Cercar
Per buscar una coincidència exacta, escriu la paraula o frase que vulguis entre cometes.
Andrògins, «Freaks» i dracs a la imaginació queer de James Baldwin
Magazine
20 juny 2022 Tema del Mes: Anormalitats mágiquesEditor/a Resident: blanca arias
Andrògins, «Freaks» i dracs a la imaginació queer de James Baldwin
Diuen que l’escriptor afroamericà James Baldwin (Harlem, 1924 – Saint-Paul-de-Vence, 1987) va ser queer abans del queer. És cert que els seus assajos, desqualificats en els cercles acadèmics per ser massa políticso obscenament personals, recullen aquest apel·latiu a l’extens catàleg d’oprobis que va rebre al llarg de la seva vida: des de «the ugliest boy in the world», per part del seu pare, l’ambivalent «strange» de la seva mare, passant per les injúries de carrer, «nigger», «queer», «sissy», «pussy», «faggot» fins i tot, el sobrenom dels seus companys de lluita, «Martin Luther Queen». Com molts abans i després d’ell, va haver d’aprendre a conviure amb tots aquests noms que pretenien –i sovint aconseguien– ferir-lo, i que, en fer-ho, revelaven la ferida dels qui els proferien:
[A]ll of the American categories of male and female, straight or not, black or white, were shattered, thank heaven, very early in my life. Not without anguish, certainly; but once you have discerned the meaning of a label, it may seem to define you for others, but it does not have the power to define you to yourself.[1] Baldwin, J. «Freaks and the American Ideal of Manhood» (1985), en Collected Essays. Editado por Toni Morrison, Nueva York: Library of America, 1998, p.819.
L’angoixa que acompanya la sacsejada de les categories que alhora ens engabien i ens habiliten socialment sol ser proporcional a la violència material que s’abat sobre els cossos que les desborden. Pel que fa a Baldwin hi ha, sobretot, una fenomenologia del cos freak (que podríem traduir com a «anormal», «bitxo estrany», però també com a «monstre»). Freak és, de tots els noms amb què el van colpejar, el que va triar fer servir per parlar de si mateix, descrivint-se com un «maverick freak poet». En un dels seus últims assaigs va descriure la condició del freakde la següent manera:
Freaks are called freaks and are treated as they are treated –in the main, abominably– because they are human beings who cause echo, deep within us, our most profound terrors and desires.[2]Ídem., p.828.
El freak és, alhora, un cos prou dissonant perquè desbordi les oposicions binàries d’identificació, però prou similar perquè puguem, en comparació, reivindicar l’adequació del nostre cos a aquestes categories. Aquesta experiència d’inadequació, per molt reflexiva que sigui, és rarament positiva. És aquí, creiem, on sorgeix la necessitatd’imaginar: fer explotar certes ficcions opressives, sí, i després què? (queer, then what?) Potser atendre els modes productius de la «desidentificació»[3]Muñoz, J.E. Disidentifications: Queers of Color and the Performance of Politics. University of Minnesota Press, 1999. Si bé Baldwin es va negar tota la seva vida a definir-se, com a «Negro writer» o com a «black gay writer», va recórrer sempre a un mite per tal de donar sentit a la seva experiència i els seus desitjos: el mite de l’androgin.
I. «FROG-EYES»
Baldwin va descobrir la seva «lletjor» al mirall cruel del seu pare, que detestava els seus enormes ulls de granota(«frog-eyes»). El contra-mirall vindria en una sala de cinema, a la figura d’una dona blanca d’ulls sortits Bette Davis: «here, before me, after all, was a movie star: and if she was white and a movie star, she was rich: and she was ugly.» Y, a pesar de parecer una mujer blanca, y aquí se prefigura el mito del andrógino, «when she moved, she moved Baldwin, just like a nigger»[4]Baldwin, J. «The Devil Finds Work» (1976), en Collected Essays, Op.cit., p.482..
Bette Davis va ser, per a Baldwin, la primera figuració d’allò que l’obsessionaria fins al final dels seus dies: female in male, male in female, black in white, white in black.
Aquesta primera trobada amb l’altra dins d’ell mateix el va portar a la conclusió següent: «I had discovered that my infirmity might not be my doom: my infirmity, of infirmities, might be forged into weapons». La lletjor, l’estranyesa, el desbordament obscè del seu cos davant del repartiment social del que és sensible li va ensenyar la seva missió com a poeta monstruós: fer visible, mitjançant metàfores tangibles, allò que portem tots a dins, però que repudiem amb violència. Aquesta lliçó no la va aprendre sol; fou el pintor Beauford Delaney, el seu gran amic i mentor, qui li va ensenyar una nova gramàtica on color, llum i música funcionaven a l’uníson. Delaney, reconeixia a Baldwin, li va ensenyar a «mirar la lletjor de cara», a confrontar així els terrors i els dimonis silenciats per un mateix. Aquesta mirada, i la seva visió del que és «intangible», és el que va aconseguir capturar el pintor en els múltiples retrats vibrants de l’escriptor.
II. ELS FREAKS EN FLAMES
En el seu últim assaig, publicat a la revista Playboy –a Baldwin li encantava posar el mirall a la cara a aquells que intentaven ignorar-ne el reflex– en ple renaixement de la dreta religiosa i reaccionària capitanejada per Reagan, l’escriptor convoca els freaks sobre els quals s’eixampla la massa:
I am speaking as the historical victim of the flames meant to exorcise the terrors of the mob, and I am also speaking as an actual potential victim.
Those ladders to fire –the burning of the witch, the heretic, the Jew, the nigger, the faggot– have always failed to redeem or even to change in any way whatever, the mob. They merely epiphanize and force their connection on the only plain on which the mob can meet: the charred bones connect its members and give them a reason to speak to one another, for the charred bones are the sum total of their individual self-hatred, externalized[5]Baldwin, J. «To Crush a Serpent» (1987) en The cross of redemption. Uncollected writings, p.204..
Beauford Delaney, Can Fire in the Park, 1946, oli sobre llenç, Washington D.C., Smithsonian American Art Museum
Davant d’aquesta forma violenta característica de la identificació, que necessita l’abjecció dels altres desviats sexuals, racials, polítics, religiosos… per reforçar les fronteres de la identitat dels uns. Baldwin va fins i tot més lluny: en última instància, allò que la massa busca, no és una identitat: busca una connexió.
III. FREAK MEETS THE BLACK UNICORN
Per molt queer que fos la imaginació de Baldwin, tenia certes limitacions, que van quedar retratades a la conversa titulada Revolutionary Hope amb la poeta Audre Lorde. Baldwin parla dels negres com «els monstres» del malson americà. Lorde li contesta:
Even worse than the nightmare is the blank. And black women are the blank. I don’t want to break all this down, then have to stop at the wall of male/female division…It’s vital that we deal constantly with racism and with white racism among black people…We must also examine the ways that we have absorbed sexism and heterosexism. These are the norms in this dragon we have been born into[6]Lorde, A., y Baldwin, J. «Revolutionary Hope: A Conversation Between James Baldwin and Audre Lorde», Essence Magazine, 1984.
Beauford Delaney, The Eye, 1965,oli sobre llenç © Estate of Beauford Delaney, con permiso de Derek L. Spratley, Esquire
La metàfora del drac té alguna cosa tangible que impulsa Baldwin a canviar, un any més tard, el títol del seu assaig Freaks and the American Ideal of Manhood por Here Be Dragons:
Ancient maps of the world–when the world was flat–inform us concerning the void where America was waiting to be discovered, HERE BE DRAGONS. Dragons may not have been here, then, but they are certainly here now, breathing fire, belching smoke; or, to be less literary and Biblical about it, attempting to intimidate the mores, morals and morality of this particular and peculiar place.[7]Baldwin, J. «Freaks and the American Ideal of Manhood» (1985), Op.cit.,p. 816.
Allò que no ha estat capturat encara per la norma (heterosexista i supremacista blanca), allò «no-identificat», Baldwin ho nomena mitjançant la metàfora, de nou, del monstre. Tot i això, ja no és (només) el monstre negre que aterreix el blanc, sinó aquest drac lesbià que li ha ensenyat a veure Lorde.
IV. EL MITE DE L’ANDROGIN
A la seva última obra, Baldwin va descriure un personatge, Terry –un dels pocs noms genderless–, de la següent manera: «Terry is male or female, Black or White.» Amb aquesta definició, es fa ressò de la seva pròpia definició de la condició andrògina de tot ésser humà:
[W]e are all androgynous, not only because we are all born of a woman impregnated by the seed of a man but because each of us, helplessly and forever, contains the other –male in female, female in male, white in black, and black in white. We are a part of each other.[8]Ídem, p.828.
Beauford Delaney, Yellow, Red and Black Circles for James Baldwin (Istambul), 1966, Gouache sobre paper trenat. Tennessee, Knoxville Museum of Art Collection
Etimològicament, l’androgínia es refereix a l’U que conté Dos, i més particularment a l’home (andro) que conté la dona (gyne). Tot i que aquesta és l’accepció a la qual se sol limitar el terme, es pot estendre com totes les parelles d’oposats, que s’atreuen fatalment: masculí/femení, blanc/negre. Si la versió de Plató del mite pot ser interpretada com la malenconia de la separació –un cos separat en dues meitats que s’abracen sense aconseguir tornar a ser UN–, per a Baldwin, el patiment sorgeix de la insistència en una separació categòrica i insalvable.
L’androgínia, espiritual i intangible, és la que precisament fa possible l’amor –la connexió– entre els éssers humans. Només perquè tenim a la nostra disposició “the spiritual resources of both sexes”, ens podem estimar més enllà de les categories que ens identifiquen i jerarquitzen. Estimar és, per a Baldwin, aprendre a veure l’altre en si mateix, no per fagocitar-lo, sinó per acollir-lo amb una abraçada que mai més no serà fusió: «To encounter oneself is to encounter the other: and this is love. If I know that my soul trembles, I know that yours does too: and, if I can respect this, both of us can live.»
No obstant això, aquest impuls baldwinià cap a allò androgin, no és una voluntat totalitzadora de reduir la multiplicitat a l’UN, una voluntat de clausura oposada al moviment de desviament queer? No si assumim l’androgínia com un mite, amb conseqüències ètiques en les nostres maneres de relacionar-nos amb nosaltres mateixos i amb els altres.
Per Baldwin no hi ha només un androgin, sinó que n’hi ha múltiples, cadascun amb la seva materialització singular. I ser androgin implica contenir multituds, sovint contradictòries i en pugna. A la seva última obra, Baldwin va reunir les seves multituds al voltant de la Welcome Table(1987). Com han suggerit alguns intèrprets, aquesta obra no sols representa un espai de trobada per a tots aquells freaksque Baldwin va conèixer en vida. La lletania de personatges racial, sexual, nacionalment diversos –freaks, andrògins i dracs–, són en realitat una metàfora de la ment de Baldwin: «his many selves gathering around and finally attempting to face the welcome table, where everything will have to come together.»[9]Zaborowska, M. James Baldwin’s Turkish Decade. Duke University Press, 2009,p.251.
[Foto de portada: Beauford Delaney, Retrato de James Baldwin, 1945, oli sobre llenç. © Estate of Beauford Delaney con permiso de Derek L. Spratley, Esquire.]
| ↑1 | Baldwin, J. «Freaks and the American Ideal of Manhood» (1985), en Collected Essays. Editado por Toni Morrison, Nueva York: Library of America, 1998, p.819. |
|---|---|
| ↑2 | Ídem., p.828. |
| ↑3 | Muñoz, J.E. Disidentifications: Queers of Color and the Performance of Politics. University of Minnesota Press, 1999 |
| ↑4 | Baldwin, J. «The Devil Finds Work» (1976), en Collected Essays, Op.cit., p.482. |
| ↑5 | Baldwin, J. «To Crush a Serpent» (1987) en The cross of redemption. Uncollected writings, p.204. |
| ↑6 | Lorde, A., y Baldwin, J. «Revolutionary Hope: A Conversation Between James Baldwin and Audre Lorde», Essence Magazine, 1984. |
| ↑7 | Baldwin, J. «Freaks and the American Ideal of Manhood» (1985), Op.cit.,p. 816. |
| ↑8 | Ídem, p.828. |
| ↑9 | Zaborowska, M. James Baldwin’s Turkish Decade. Duke University Press, 2009,p.251. |
Júlia Ripoll és graduada en Filosofia, Política i Economia (UC3M-UAM-UPF) i màster en Estudis Comparats de Literatura i Pensament (UPF). Actualment treballa com a coordinadora de projectes al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona alhora que realitza el seu doctorat en Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra. La seva investigació se centra en la crítica a les categories fundacionals de la identitat (raça, gènere i sexualitat) a les obres de l’escriptor afroamericà James Baldwin i la filòsofa Judith Butler. Els seus camps d’interès són la filosofia política i social, la teoria postcolonial i els estudis de gènere.