Apunts per a una visita idealista a Frieze Art Fair

“Frieze Week” o aquesta setmana a Londres on l’ebullició artística crea situacions dispars, emocions diverses i, també, la possibilitat de descobrir obres d’art que omplin de sentit tant posat, tanta festa i tants vestits cars.

La voracitat amb què el mercat de l’art contemporani fagocita a artistes cada vegada més joves és, a hores d’ara, tan sols un altre aspecte més de l’acceleradíssim consum cultural. Els cicles dels artistes semblen cada vegada més curts, i les seves carreres comencen a semblar cada vegada de forma més preocupant a les dels esportistes, destinats a triomfar joves (en el millor dels casos) per després ser oblidats o criticats per repetir la fórmula que els va legitimar en primer lloc. Aquesta frenètica maquinària ha estat molt present al meu cap durant els meus passejos per la ja coneguda com “Frieze Week”.

L’èxit de l’artista Ed Atkins (Regne Unit, 1982) és simptomàtic. Relativament desconegut fa tan sols un any, durant aquesta edició de la fira el seu treball s’ha pogut veure com a part del programa Frieze Film -amb el seu excel·lent · lent vídeo “Delivery To The Following Recipient Failed Permanently”-, a l’estand a la fira de la seva galeria (Cabinet), a Tate Britain amb una exposició monogràfica dins del prestigiós programa Art Now i en el screening de la seva col·laboració amb Haroon Mirza i James Richards a la impecable Chisenhale Gallery. Com a colofó, una imatge d’un dels seus vídeos engalana la portada del número d’octubre de la revista Frieze. Atkins és, sens dubte, un dels artistes més excitants de l’escena britànica del moment. Els seus vídeos en HD mostren un domini de l’edició i del so absolutament excepcionals. Hipnòtic i subversiu, el seu treball manifesta una obsessió amb allò corpori, amb el seu estatus precari i perible davant l’artificial i l’objecte. Aquesta fascinació decadent, amb el seu ritme de muntatge i exquisit ús dels colors com a element compositiu el converteixen en el fill postmodern de Kenneth Anger i Paul Sharits, que decideix fer vídeos després de veure les preses rescatades de l'”Infern” de Henry-George Clouzot.

A la secció de projectes site-specific anomenada Frieze Projects, en què enguany han participat els artistes Laure Prouvost, Christian Jankowski o Pierre Huyghe entre d’altres, el projecte que més enrenou ha causat (amb permís del iot de Jankowski) ha estat el del col·lectiu Lucky PDF. Aquests quatre artistes, (tots nascuts al Regne Unit el 1986) han muntat un estudi de televisió a la fira obert al públic des del qual han assajat i retransmès un programa d’una hora en directe durant cada un dels quatre dies que la fira ha estat oberta al públic. Cortinetes d’estètica new age digital donen pas a discussions sobre Spinoza, una actuació d’una banda japonesa de krautrock, o a una entrevista on l’artista Cory Arcangel és sotmès a un qüestionari confeccionat per a l’actor còmic Leslie Nielsen de mans d’un comissari londinenc disfressat de tomàquet gegant, per posar un exemple (el vídeo d’aquesta entrevista es pot veure aquí)

El món de Lucky PDF és un pastitx on la teoria i el pop, la crítica i la paròdia coexisteixen en un pla similar. Una cosa així com l’experiència de navegar per Internet sense rumb fix portada al format televisiu. Igual que Ed Atkins, durant l’any 2011 han passat d’un relatiu anonimat a realitzar projectes i exposicions en institucions i galeries a Londres, desencadenant pel camí una eufòria de retransmissions per Internet fetes per artistes. L’única ombra a tan assolellada perspectiva per a aquests artistes és la possibilitat de l’efímer: Quina és la recepta per mantenir-se en aquest punt d’equilibri entre creativitat, credibilitat i rellevància quan s’ha assolit un èxit tan ràpid i fulminant?

L’altra gran qüestió manifesta a la fira -en una edició enfosquida per les tensions polític-econòmiques i el terror a la caiguda dels mercats- és una aposta per allò segur: pels nom establerts, pel color i pels treballs en 2D (pintura, fotografia i el retorn triomfant del collage). Significativa també la poca presència de vídeos, per no parlar de la desaparició dels projectors de 16mm, tan ubics en anys passats.

No obstant això, i malgrat no haver estat una edició arriscada i valenta, sí hi ha hagut un bon nombre de galeries i peces per les quals mereix la pena aguantar les llargues hores sota les llums de neó i entre les hordes humanes. La galerista Elizabeth Dee va encertar mostrant diverses peces de vídeo de l’artista novaiorquesa Alex Bag -una mena de “germana gran” de Ryan Trecartin- i la sempre fantàstica Adrian Piper, amb una sèrie de figures retallades i collages realitzats en els anys 90. Una delícia trobar-se amb la presentació monogràfica i retrospectiva d’Helena Almeida al stand de Helga de Alvear. Una acurada instal·lació amb un bon nombre de les seves fotografies i dibuixos -a camí entre l’exploració del cos a l’espai, la performance i l’art conceptual, similar per moments a algunes peces de Vito Acconci o Bruce McLean- , que va seduir també als comissaris de Tate, que han comprat algunes peces per a la seva col·lecció permanent.

Però probablement la peça més fascinant de tota la fira, i la que em vaig portar a casa sense necessitat de comprar-la, es trobava a l’estand del galerista berlinès Johann König: el nou vídeo de l’artista Jordan Wolfson, “Animation, Masks” ( 2011). En ell, una animació en 3D d’un inquietant caràcter anomenat Shylock assumeix les veus de diferents personatges a través de diverses narratives fragmentades on s’aborden les dicotomies i conflictes propis del binomi amor / sexe. A una de les parts, sentim un diàleg entre el propi artista amb una dona. Les seves veus i respiracions relaxades semblen suggerir que estan al llit i que els seus cossos s’estan tocant. Wolfson demana a la seva companya que descrigui com és ficar-se al llit amb ell, i ella accedeix amb una tensió i inconsistència pròpies del flirteig. La sensació que potser no hauríem d’estar escoltant aquesta conversa íntima, que sona tan real, queda anul·lada per la nostra pròpia identificació amb la familiaritat d’aquest tipus de situació (amorosa i sexual). Mentre això passa, l’únic que veiem és la cara de Shylock, cada vegada més desencaixat i erràtic dins del seu estatisme digital. Shylock sosté a la seva mà -i de tant en tant fulleja amb nosaltres- un recent exemplar de Vogue Paris amb Kate Moss a la portada, reproduït fins al mínim detall. Els fons de la pantalla canvien incessantment, mostrant interiors burgesos i sofisticats com els de Vogue unes vegades i cases humils d’aspecte proletari i desordenat en altres.

És impossible enumerar la quantitat de ressorts que aquestes capes de significats s’activen en el cervell de l’espectador: la cultura popular en la qual estem inevitablement immersos, el consum aspiracional de moda i disseny, la sinistra relació que per uns minuts mantenim amb Shylock, amb la seva corporalitat virtual i els seus inquietants canvis d’humor, la conversa carregada de sexe que manté la parella… Tots aquests estímuls a priori desorganitzats en realitat creen un sistema epistemològic, quelcom típic a l’obra de Wolfson. L’artista-ventríloc i el seu ninot digital conjuren les veus de les nostres esquizofrènies emocionals i post-fordistes, així com la nostra necessitat d’extreure significats per guiar-nos a través d’elles.

Per a algú que no és col·leccionista i amb poques perspectives de ser-ho, la trobada amb una peça d’art d’aquest calibre revaloritza instantàniament l’experiència de la fira d’art. Perquè el més fàcil i habitual és caure al cinisme inherent al mercat de l’art, però sota aquest sostre i en aquest “contaminat” context, estan contingudes centenars d’obres reals i sinceres que potser no tornem a veure en un altre moment. No és això del que es tracta, al cap i a la fi? Tot d’una, mentre camino cap a la sortida deixant enrere la peça de Wolfson a la recerca d’una zona amb zero estímuls, penso que tot ha valgut la pena. Almenys per aquest moment.