el punt més feble de l’exposició, i potser d’això en sigui més responsable la producció del MNCARS que el mateix Ondák. Les esquerdes del terra de la passarel·la a la junta amb el Palau original delaten a primera vista el toc fraudulent d’una arquitectura temporal. Però sobretot la diferència de qualitats del terra es percep des d’un primer moment en caminar pels panells buits que conformen l’ampliació enfront del sòl sòlid de l’interior.

La passarel·la d’Ondák no condueix enlloc, no envolta l’arquitectura per complert, sinó que acaba en un cul-de-sac en cadascun dels seus costats. Es tracta d’una exterioritat a la qual només es pot accedir des de dins, però des d’on l’únic interessant al que mirar és l’interior. No és, per tant, un enfora, és més aviat un exterior. Una interessant reflexió sobre l’espai de la institució i el seu funcionament.