Arxiu: Bourriaud vs. Sierra

Qui s’atreveix a nomenar encara l’estètica relacional de Nicolas Bourriaud? I no obstant això, Santiago Sierra continua sent motiu de controvèrsia. Sense anar més lluny aquest any Miguel Ángel Hernández Navarro ha publicat una novel·la que pren com a referència Santiago Sierra, “Intento de escapada”. L’any 2008 vam publicar un article de Fabíola Tasca sobre la participació de Sierra en la 27 Biennal de Sao Paulo. En ell el comparava amb Bourriaud i, així, contraposava dues maneres de fer i pensar en art: el bon rotllet de Bourriaud versus la mala llet de Sierra. De vegades escriure sobre una exposició concreta pot convertir-se en el punt de partida per fer una reflexió que va molt més enllà.

Bourriaud vs. Sierra. Santiago Sierra a la 27a Biennal de São Paulo, de Fabiola TASCA va ser publicat el 10-06-08
.
Descriure el treball de Santiago Sierra implica transitar per un camp semàntic marcat per termes com “submissió” o “violència” entre d’altres no menys incòmodes. Encara que hagi construït laboriosament una feina que implica l’establiment de relacions entre persones -l’artista, els participants de les seves accions i els espectadors-, aquestes relacions no ofereixen una experiència d’empatia. Al contrari, aquestes relacions, orquestrades estratègicament, ens enfronten a una proposta incòmoda i hostil, en la mesura que determinats actes de violència es presenten a l’audiència com a obres d’art: projectes que impedeixen o dificulten l’accés a determinats locals; accions en les què remunera persones per executar tasques aparentment inútils i que, moltes vegades, voregen la humiliació, així com gestos de vandalisme.
Sierra sembla molt distant de les pràctiques relacionals de Nicolas Bourriaud. Tal com deixa clar la crítica anglesa Claire Bishop, molts d’aquests treballs relacionals (Rirkrit Tiravanija, Philippe Parreno, Liam Gillick, Pierre Huyghe, Maurizio Cattelan, Vanessa Beecroft, Dominique González – Foster) insinuen i articulen la idea de la creació d’una comunitat temporal o utòpica. Subjacent a la teorització entorn de l’art relacional, en el qual el treball és considerat com una forma social capaç de produir relacions humanes, es troba la premissa que aquestes propostes engendren experiències més significatives que les que provoca una actitud contemplativa. Com a conseqüència, els treballs s’entenen políticament per la seva implicació i per efecte emancipatori. Però Bishop pregunta: “quin tipus de crítica està en joc aquí? I respon: “el treball és inclusiu i igualitari en el gest, aquí allò polític implica una idea de democràcia”.
D’altra banda, la mateixa Bishop cita teòrics polítics com Ernesto Laclau i Chantal Mouffe, que han demostrat com la inclusió no necessàriament equival a democràcia. A la inversa, aquests autors comprenen que l’esfera pública roman democràtica només en la mesura que l’exclusió és tinguda en compte i està oberta a la contestació: la democràcia no implica la desaparició de l’antagonisme entre les persones.

El treball de Santiago Sierra és exemplar d’una sofisticada elaboració d’aquestes idees. Lluny de l’èmfasi en la convivència, els intercanvis o les col·laboracions, Sierra inverteix el que Claire Bishop qualifica com “antagonisme relacional”: un projecte d’exhibició de les incòmodes relacions característiques de la vida al capitalisme tardà.
Res més lluny de Sierra que les idees gairebé ingènues teoritzades per Bourriaud: l’afirmació que l’art ofereix eines per veure el món de forma diferent, la idea que l’art pot canviar no només la percepció de la realitat, sinó la realitat en si, permetent crear noves formes de sociabilitat i oferint alternatives als models dominants, com el capitalisme actual.
Si per a Bourriaud cal rebutjar l’estat de les coses, rebutjar la idea que res no canvia, per a Sierra cal subratllar el que hi ha, mimetitzar les relacions d’explotació i violència característiques del nostre món contemporani. Però, per a què? Quin és l’objectiu d’aquest mimetisme rigorós? Cuathémoc Medina puntualitza que aquestes preguntes alimenten bona part de les veus crítiques indignades amb la poètica de Santiago Sierra. Per a aquestes veus, l’inadmissible en el treball de l’artista és l’absència d’exemplaritat moral en les seves accions.

Aquesta absència es compara amb el seu propi lloc d’enunciació (artista europeu que intervé al Tercer Món) i com que aquesta és un element constitutiu de les situacions que provoca. Sierra és un ciutadà espanyol que imposa actes humiliants a llatino-americans de classes baixes, sobre la mirada indiferent, o humanitària, dels actors del món de l’art. La representació d’aquest lloc, la representació del seu propi paper, així com la representació del paper que tenen els participants de les seves accions, sembla ser una clau interpretativa del seu projecte.
El seu treball no constitueix una extravagant contribució estètica, sinó un signe que estem dins d’un sistema universalment violent. Així, Sierra dirigeix el focus cap a la seva pròpia participació en aquest sistema. I en fer-ho, l’artista ens convida a inserir-nos en la significant implicació constitutiva de la seva obra.
De sobte vaig pensar en el lloc que aquest artista “políticament incorrecte” podria ocupar a la 27 Biennal de São Paulo, articulada sobre el tema “com viure junts”. Atès l’”antagonisme relacional “promogut i reiterat com a estratègia del seu treball, vaig imaginar que la seva participació en aquesta Biennal seria com una pregunta imprescindible: voler o no viure amb els altres?