Art, pobresa i formes de vida

És un tòpic recurrent reflexionar sobre la precarietat en el camp de l’art i la cultura que lastra a una majoria dels seus productors. Aquestes reivindicacions, legítimes i necessàries, es comparteixen amb freqüència en fòrums públics, tot focalitzant els esforços en aconseguir millores materials vinculades a la professionalització de ple dret de la pràctica artística, ja sigui en forma de convenis laborals, contractes, cotitzacions a la seguretat social, honoraris… El conjunt jurídic-legal que conforma els drets de tot treballador i treballadora. És a dir, la assimilació de l’art com un treball més i de les artistes com a treballadores integrades en el sistema econòmic capitalista, independentment del seu grau d’associacionisme, col·lectivisme o iniciativa social. Els “nous pobres” de l’art, per dir-ho amb Hito Steyerl.

Menys freqüent és trobar les ocasions, i la confiança, per a discutir cóm es guanyen la vida –per no parlar de com es financen les inversions en “formació” – els diferents agents artístic, en particular durant els primers anys de la seva activitat, aquest període de transició o emergència sempre anterior als relats hegemònics a la plena institucionalització, en el que es troben tota una sèrie d’activitats reconéixibles. Tenir una feina clarament diferenciada i estable, dur a terme treballs “menors” que deixin suficient temps lliure, la docència en tota la seva amplitud, tasques paral·leles relacionades. Un plural que qualifica l’agent artístic com a makerliberal, cosa que implica una rica hibridació on l’artista comissaria exposicions mentre el comissari fa art i tots escrivim, però també –segurament- una falta d’intensitat patològica i endogàmica, una contribució que en darrera instància dificulta la tan volguda professionalització. Beques, premis, subvencions i un llarg etcètera que sol maquillar la realitat subjacent de l’economia familiar, les herència i, per sobre de tot, la renda de bens immobles: la propietat en les seves diverses manifestacions com a base en la que sustentar el desplegament d’una trajectòria artística exitosa o en vies de consolidació.

Immersos en aquesta quotidianitat es publicava fa uns mesos Arte y Monacato (Bilbao 2018), un projecte coral promogut per Modelos Operativos Abiertos (MOA), el col·lectiu format per Alberto Díez i Mar Domínguez. No es tracta d’un “llibre d’artista” sinó d’un llibre fet per artistes i agents de l’art (Semíramis González, Jordi Claramonte, María Ptqk, Rita Sixto), imprès en paper lleuger, de petit format, editat amb cura en castellà i eusquera. Aquí la forma respon amb fidelitat al contingut. Fonamentat en una reflexió lenta i pausada, dialògica, en un ús del temps alternatiu, aquest projecte d’art assagístic, eminentment textual, allotja una voluntat programàtica que passa per auto-organitzar, tornar a ritualitzar la vida en comú sense arribar a totalitzar-la. Un plantejament inquietant que parteix d’un examen biogràfic, de la pròpia vida i les seves resistències, una tesi encarnada que problematitza la producció artística com a treball, quefer o tasca, les seves regles i metes, l’assumpció apriorística del format expositiu, la seva suposada necessitat i la reificació objectual que comporta. Arte y Monacatoconstitueix una primera reflexió, a lo Benjamin, sobre els mitjans de producció (artística) i no tant sobre els seus productes, un exercici de pensament conscient de la “dificultat per resoldre allò que és propi de l’art”, si és que es dona aquest absolut i és operatiu pensar-lo.

Composat per contribucions de diferent rellevància i interès –l’elecció i oportunitat dels quals no escapa a les dinàmiques de visibilitat i circulació del camp artístic criticades per MOA, com tampoc allò que fa aquest mateix text – el detonant d’aquest projecte parteix de la impossibilitat de separar la vida del treball, que se solapen i succeeixen sense interrupció en el present. Començant una indagació materialista de la tradicional dicotomia art-vida, la no imposició de l’un sobre l’altra a la recerca de la seva síntesi formalitzada, una artesania de l’art que estableix un paral·lelisme entre la vida artística i la vida monàstica, centrat en l’estudi en l’Ordre Benedictina, que dona lloc a algunes de les aportacions més significatives pel que tenen d’antropologia de la vida quotidiana, amb la intenció d’enunciar i transmetre una experiència personal –generacionalment compartida- com a teoria pràctica.

Així, a “Escucha y conversación con el monje benedictino J. Mª Sanromà” (Monasterior de Valvanera, La Rioja), es comenta en profunditat la regla de San Benito, el problema de la relació entre regla i vida: la divisió del temps, els graus d’humilitat, obediència i silenci, l’aguait de l’accedia com a mandra o depressió. “No estic a la comunitat que m’he inventat, sinó que estic a la comunitat que he trobat”, explica el monjo, manifestant l’acceptació i pertinença a un col·lectiu determinat, el seu compromís amb una nova vida en comú, resumida en el ora et labora. O el text final, “Encara quan no es deixa de parlar d’art”, d’Alberto Díez, que reconeix la difícil assumpció del radicalisme monacal. Mitjançant una ecologia política del cos es discrimina llavors la Cultura, en majúscula, aquella que “li ha declarat la guerra a la vida perquè (ja) no s’ocupa d’acompanyar-la”, d’aquest quelcom propi de l’art, “d’allò auster que s’ha anat quedant”, una actitud. [1]

És possible imaginar avui una pràctica artística fora del sistema del mercat? Aliena a la propietat? Que no subsumeixi les condicions materials ni la cura necessaris per a la reproducció de la vida? Si aquestes preguntes –enunciats històrics- són urgents, les seves respostes no passes per un actualitzat fuga mundi, ara que tenim la certesa de que no hi ha “naturalesa” a la que tornar, ni per una altra reclusió austera més, quan la paraula austeritat, cooptada i imposada antidemocràticament pel neoliberalisme, així com les seves freqüents interpretacions pseudo-estoiques no fan sinó aquilotar un obligat conformisme, un conformisme en la pobresa.

Com gran part de les recerques arqueològiques d’origen teològic-religiós de  Giorgio Agamben, Altísima pobreza. Reglas monásticas y formes de vida(Pre-Textos, 2014) és un referència ineludible, que parteix del franciscanisme per a pensar “una vida humana que es sostregui a ser capturada pel dret i un ús dels cossos i del món que no es substanciï mai en una apropiació”. Arte y Monacatocomparteix caràcter dialèctic: per una banda, beu de tradicions arcaiques amb un fort component disciplinari, per l’altra, rescata praxis quotidianes que, reinterpretades, poden detonar alteritats organitzatives d’emancipació, alliberació i autonomia-amb-altres. La seva lectura infon l’alegria de retrobar allò que es nou. Un novusperifèric que és precari, pobre, sobri però intens.

*

Imatge: Planta del monasteri de Saint-Gall. Dibuix de Kenneth Conant adaptat per a l’edició d’Arte y Monacato, cedit pels autors.

[1]La insistència en “l’actitud” com allò propi de l’art”, allò amb el que no es pot mercadejar, és qüestionable a partir de les declaracions del traper Yung Beef entrevistat a Show Bizness, quan diu que “l’actitud no es pot operar”. Per, potser sí, vendre’s.