Artistes com a interfícies

Actualment, la identitat pren la forma de la pregunta. Però a l’art contemporani moltes vegades ve donada com a resposta. No perquè resolgui alguna cosa cap a fora, sinó perquè arriba ja determinada des de dins: visibilitza, denúncia, representa una cosa que ja hi és i del que l’obra dona testimoni. L’art esdevé, doncs, un camp de validació afectiva més que no pas un espai obert a la gosadia de l’existència. Fa poc una amiga artista em va enviar una de les preguntes que li feien per a una entrevista institucional: “Quin és el nucli curatorial de la mostra?”. Jo li vaig repetir la pregunta amb més paraules, per donar-li un cop de mà. Al cap d’una estona em va enviar un àudio: “no ho sé, estic intentant no tenir un nucli curatorial”. Emoji de cor.

Com resistir la pressió per reduir la subjectivitat a una interfície que ha de performar constantment la seva singularitat (i fer-ho en un llenguatge predefinit, estandarditzat, parametritzat)? Què fer quan tota forma de creació sembla exigida a ser monetitzada o viure en risc de ser cancel·lada? Des d’on s’habiliten avui les categories “art” i “artista”? Què s’està descartant quan una obra entra sense friccions al repertori del que és visible? Amb aquestes preguntes al cap, m’agradaria recórrer alguns dels camins tortuosos de la cruïlla actual entre art, expressió, representació i difusió per intentar pensar quina mena de subjectivitat està produint avui l’art contemporani, entès no com a camp de pràctiques, sinó com a règim de disseny existencial.

Hi ha alguna cosa de fatiga en les paraules que envolten el repertori que va de la disrupció a l’arxiu, ajustat a les agendes i els templates, les plantilles. També hi ha gestos que encara persisteixen, que no entren bé en el llenguatge de les convocatòries ni en les mètriques del que és visible. No són gestos heroics, ni tan sols clars: de vegades amb prou feines es noten o ni tan sols es busquen. Una interrupció mínima, una desviació d’intensitat, una manera de no acabar d’encaixar. Això potser és el que avui queda de la pregunta per l’art: una insistència menor, llegida com a lleu error  o falla en la comunicació ultra objectivitzada. Aleshores, què s’espera d’un artista avui? No tant en termes d’obra, sinó de forma d’existència.

Una de les paradoxes de l’època és que el sistema de l’art contemporani funciona com un dispositiu d’individuació alhora que multiplica les declaracions en nom del que és col·lectiu. La figura de l’artista com a gestor de la seva identitat, com a dissenyador de si mateix, com a productor de visibilitat, sembla haver reemplaçat el vell subjecte inspirat, però també l’obrer del concepte o el militant visual. El que emergeix no és una subjectivitat singular, sinó una vestidura: l’artista com a interfície, com a node relacional optimitzat per exhibir sensibilitat política, identitat situada i producció constant de signes. Tant se val tant l’obra com qui la produeix. No importa tant qui la produeix com el seu statement.

En un gir irònic, la insistència a situar cada pràctica va acabar per sobreidentificar els artistes amb el lloc d’enunciació. Allò que al principi va ser un gest d’obertura crítica davant l’abstracció universalista, avui corre el risc de solidificar-se en una cartografia de legitimitats tancades: només pot parlar qui ho viu, qui ho veu, qui ho porta. I així, allò situat perd la seva potència relacional per tornar-se posició fixa, tancada en la condició del que és irrepetible. La traducció es torna sospitosa, el desplaçament és llegit com a apropiació, i el resultat és una subjectivitat d’artista que, per ser vàlida, s’ha de tornar cada cop més específica, literal i autoreferencial. Només cal dir artista per ser-ho. Però això, a més de democratitzar el poder de nomenar, acaba, moltes vegades, esvaint-ne els efectes, ja que s’espera que cada artista narri el seu lloc, la ferida, la diferència, la causa i que ho faci sense fissures. Per això hi ha més artistes extenuats/es, estressats/es, empobrits/des i angoixats/des pel pes d’aquest “mundillo” que pel pes del món.

Ricardo Basbaum. diagram [la société du spectacle (&NBP)], dimensions variables. Colección Fundación ARCO. Cortesia de l’artista

Tot i que ho travessa sense treva, aquesta lògica no és exclusiva de l’àmbit de l’art. És part d’una economia política més àmplia, on el desig es pensa com un factor autoevident que ja no pot fracassar. El desig s’ha d’actualitzar, fer, mostrar. La demora, el donar-li voltes, l’opacitat i, sobretot, la metàfora perden valor. El que importa és escoltar-se, dir-se i produir-se com a experiència compartible. Allò que es valora no és la pregunta, sinó l’origen; no pas la imaginació, sinó l’experiència. S’exigeix una narrativa que garanteixi intel·ligibilitat. Però el paradoxal és que com més literal es torna aquesta inscripció, més es perd la potència de col·lectivitzar els patiments. Es produeix sota vigilància, com si cada obra estigués obligada a anticipar-ne la recepció. I en aquesta normalització del gest s’esvaeix, sense fer soroll, la possibilitat mateixa de dir alguna cosa que no sabíem que podia ser dita.

Cada artista esdevé així una mena de microplataforma afectiva, un sistema d’autoexplotació sensible que produeix obra, relat, pedagogia, arxiu i comunitat  simultàniament. No és casual que en molts contextos el taller hagi estat reemplaçat per la residència i el procés pel registre. El temps estès de la contemplació cedeix davant de la urgència de produir alguna cosa que pugui circular. Part del treball d’artista avui és convertir-se en professional de la visibilitat. Se li exigeix (de vegades de manera òbvia, però en general de maneres subtils i capil·lars) crear, però alhora explicar, representar, situar-se i, si és possible, intervenir també de manera concreta a les contradiccions del món. El sí-mateix/a com a obra, funcionant en una economia que premia el que és singular però el consumeix a velocitats inassolibles. Que necessita diferència, que s’alimenta del hype, però n’exigeix la traducció permanent.

Tot això passa en un moment en què els grans relats han estat arxivats (amb el bo i el dolent que això comporta) deixant un buit conceptual (i poc desig de teoria) i arribant a un estat de les coses en què les estructures de sentit semblen negociar-se en temps real. El mercat de l’art ja no només necessita grans noms, sinó ser impulsat per fluxos constants. Fins i tot, les institucions culturals semblen funcionar sota vectors de programació que els permetin seguir en circulació. Però no tot és immediat i urgent. Si confiem que existeix (o segueix existint) una dimensió del sensible que no es deixa del tot capturar pel capital financer, ni pel politico-partidari, podríem potser amplificar l’atenció cap a una zona que, lluny de necessitar ser sacralitzada, de vegades s’assembla a una tremolor difícil d’aferrar.

No es tracta de nostàlgia per una bohèmia perduda (al contrari), sinó d’advertir que la subjectivitat-artista del present viu sota el règim del disseny total. La persistència de la pregunta, més que no pas un gest heroic, és una forma d’inadequació activa. No una interrupció des de fora, sinó una mera interferència, dissonància o malestar menor. No hi ha a fora, és cert. Però hi ha formes i maneres d’habitar a dins. Una és utilitzar aquest desajust entre acció i sentit com a mètode. Potser és on es pugui buscar una forma d’afirmació que no sigui salvació ni refugi ni garantia. Una mínima suspensió, una forma de presència que no demana ser interpretada, però tampoc no es deixa ignorar.

Un dels desafiaments és pensar com retornar a les pràctiques artístiques la possibilitat de trair el que es dona per sabut. Traduir malament, traduir rar i deforme per forçar l’aparició del que és comú. Potser es tracta de sostenir zones opaques enmig de la hiperlegibilitat, i la cerca no sigui per assenyalar un sentit garantit, sinó la precarietat estructural que defineix les nostres condicions materials. Si hi ha res que el règim actual de l’art produeix de manera eficient és l’aïllament subjectiu. Davant d’això, imagineu noves formes d’organització (col·lectius inestables, aliances difícils), més enllà de la juxtaposició de veus, cap a la construcció d’espais on les causes puguin confluir. És possible fer-ho usant les mateixes plataformes que ens modelen? Queda espai per tornar ineficients certes cadenes de sentit? Això s’ha de veure. Però si no és cert que les tecnologies digitals estan condemnades a reproduir l’ordre neoliberal, encara que avui es vegin bloquejades a favor d’aquest règim, potser cal copiar el gest dels seus amos i produir eines que no se sap per a què serveixen.

Finalment, en aquest context de vigilància del sentit, hi ha en joc l’autonomia del treball artístic. Ser artista no és una cosa abstracta, molt menys avui, fora de la producció i reproducció de la vida. Si la subjectivitat artísticament situada es converteix en lloc de treball en si, també hauria de ser feina per a si i per a altres. Seria útil repensar el treball artístic com a assemblatge de sabers i com a intent per desbordar les divisions entre allò legal i allò marginal. Si el treball avui és explotació de l’ésser i de l’atenció, aleshores resignificar-lo en modes col·lectius i intermitents pot ser un gest efectiu per acoblar subjectivitats dispars en praxis coordinades.

L’entropia cultural actual ho tradueix tot sense fricció; és l’imperi de la des-imaginació. Davant d’això, la pràctica artística podria funcionar com un muntatge parcial, fragmentari, desequilibrat. Un contrapunt, capaç d’acomodar tensions sense resoldre-les, de petits dispositius de desordre que no substitueixen una jerarquia per una altra. Davant l’imperatiu del literal, hem de restaurar la mediació, el desviament, la imprecisió, el retard, el camí que ve després de l’experiència immediata. Enmig del col·lapse, quan tot llenguatge sembla esgotat i tota visió de futur es contrau fins al punt de supervivència, imaginar és una necessitat política. Pensar sense saber per què, però sabent que sense aquest pensament, no hi ha món possible. Un pensament més estrident, com el soroll.

[Imatge destacada: Ricardo Basbaum. diagram (me-you series), 2002. Dimensions variables. Per al museum in progress, Viena en el context del projecte “urban tension”. Cortesia de l’artista].