Al·legories del parpadeig. Philippe Parreno al Palais de Tokyo

L’exposició de Philippe Parreno al Palais de Tokyo de París constitueix una gran oportunitat per entrar al món d’aquest artista francès clau per entendre l’art contemporani des dels noranta. Anywhere, Anywhere Out of the World és el títol d’una mostra que reactiva la idea de l’exposició com un medi en sí mateix. Al ritme de Petrushka d’Stravinski, l’espectador ha de recórrer un orquestrat camí al mateix temps que pensa tant les obres particulars com el dispositiu global.

Des de fora, el Palais de Tokyo comença amb una de les seves famoses marquees, o marquesines plenes de bombetes que anuncien l’entrada assenyalant l’espectador situat a sota. L’espectador és, des d’aquest mateix moment, un ens autoconscient que interactua amb l’experiència que se li ofereix. Un cop dins, una altra sala conté totes les marquesines que l’artista ha realitzat al llarg de la seva carrera. Aquestes s’encenen i s’apaguen en una dansa sonora robòtica mentre al fons sona la melodia de piano.

Des del nou hall redissenyat, el recorregut ofereix totes les facetes de la trajectòria d’aquest artista: joc; ficció i narració; món infantil; música; col·laboracions diverses i , d’un temps ençà, també coreografia i dansa. Tot això amb la inestimable ajuda de la tecnologia i un cert toc sci-fi. Es troba aquí un efecte d’estranyament, de desenfocament, al mateix temps que una espectacularitat continguda i molt subtil. 56 senyals lluminosos (una per cada moviment de Petrushka) han estat instal·lades assenyalant el camí. De sobte, els senyals parpellegen: tota l’exposició està immersa en aquest parpelleig. Les habituals cartel·les que assenyalen les obres són petites pantalles que també s’encenen i s’apaguen, transmetent missatges en petits flaixos de text.

No és fàcil, però, comprendre la lògica que governa tot aquest dispositiu. Només al final del recorregut el visitant troba la sala de comandaments, el lloc on s’allotja l’”ordinador” central, una sala plena de cables i màquines. Abans d’això, una pianola sobre la qual cau cendra i sona automàticament (obra de Liam Gillick) ens introdueix en els secrets del dispositiu com si d’una màquina de mesurar el temps es tractés. Metrònom gegant. Parreno recorda llavors a John Cage, qui al costat de Merce Cunningham té un lloc reservat en aquesta exposició.

Especialment remarcable és la presència espectral i que reapareix (com tot bon fantasma) una i altra vegada. Els sons dels passos de la troupe Merce Cunningham en una tarima buida; l’esperit de Marilyn Monroe reclosa en un hotel de Nova York; o la reencarnació física del personatge manga Annlee, els drets del qual Parreno i Pierre Huyghe van comprar l’any 1999, i que ara apareix en carn i ossos gràcies a una adolescent en una obra del mai indiferent Tino Sehgal. Constitueix aquest un dels moments més estranys i màgics que mai hagi vist mai en una exposició artística. Ocupant tot l’espai, Philippe Parreno executa una gran obra de “coreografia expandida”, dansa, arquitectura i també cinematografia. Així és l’art del nostre temps.

Aquesta, i la simultània retrospectiva de Pierre Huyghe al Centre Pompidou, serveixen per prendre el pols a no poques innovacions en el si de les institucions artístiques des de la dècada dels noranta. La sensació que queda després d’haver-les vist és la d’una absoluta coincidència entre les dues propostes artístiques pel que fa als seus marcs institucionals. Avui en dia els museus mimetitzen els seus marcs ideològics amb un art produït el qual s’ajusta a la demanda. Qualsevol experiència és ja possible en el si del museu.

Michel Foucault va definir un dispositiu com una xarxa de relacions que pot establir-se entre diferents elements heterogenis i que comprèn: discursos, institucions, instal·lacions arquitectòniques, mesures administratives, enunciats científics, proposicions filosòfiques, morals, etc. Tot i que Foucault parlava de dispositius disciplinaris, ara aquests han mutat en la reproducció de ficció de llibertat i consum del liberalisme. L’any 1995, Parreno, Huyghe i Dominique Gonzalez-Foerster van fundar L’Association des Temps Liberés amb la convicció que és més important ocupar franges de temps i reactivar l’anomenat temps d’oci en alguna cosa productiva que l’anterior obsessió situacionista per ocupar espais físics o de resistència. El temps els ha donat la raó?