Així, en cru. A Balea Negra al MARCO de Vigo

El desè aniversari de l’enfonsament del Prestige és l’escenari idoni per a mostrar el resultat d’un treball que ve de més enrere. No és una exposició sobre el Prestige, no es cansa d’assenyalar el seu comissari Pedro del Llano. No obstant això, al MARCO li ha valgut per a celebrar aquests deu anys d’aniversari, perquè ells obrien les seves portes quan el petroler se n’anava al fons marí davant les costes de Galícia.

A Balea Negra es remet a un somni premonitori en el que Manfred Gnädinger, un home establert a la Costa da Morte des dels anys seixanta, contemplava com una gran balena negra arrasava la costa. Man, l’Alemany de Camelle, es va instal·lar en aquesta localitat l’any 1962, en la que va viure fins unes setmanes després de l’accident del petroler, veient com el seu museu a l’aire lliure en el que havia treballat durant dècades era arrasat per la marea negra. Va morir envoltat en la tristesa de l’escenari sobre el que la seva finestra s’abocava.

Per això, l’exposició s’obre amb dues peces que aporten el caràcter simbòlic al recorregut. Un crani de cetaci intervingut per Man i l’únic tros que es conserva del casc del petroler –un fragment extret durant la kafkiana gestió d’aquesta crisi per a intentar drenar el cru del seu interior-. El complicat panòptic que distribueix les sales a la part baixa del MARCO acull una gran escultura de Damián Ortega, que combina l’objecte fetitxe del barril de combustible amb el desequilibri d’aquest atroç mercat. Accedim aleshores conscients del perquè d’aquesta exposició, ansiosos per contemplar conseqüències de la ma d’una sèrie d’artistes que d’una manera o una altra ho han viscut en primera persona.

Dirà en Roman Signer que l’art és el silenci després d’una explosió. Quelcom immens i esgarrifós. Així ho demostren cada una de les sales en les que l’art i la urgència generen una mena d’amalgama en la que la improvisació mitjançant la qual el poble va plantar cara a la marea negra del Prestige, s’enfronta als grans llenços en els que Antón Patiño va transformar aquesta impotència davant aquest enemic incontenible. Perquè a Galícia ens hem convertit tristament en experts en la matèria. Polycommander (1970), Erkowit (1973), Urquiola (1976), Andros Patria (1978), Cason (1987), Mar Egeo (1992) i Prestige (2002).

Ho ha fet Werner Herzog, Bernardo Bertolucci, Hans Hacke, Peter Hutton o Robert Smithson –tots presents a la mostra-. Però també Fra Angelico, Van der Weyden, El Bosco o Miguel Angel, perquè d’una manera o una altra, salvant les barreres espai-temporals, el tema torna a ser el judici final.
Les imatges que Manuel Sendón o Allan Sekula van prendre durant aquells mesos de confusió, mostren ara certs paral·lelismes amb similars situacions viscudes a tot el món. Georges Osodi i Romuald Hazoumè fan quelcom similar amb el continent africà, concretament amb les companyies petrolíferes nigerianes. Ningú se’n salva. La imponent pancarta desplegada per Mavis Müller i Andrea Bowers en un buc pesquer de la badia de Kachemak (Alaska) durant la crisi desfermada pel desastre Exxon Valdez, està suspesa ara en una de les parets del museu. Fidel testimoni de la fina línia que existeix entre l’art i l’activisme.

L’irònic Mark Dion ha convertit una de les sales en un museu de ciències naturals en el que les espècies es mostren cobertes de cru, reproduint aquelles escenes amb les que forçosament ens hem familiaritzat, però sense perdre aquell patetisme del riure nerviós que fins i tot davant la tragèdia dibuixa el nostre rostre. La mostra deixa imponents obres que alleugereixen el pòsit documental del recorregut. La balsa d’oli de Marcela Arma ens remet als miralls que Richard Wilson recrea als seus tancs de combustible. Fa temps que Rirkit Tiravanija apareix com aposta segura i així ho corrobora l’immens mural en el que llegim Less Oil More Courage.

Tot temps convuls deixa gestos inesborrables en els que brota una llum esperançadora. Així, Robert Rauschenberg mostrava en forma de gluts (excessos) la macabra bellesa d’un paisatge de llauna que s’havia rendit als peus d’un progrés que marcava decidit el tic-tac d’una bomba. Less Oil More Courage.