Actituds fílmiques, entorns urbanístics. En la ciudad (1976-1977)

Un text, un film

«La ciutat és un espai d’obsessions. El jo té fitxa d’identitat i un mapa urbà. ‘Digues-me per on vas i et diré qui ets’ ». Amb aquestes paraules del pensador Patricio Bulnes s’iniciava un escrit que, a mitjans dels anys setanta, convidava a participar en una iniciativa excepcional, una proposta oberta titulada En la ciudad. L’enunciat que introduïa els requisits i especificacions que cada artista o cineasta havia de seguir per concretar la seva aportació va ser: «un projecte, un film». Cadascuna d’aquestes breus peces filmades en una bobina de Super 8 -entre dos i tres minuts- formaria part d’una pel·lícula col·lectiva impulsada per Eugeni Bonet i José Miguel Gómez. La temàtica general de cada filmació havia de ser la ciutat, un pretext per a que cadascú expressés les seves inquietuds urbanes. En la missiva s’indicaven tant una sèrie d’aspectes tècnics que havia de complir tot aquell que desitgés sumar-se al projecte com la data límit per rebre les filmacions: el 14 d’abril de 1976.

El resultat de la trucada va ser una pel·lícula de 63 minuts de durada caracteritzada per la seva heterogeneïtat[1]. Les seves vint seqüències van ser realitzades de manera independent per desenes d’artistes que van veure la possibilitat de desenvolupar instàncies ideològiques, manifestant criteris narratius, analítics o formalistes. Entre els contribuents es troben alguns dels noms més rellevants de les arts visuals espanyoles dels anys setanta. Ens referim a cineastes vinculats a les pràctiques fílmiques d’arrel experimental -Ivan Zulueta, Benet Rossell, Eugènia Balcells, Juan Bufill, Manuel Huerga- i a artistes visuals de trets conceptuals, propers als nous comportaments artístics encunyats per Simón Marchan Fiz -Francesc Abad, Eulàlia Grau, Antoni Miralda, Fina Miralles, Muntadas, Joan Rabascall, Francesc Torres i Isidoro Valcárcel Medina. Tots ells van signar una obra plural resolta en cinta magnètica de casset i format fílmic subestàndard.

Un film, un document

En la ciudad és un film artístic convertit, per dret propi, en un document històric. Visionar aquest treball és testificar la idiosincràsia d’un cúmul de representacions fotoquímiques marcades per un període de canvi sociopolític. L’inici de la Transició espanyola -després de la mort del dictador el 1975- i la posterior celebració de les primeres eleccions democràtiques impregnen unes imatges que reflexionen sobre l’entorn urbà des de punts de vista singulars. Propostes estètiques lligades a la investigació del medi fílmic i registres documentals de caràcter crític estableixen un equilibri que evidencia problemàtiques del moment. La recuperació econòmica del país, la transformació urbanística, la industrialització, el trànsit, la contaminació, el soroll, l’anonimat, la identitat, la repressió policial i el paisatge mediàtic fonamenten un llarg metratge filmat, principalment, en exteriors. Acoblades, les unitats esdevenen una mena de mosaic heterodox, un amalgama eclèctic d’idees i actituds relatives a l’art, el cinema i la ciutat[2]. Entre totes les filmacions cal remarcar les troballes cinematogràfics i els gestos conceptuals d’algunes d’elles que revelen la riquesa del Super 8 com a eina per articular expressions artístiques.

El silenci és l’únic que s’escolta en el treball de l’artista Eulàlia Grau. Escultures clàssiques en blanc i negre, rodades de manera nerviosa pels escenaris públics de Barcelona, ​​contrasten amb altres en color de persones passejant pels seus carrers. Distorsions òptiques de l’espai pro-fílmic evoquen un to psicodèlic. L’autora equipara estàtues amb vianants mitjançant l’estatisme i la mobilitat. És una visió contrastada no exempta de tensió. La sintonia radiofònica d’una emissora llatinoamericana és la banda sonora de la filmació de l’artista Antoni Miralda. Diversos plans generals de la ciutat de Nova York contemplen fumeres de ventiladors d’edificis i carrers del sud de Manhattan. Aquest focus d’atenció remet a la mirada curiosa de l’estranger.

La veu en off explicativa de Valcárcel Medina forma el so de la seva peça. En una sèrie de cruïlles de carrers madrilenys, l’artista conceptual desenvolupa una acció: enganxa cartells de colors vistosos amb l’enunciat “en la ciudad”. L’endemà passat, l’únic resultat és la desaparició dels mateixos. L’artista Fina Miralles també es decanta per la documentació d’una acció, una molt més precisa. La seva veu narra un discurs crític sobre els trets capitalistes de la ciutat mentre passeja pel carrer. Posar en evidència el sentit possessiu de tot ciutadà és l’objectiu d’una performance on les seves sabates adaptades -soles tintades que funcionen com tampons- imprimeixen el seu nom i cognom per tots els llocs per on passa. La identitat també estructura la filmació de l’especialista en cinema experimental i videoart Eugeni Bonet. La seva peça, titulada Photomatons, consta d’una música estrident. Centenars de fotografies de carnet d’identitat -retrats anònims de rostres en blanc i negre- queden representats veloçment, impedint qualsevol tipus d’identificació.

El fotògraf Marc Mallol i el crític d’art Juan Bufill es concentren en el trànsit rodat. El primer combina plànols de conductors dins dels seus automòbils amb un collage d’enregistraments radiofònics del que podria sonar en els seus interiors. El segon decideix incloure la cançó Colors, del cantautor escocès Donovan, per acompanyar un pla estàtic d’un semàfor en vermell la durada del qual s’estén més enllà del que és raonable. Dos monitors televisius sobre un fons negre són els protagonistes del fragment silent de l’artista Muntadas. Si un aparell retransmet enregistraments en vídeo de gent passejant per la Rambla, l’altre sintonitza el senyal televisiu oficial de l’Estat. Aquesta confrontació de registres audiovisuals dispars forma part del seu projecte videogràfic Barcelona Distrito Uno (1976), continuació lògica de la cèlebre experiència televisiva Cadaqués Canal Local (1974). L’artista Eugènia Balcells fa servir un únic pla zenital per impressionar una acumulació progressiva de retalls de revistes d’objectes quotidians. És un collage d’animació on posa en relleu el caràcter consumista propi de tota ciutat capitalista.

«L’ordre és només una manera de veure les coses» és el text inscrit sobre el film de l’artista Francesc Torres. En ell discorren tot un seguit d’escombrats succeïts per carrers novaiorquesos inidentificables. Són plans en moviment convertits en captures abstractes que semblen indicar un estat d’alerta, com si el subjecte que agafa la càmera estigués expectant davant alguna amenaça. La peça de l’artista Francesc Abad es titula Terrassa: dos aspectes d’una ciutat. S’hi comparen barris, propietaris particulars i equipaments públics de la localitat catalana per evidenciar l’escassa presència de la cultura. També és un document urbanístic que denuncia les desigualtats econòmiques. La repressió policial davant manifestants a la Plaça d’Espanya de Madrid queda recollida per la càmera del cineasta Iván Zulueta. Des d’un angle superior -el que li ofereix el seu apartament de l’edifici Espanya, omnipresent a la mítica pel·lícula Arrebato (1980) – recull els trets indiscriminats dels agents. Es tracta d’una actuació lamentablement resumida en el diari del dia després: «Dos joves morts en el transcurs de sengles manifestacions». L’últim fragment d’En la ciudad va a càrrec de l’artista visual Joan Rabascall. Un pla fix d’una autopista recull la densitat del trànsit a l’accés a una ciutat. És París però podria ser una altra ciutat del món occidental saturada d’automòbils. És una bona manera d’acabar un film que qüestiona el progrés urbanístic suscitant lectures crítiques que invoquen maneres més amables de viure a la ciutat.

Un document, un referent

El 14 d’octubre de 1978, en motiu de les Jornades de Cinema Català, Eugeni Bonet va escriure: «… la pel·lícula no vol ser ni una antologia, ni un híbrid [art + cinema], ni un manifest …, sinó tan sols una mostra, un conjunt de treballs de diferents persones al voltant d’un tema concret i sobre un suport determinat ». La significativa nòmina d’artistes i la rellevància de les seves intervencions fílmiques fan que En la ciudad formi part del patrimoni cultural d’aquest país. L’esperit crític amb què s’encaren les diferents problemàtiques que afecten la ciutat contemporània converteix el projecte en un referent artístic i cinematogràfic. Un referent els conflictes urbans del qual no disten excessivament dels actuals. És indubtable que el creixement urbanístic comporta l’increment de dificultats relatives a l’especulació urbanística, la desigualtat social, la contaminació atmosfèrica, el trànsit rodat, el soroll acústic, la saturació mediàtica, la repressió política, l’acumulació de residus, etc. Fomentar la convivència a la ciutat, actuant en favor de la diversitat i la vitalitat de la seva gent, és per tant un compromís ineludible. Lluitar pel bé d’una transformació coherent i col·lectiva de la ciutat també implica trobar maneres rigorosos de representar-la, ja sigui des del context artístic o des de l’esfera audiovisual.

__

[1] El document audiovisual que hem analitzat és una recuperació en vídeo realitzada el 1997 per Eugeni Bonet, que va muntar de nou el material – «edició: IN VITRO» – identificant l’autoria de cada treball, reajustant les seves durades i canviant l’ordre de les mateixes.

[2] Referint-nos a les “idees i actituds” dels artistes representats volem incidir en la rellevància d’una exposició com Idees i Actituds. Entorn de l’art conceptual a Catalunya, 1964-1980 … que va tenir lloc entre el 15 de gener i l’1 de març de 1992 al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. La seva comissària va ser Pilar Parcerisas.