Arqueologia dels medis: qüestionant el Nou en l’art dels medis*

Una de les coses que amb més persistència han acompanyat les arts dels nous medis des del seu desenvolupament a partir de la Segona Guerra Mundial és la consideració per allò que és obsolet, antic i analògic. Aquesta paradoxa fa fins i tot més interessant el tema de les arts dels medis: allò nou és potencialment menys interessant que com allò que és vell és recuperat, reciclat i re-presenciat de manera recurrent. L’art dels medis que empra les tecnologies més noves no necessàriament coincideix amb les formes més innovadores de desenterrar velles idees, solucions de medis imaginaris i tecnologies analògiques obsoletes com a forma de demostrar que la nostra cultura no es basa –ni ho ha de fer- en una via única de suposat progrés lineal. Què succeiria si l’existència paral·lela d’una altra realitat, junt amb l’enlluernador món digital –el món dels zootropos, els kinetoscops, estereoscops, fonògrafs, màquines de pinball, màquines d’endevinar, els periscopis i les armes, els electrodomèstics, els aparells de televisió antics i fins i tot els ordinadors obsolets i els videojocs “(Huhtamo 1995)[[Huhtamo, Erkki (1995) “Resurrecting the Technological Past. An Introduction to the Archaeology of Media Art”. InterCommunication, nº 14, 1995. http://www.ntticc.or.jp/pub/ic_mag/ic014/huhtamo/huhtamo_e.html]]
fossin tan importants com la manera en què persisteixen aquestes tecnologies antigues en l’art dels medis, les galeries, els programes de curadoria i la cultura popular?

Aprenem d’allò que és vell mentre allò nou emergeix, al temps que estem oberts a la realització d’“el vell en el nou” i “el nou en el vell”, tot recollint les paraules de Siegfried Zielinski (2006)[[Zielinski, Siegfried (2006) The Deep Time of the Media. Towards and Archaeology of Seeing and Hearing by Technical Means. Trans. Gloria Custance. (Cambridge, MA: The MIT Press).]]. L’arqueologia dels medis és en ella mateixa aquesta mena d’excavació de les idees perdudes, les històries alternatives i les condicions d’existència dels medis. En altres paraules, el paper de l’arqueologia dels medis ha estat el d’oferir projectes artístics i idees metodològiques per aprendre’n més de les capes arqueològiques més antigues i les genealogies complexes de les nostres suposadament noves invencions. En aquest sentit, hi ha moltes formes d’abordar l’arqueologia dels medis com part de la historia de l’art medial.

Influents arqueòlegs dels medis, com Zielinski i Erkki Huhtamo han treballat en estreta col·laboració amb artistes i dissenyadors, també en entorns institucionals, cosa que ha deixat empremta en l’entorn acadèmic. L’arqueologia dels medis es converteix en un tema clau als anys noranta. Abans fins i tot que el terme existís, teòrics com Walter Benjamin, Siegfried Giedion i altres havien desenvolupat idees similars, però van ser estudiosos com Zielinski, Huhtamo, Thomas Elsaesser, Friedrich Kittler, Anne Friedberg, entre altres, els que van contribuir a la metodologia històrica del cinema i els medis, tot convertint-lo en un camp d’estudi emocionant. A Audiovisions, la seva obra traduida més recent, Zielinski subratlla l’arqueologia dels medis com una manera d’entendre els fonaments culturals dels artefactes i la tecnologia: “la tecnologia no és una sortida accidental dels determinants culturals, que per la seva part condicionen l’existència, la consciència i la inconsciència dels subjectes de forma unidimensional”. (Zielinski 1999, 20)[[ Zielinski, Siegfried (1999). Audiovisions. Cinema and Television as Entr’actes in History. Trans. Gloria Custance. (Amsterdam, Amsterdam University Press).]]. El treball de Zielinski va sorgir de pensar camins alternatius a la història del cinema i la televisió per a emfasitzar les interaccions entre tecnologia, cultura i formació del subjecte. Això el va portar a investigar el treball artístic que va marcar històricament l’art dels medis i els seus treballs més significatius en l’electrònica de l’avant-garde: Nam June Paik, Steina i Woody Vasulka, Valie Export, David Larcher, etc.

En els escrits d’arqueòlegs dels medis com Zielinski i Huhtamo queda clar que els mons experimentals del cinema dels anys 70 i 80 (per exemple Jean-Luc Godard i el seu projecte Histoire du Cinema) van tenir un gran impacte en els temes acadèmics. En aquell moment, moltes peces cinemàtiques tractaven les formes audiovisuals del pre-cinema: Ken Jacobs va treballar-ho a través del cinema primer (fins i tot a la seva peça Tom, Tom the Piper’s Son (1969), i també va encunyar la idea del Paracinema; la fotografia en sèrie d’Edward Muybridge (1830-1904) va ser redescoberta durant la dècada dels 70 i va tenir gran impacte en l’expressió audiovisual i l’interès històric i en l’escriptura acadèmica: la Nova Història del Cinema (New History Film) es fixà en el període pre-cinematogràfic i en nous mètodes (Huhtamo 2015)[[ Huhtamo, Erkki (2015). “Art in the Rear-View Mirror: the Media Archaeological Tradition in Art”, a: Blackwell Companion to Digital Art, ed. Christiane Paul (Wiley-Blackwell).]]. El videoart i els pioners de l’art electrònic abans del digital van ser tan influents en el traç de les relacions home-màquina que fins i tot van caracteritzar la nova era cibernètica i els seus temes artístics. A més de la cibernètica, l’audiovisual va ser un altre tema important. Paral·lelament a Huhtamo i Zielinski, a la dècada dels vuitanta, la nova història del cinema va desenvolupar una mena de mètode arqueològic dels medis que abordava suposades ruptures entre el cine pre-cinematogràfic, el cinema primer i el cinema narratiu, que va variar metodològicament “des de qüestionar allò que es dóna per acceptat com a veritat a l’excavació dels pioners oblidats, pel·lícules sense importància i altres materials o dimensions desateses” (Strauven, 2013, 83)[[Strauven, Wanda (2013) “Media Archaeology: Where Film History, Media Art, and New Media (Can) Meet)”. A: Julia Noordegraaf, Cosetta Saba, Barbara Le Maitre, and Vinzenz Hediger (eds.), Preserving and Exhibiting Media Art Challenges and Perspectives (Amsterdam: Amsterdam University Press), pp. 59-79.]].

Es podria dir que l’arqueologia dels medis i la història de l’art dels medis compateixen la motivació pel replantejament de la història de l’art com a ciència de la imatge. Després de tot, la tradició alemanya de la Bildwissenschaft es va interessar per les històries oblidades i apartades del cànon de la històra de l’art i tenint en compte la base tècnica de les arts: “escriure la història de l’evolució dels medis visuals, des del peep show al panorama, Anamorphosos, myriorama, estereoscopi, ciclorama, llanterna màgica, eidophusikon, diorama, fantasmagoria, pel·lícules mudes, amb olors i colors, cinéorama, IMAX, televisió, telemàtica i els espais d’imatge virtual generats pels ordinadors. És una història que també inclou una sèrie d’aberracions típiques, contradiccions i carrerons sense sortida”. (Grau 2007, 11)[[Grau, Oliver (2007) “Introduction”, a Oliver Grau (ed.) Mediaarthistories. (Cambridge, MA:The MIT Press), pp.1-14.]].

Però és important subratllar com els propis artistes van treballar com arqueòlegs dels medis. Aquesta actitud “contra el gra” (en paraules de Geert Lovink) va estar present també a moltes arts dels medis en el context digital: mirant les tecnologies analògiques, acostant-se al nou a través d’un retrovisor (la metàora és de McLuhan, i també apareix a Huhtamo, 2015) i comprendre que la innovació no només tracta de respondre reactivament a les noves tecnologies, sinó de desenvolupar situacions temporals crítiques.

L’escena de l’art dels medis i la reflexió teòrica es van reforçar mútuament. Aquesta mateixa onada que havia nascut amb anterioritat va tenir un efecte inspirador per una generació més recent d’artistes que han recollit el guant, com Garnet Hertz, artista i escriptor canadenc que ha convertit el laboratori dels medis morts en un hub per a diverses activitats que desenvolupen idees que re-elaboren l’obsolet en quelcom funcional i interessant. També ha intentat subratllar la necessitat d’entendre els discursos dels medis morts i obsolets no només en relació amb les antigues tecnologies arxivades, sinó també amb els detritus electrònics descartats, que són un problema ambiental cada cop més gran. Juntament amb Hertz vam escriure una mena de manifest per l’art arqueològic dels medis titulat “Zombie Media (2012)[[Hertz, Garnet and Parikka, Jussi (2012) “Zombie Media: Circuit Bending Media Archaeology into an Art Method”. Leonardo Vol. 45, Nº 5, pp. 424-430.]] on abordàvem la reutilització artística, el circuit bending i l’ús del material obsolet com a formes d’interactuar amb el passat en el present.

Les nocions de “nou” o “contemporani” són relatives al seu context històric i geogràfic, amb una creixent necessitat de ser conscients de les llargues històries d’art dels medis que es troben fora de l’enfoc habitual anglo-americà o centreeuropeu. El lloc de les arts dels medis com a part de la cultura dels nous medis és quelcom que ha de ser qüestionat quan comencem a entendre que és fonamental comprendre les llargues genealogies de les nostres invencions i idees. En aquest sentit, l’interès “històric” del coneixement no es limita a les històries del passat i de l’escriptura, sinó a l’articulació del contemporani com a lloc de trobada de les direccions temporals: el nou, vell, rascat moment de l’ara.

La creixent acceleració de la producció de gadgets tecnològics i altres novetats tabé produeix un grapat de tecnologies de medis obsolets que assenyalen la creixent era dels “medis morts” (en paraules de Bruce Sterling). Significa una càrrega de desfetes materials i un ritme accelerat d’obsolescència de la invenció també en termes del potencial de l’amnèsia. Les coses que semblen noves, com la proclamació històrica de les autopistes de la informació a la campanya presidencial de Clinton i Gore, l’any 1992, anaven precedides per l’ús de Nam June Paik del terme “autopista electrònica” l’any 1974. (Daniels 2009, 17)[[Daniels, Dieter (2009) “Reverse Engineering Modernism with the Last Avant-Garde”. En Dieter Daniels and Gunther Reisinger (eds.), Net Pioneers 1.0. Contextualizing Early Net-Based Art. Berlin: Sternberg Press, pp. 15-62.]]. Moltes de les novetats que tenen a veure amb el bombo d’Intenet van tenir els seus precursors en experiments artístics i comunitaris dels anys setanta i vuitanta. Una gran part del treball històric s’està reconeixent ara en iniciatives per arxivar el patrimoni d’Internet i les arts dels medis, i també es combina amb el treball teòric que contribueix a l’arqueologia dels medis (veure també Ernst 2013)[[Erns, Wolfgand (2013) Digital Memory and the Archive. Ed. With an introduction by Jussi Parikka. (Minneapolis: University of Minnesota Press).]]. En altres paraules, com arqueòlegs dels medis, necessitem entendre que allò nou és gairebé sempre, ja vell, i preguntar-nos incansablement què és realment políticament nou quan es tracta del paper de la invenció cultural dels medis, quan més aviat podríem estar parlant de l’edat de la creixent obsolescència dels dispositius tecnològics.

*Versió revisada d’un text anterior publicat a Post Digital Histories, ed. Ekmel Ertan Akbanksanat i Festival del Ámbar, Estambul, 2015.