Arxiu: Irina Mutt encarnada

Irina Mutt és una de les nostres col·laboradores més amigues, no ho negarem, i també algú capaç de portar a l’extrem el de viure en carn pròpia, capaç com poques de transmetre-ho també.

Ens interessa destacar aquest paràgraf del text de Manel Clot que dirigeix ​​aquest mes d’arxiu:

“El text de la crítica i des de la crítica, qualsevol esbós de teoria amb vocació i intenció plurals, qualsevol assaig de laboratori, qualsevol provatura curatorial, han de partir del caràcter eminentment contextual de la producció artística, han de considerar la impossible universalitat i essència de les seves qualitats, han de reafirmar la seva irrenunciable no-exterioritat, i han de convertir-se en el seu dispositiu conversacional primer i fonamental: no esperar complicitat sinó aportar interlocució, no connivència sinó convivència, no resignació sinó intercanvi, no col·lisió sinó col · lusió, no interpretar sinó completar, no desxifrar sinó intensificar, no dirigir sinó assumir, no efectivitat sinó afectivitat, no direcció sinó implicació, no expressió sinó crítica, no descripció sinó inscripció, no juxtaposició sinó interacció, no cohabitació sinó integració, no multiculturalisme sinó transculturalisme, no política sinó acció, no esdeveniment sinó reconeixem ent, no integració sinó dissolució, no tolerància sinó diferència, no biografia sinó experiència. ”

I emergint d’un altre context en el qual ens preguntàvem sobre la crítica, recuperar el text d’Irina Mutt que va parir després del simposi de l’ACCA de l’any 2015. Pura experiència, pur cos (i gràcies també a Aimar per ser disparador de tant).

Text publicat el 15 de novembre de 2015

Un any més, assistint a les jornades de l’ACCA. Un any més, passant les hores d’un assolellat cap de setmana tancats en una sala fosca consumint hores de debat, escoltant ponències i assistint a tallers sobre crítica, preguntant com sempre quina funció té la pròpia critica. Pot semblar el pitjor pla per a un cap de setmana, però ho acabes passant bé.

Per a qui no sigui d’assistir a simposis de critica, caldria dir que l’ambient és com un festival (posem el Sónar) però sense música ni drogues, ni gent ballant, ni ambient festiu… D’acord, diguem que seria l’antítesi d’un festival de música, però té una funció similar: la de generar sensació de comunitat. Però en comptes de lligar i veure qui porta la roba més guai, discuteixes i veus qui cita els autors més complicats.

Escriure crítica consisteix a visitar exposicions per després tancar-te a casa a pensar com ajustar les obres que has vist a un relat sobre contemporaneïtat. Pur exercici de ficció; escriure; editar continguts; posar paraules a les coses.

De manera similar a com han canviat les posicions, formats i temps de la crítica, el cos del crític també ho ha fet. El crític ja no és un senyor burgès passejant pels salons, ni un tipus amb cua fent ratlles de cocaïna als lavabos d’una galeria (aquest últim personatge pertany a la meva imatgeria de crític dels 80). El crític d’avui dia és una mica el personatge outsider del món de l’art amb el que ningú vol jugar.

En les trobades de crítica últimament s’hi troba cert plaer en reivindicar la pròpia inutilitat i precarietat de la crítica. En el món de l’art, ja se sap, es dóna cert gust pel fracàs, entenent aquest com a oportunitat. Som així de romàntics.

Mentre escric m’adono que per referir-me a qui escriu crítica, he de referir-me al crític. Perquè si poso gènere femení a qui l’exerceix quedaria estrany i es confondria la crítica (la dona que escriu) amb la pràctica: la Crítica. En fi.

Allà on volia arribar, és a que també hi ha un cos escrivint. Un cos travessat interseccionalment pel context i per una sèrie de privilegis o desavantatges; això últim repartit en funció de raça, nacionalitat, gènere, identitat sexual, liquiditat econòmica, estudis, etc. etc. El curiós és que aquest cos i els seus afectes rarament estan presents en un text crític.

És com si el cos que escriu critica no patís, no desitgés. Al crític se li suposa un cos funcional però buit, com un element conductor sense carn ni òrgans. Jo no sé els altres, però jo no escric igual si he tingut una mala temporada; o estic malalta; m’he barallat amb la parella o se m’ha mort el gat.

Aquest text tampoc puc escriure’l igual mentre aquesta nit el Segle XXI colpeja de nou la porta i entra amb tota la merda acumulada després d’anys de violència, guerres i fronteres finançades i encoratjades per tipus que mentre el món se’n va a fer punyetes, s’estan prenent uns daikirs en una platja privada.

Aimar Perez Galí va presentar el seu discurs dins el Simposi a partir del seu cos. Suant el discurs fa parlar el cos del ballarí, el subaltern, la fàbrica post-fordista encarnada en el treballador precari de la dansa.

Donar veu al cos, visibilitzar la seva presència, irromp en el sistema i en allò teleològic, alternant la jerarquia en la qual la teoria i el discurs intel·lectual de tall acadèmic desplacen al personal, material i emocional.

Fer parlar el cos, trenca amb l’autoritat simbòlica, i això és important. Però com poden trencar els cossos amb la jerarquia econòmica? Potser cal fer un gest més, entenent gest com a signe que comunica a través del cos. Un gest que ens emancipi, una mica, només una mica més d’aquest amo sense cap, perquè al capdavall, qui no té cos definit és el poder.

I nosaltres, potser el que realment desitgem, estil Diògenes, és tan sols una mica de càlid sol sobre els nostres cossos i temps per gaudir de les coses. Sense plans d’arribar a cap costat, ostentar poder o forrar-se amb alguna cosa que consisteix a escriure des d’un estat permanent de crisi.