Apunts de poètiques desplaçades I i II

Això no és un poema, això no és un reportatge, això no és conte. El que tens entre les mans és un artefacte poètic a manera de glossari, de lexicó, però també a manera d’intercanvi epistolar entre la poeta mexicana establerta a Barcelona Ale Oseguera i la poeta asturiana establerta a Madrid Laura Casielles. Un viatge d’anada i tornada a través de set conceptes al voltant de la migració i el desplaçament. Una conversa necessària entre dues veus que viuen entre aquí i allí, entre arrels i despulles, entre un embull de sentiments oposats que els ha donat una identitat concreta: la de desplaçades. Us llegim.

Apunts de poètiques desplaçades I: Ale Oseguera

«L’estranger és un somiador que fa l’amor amb l’absència.»
Julia Kristeva  

CASA

Enguany no aniré a casa.
I, no obstant això, estic a casa.
Passem la vida buscant l’habitatge propi, la manifestació arquitectònica del Jo.
Com fer-ho sobre terreny difús? Com en sòl estranger?
L’estrangeritat es mesura en el temps que trigues a arribar:
. als registres
. als enteniments
. a les reparticions
. a la patata (que era teva)
. i a l’aire (que ja no).
I sempre arribes tard.
La llar estrangera es construeix amb els residus del viatge:
. les fotografies dels teus pares
. l’olor del blat de moro bullit i el xili torrat
. la calor tatuada de l’última abraçada abans de pujar a l’avió.

La llar es vesteix sempre d’ultimitats, de les últimes intimitats. Es consolida amb l’estratègia de la supervivència. S’edifica amb molta suor i moltes llàgrimes. Tot canviant sempre, inestable, impredictible, líquid. Cada matí, un nou sostre desconegut. Els fonaments de la casa estan sota terra. Els de la llar, sota la pell. La llar és concepte, no matèria. Per això, cada any et pregunten si aniràs a casa teva, encara que ja estiguis en ella. Perquè la teva casa, fins i tot sota contracte de compra o lloguer, mai és teva en sòl estranger.

Ale a casa seva a Sant Andreu, Barcelona_ Victor Hondartzape

*

AMISTAT

Les amistats són com les plantes: cal regar-les, adobar-les, podar-les, protegir-les de plagues i depredadors, portar-les amb tu si et mudes.

I si no pots portar-te-les?

Un matí al mes, en Miguel esmorza amb mi. Però jo no hi sóc. Es pren el cafè amb una bona dosi de paciència, la mateixa amb la qual m’escolta des que teníem quinze anys. Em deixa parlar, explicar-li els detalls del meu últim plet, amor, triomf, decepció, alegria, drama. En Miguel acaba el meu pòdcast whatsappero (dos o tres missatges de veu de 8 a 10 minuts cadascun) i se’n va a treballar. Passaran dies o setmanes abans que jo pugui rebre la seva resposta, també en format pòdcast whatsappero.

Skype, i sobretot WhatsApp, han fet molt per les relacions socials; però cap tecnologia ha pogut amb el problema de les zones horàries. Vuit hores de diferència són moltes hores. Quan tu pots xerrar, ellxs estan treballant. Quan ellxs poden, tu ja dorms. No és fàcil conservar les amistats a distància, cal posar molta voluntat, esforç, empatia i, sobretot, amor. Actitud positiva i habilitat per al storytelling també ajuden.

Les amistats muten amb els anys, brollen, es marceixen, s’expandeixen, moren. Però n’hi ha unes, les més especials, que s’arrelen per sempre, independentment del substrat, del país en el qual estiguin plantades; s’adapten a la gravetat del sol o a la falta d’aquest; sobreviuen a la sequera, a les inundacions, a la distància; floreixen mentre dorms. Hi ha amistats que són com els potos o els espatifil·lis; com la meva amb en Miguel.

Chat amb Miguel_ Ale Oseguera

*

SORTIR DEL POBLE

La Laura diu que sempre li va semblar que en el seu petit poble d’Astúries no coneixeria a ningú amb les seves mateixes inquietuds. Per això somiava a marxar-se d’allí.

Jo vaig créixer en una ciutat que, en els noranta, tenia una població d’uns cinc milions d’habitants. I estava també convençuda que mai coneixeria a ningú amb les meves mateixes inquietuds. Entre moltes altres, aquesta va ser una de les raons per les quals sempre vaig voler anar-me’n d’allí. Per a sentir-me estrangera, preferia un lloc on de veritat ho fos.

A Mèxic se sol dir: «Pueblo chico, infierno grande».

Els malsons no sempre es mesuren en números. Quan una se sent estranya, la grandària, rai. L’origen també. Una somia amb els destins, amb alliberar-se de les etiquetes, amb arribar a ser en tota l’extensió del nostre potencial, que algú ens entengui encara que sigui una miqueta. Parafrasejant a Cortázar (permeteu-me la cursileria), ens n’anem per a trobar-nos.

Mural a Oaxaca, México_ Ale Oseguera

*

USOS DE LA LLENGUA

Conjugar en vosaltres és complicat. Requereix oïda, pràctica i molta impostura. En comparació, les altres substitucions són pa: guai-chido, xerrada-plática, jaqueta-chamarra… També és la més radical. A ningú «se li enganxa» el vosaltres, com sí l’accent. S’utilitza sempre intencionadament. El camuflatge no és perfecte mai, però ajuda a fer que no hi hagi sots ni distraccions a la carretera, a què tu i els teus missatges aterrin on i quan deuen.

Vaig començar a conjugar el vosaltres quan vaig treballar en periodisme polític. En política, la diferència entre el vosaltres i el vostès és abismal. Els polítics et miren sempre per sobre de l’espatlla, més si ets immigrant: Què fa una «de fora» preguntant per allò «d’aquí»? En periodisme, si hi ha sots en la carretera, t’acomiaden. En política, si no et camufles, et mengen. A Espanya, no parlar el seu espanyol és anar deu passos per darrere en el camí.

És difícil treure’s la disfressa. Se’t va incrustant. Un dia visites «el teu país» i anomenes vosaltres a la teva família i amics. Llavors, la lletra escarlata en el front: traïdora, venuda, farsant. Escriu Clara Obligado: «l’exclusió se situa també al país d’origen, on es perceben les variacions lingüístiques del desterrat com una infidelitat». La llengua és una extensió de la pàtria, però també terreny fèrtil per a l’estrangeritat, siguis d’on siguis, estiguis on estiguis.

*

PER A QUÈ SÓN ELS DINERS

La màxima del nouvingut és: «El que converteix, no es diverteix». Me la van ensenyar un grup de mexicans i colombians la primera vegada que vaig sortir a prendre alguna cosa a Barcelona. Des que havia aterrat, jo no parava de fer càlculs mentals. I ja se sap que la conversió de divises migrant sempre surt a pèrdua. Però és que no tot serà treballar i trobar a faltar! El/la migrant també vol prendre’s una cervesa, anar a un concert, ballar, comprar-se una novel·la. Els primers anys, però, no vaig comprar cap llibre. Tenia a la meva disposició la xarxa sencera de biblioteques de Barcelona. Amb això em sentia afortunada. I rica.

No vaig escatimar en concerts o obres de teatre; passions costoses que em vaig permetre en ressenyar-les en mitjans que no em pagaven excepte amb entrades de premsa. Al que sí que vaig renunciar va ser al cinema. El cinema em resultava extremadament car, un luxe, igual que la roba nova, tallar-se els cabells, la fruita, els lloguers, els taxis, els restaurants, el cafè, el tabac i les vacances. Quan vaig arribar a Barcelona el 2006, cada euro equivalia a uns 15 pesos mexicans. Avui, les guerres ho han acostat a aquesta xifra: 18,60. Però en aquests disset anys ho he vist inflar-se fins a 23.

Un d’aquests anys de creixement (o decreixement, segons es miri), vaig tornar a Mèxic. Em semblava tot tan barat que em vaig embalar i els vaig dir als meus amics: «Demaneu el que vulgueu, pago jo. Que, al cap i a la fi, cobro en euros». Estàvem en una paradeta de tacos al carrer després d’una nit de festa gairebé a les quatre del matí.

Amb els anys he deixat de convertir mentalment els meus pressupostos. Les crisis derivades del crack de 2008 m’han donat altres prioritats, encara que continuo intentant divertir-me. Tots ho fem. Des de 2006 hi ha, no obstant això, alguna cosa que no ha variat: Guardo intactes uns 1.200 € en el compte del banc. Per si un dia les crisis (polítiques o financeres) m’obliguen a renunciar al somni europeu i a sortir volant de Barcelona. Tornar també és un luxe.

*

MORT I FUNERALS

1)
Penso constantment en la meva mort des que visc a Barcelona. M’imagino sempre morint sola. I em pregunto: Si ningú m’espera, quant temps passarà abans que algú comenci a trobar-me en falta i pregunti per mi? A quin sòl pertany el meu cadàver?

2)
«Migrar: enterrar a la família sense estar present»
Quinny Martínez 

Per qüestions «de papers» vaig estar quatre anys sense sortir d’Espanya. En aquest lapse em vaig perdre naixements, aniversaris, malalties, graduacions, casaments, funerals. Em preguntava si algun dia viuria també a distància la mort dels meus pares.

El 2017, vaig haver de volar d’emergència a Mèxic.

Sóc una migrant privilegiada: vaig poder abraçar al meu pare abans de la seva partida definitiva.

*

FAMÍLIA/ES

Passàvem cada Nadal entre «despatriats»: llatinoamericans, asiàtics, algun europeu del nord que, per una raó o altra, es quedava a Barcelona, i un grup de musulmans que pensaven que el desembre cristià era una experiència innovadora i molt més divertida que unes simples vacances hivernals al seu país. Aquí hi havia sopar, abraçades, festa i intercanvi de regals.

Consumisme a part, Nadal és la celebració familiar per excel·lència. Potser per això és que el nostre sopar es tornava un exercici de nostàlgia patriòtica. Cada unx de nosaltres cuinava una cosa típica de la seva terra per a l’ocasió. Allò es tornava un deliciós banquet internacional en el qual acabàvem ballant fins a les 5 o 6 de la matinada.

Només una vegada en disset anys he tornat a Mèxic per Nadal. Menjar, regals, ballar, trobar a faltar i recordar als absents, abraçar als presents. Les famílies neixen, però també es construeixen a base d’aliment i amor incondicional. De Nadal.

El meu papa i jo_ Ale Oseguera

[Imatge destacada: Carrers del meu barri a Mèxic_ Ale Oseguera].