Arxiu: Tu saps com t’has de sentir

Parlem d’intel·ligència emocional, però després preservem aquest àmbit de les emocions. “La identitat sexual, la culpa, la compassió, la vergonya, l’angoixa o la por segueixen sent complicats de comunicar”, escriu Marina Vives Cabré en aquest text que recuperem avui de l’arxiu A*DESK, escrit amb motiu del workshop que l’escriptor Eloy Fernández Porta va impartir en A*DESK, un dels tallers que més calat i transcendència ha tingut en la nostra història.

Podríem donar per cert que Internet i els Smartphones han protagonitzat un canvi sense retorn pel que fa als mitjans i maneres de comunicació. Xarxes socials en línia; pàgines web; diaris digitals; blocs; tots ells, en major o menor mesura, són aparadors d’opinió i sentiment. Fotos que es pengen des del mòbil i donen la volta al món. Vídeos robats que forcen dimissions.

Sense anar més lluny, la blogosfera i el que s’ha aconseguit a través d’ella (qui no ho tingui clar, que pregunti a Mubarak), situa en un lloc preeminent a l’individu anònim, a l’opinió del ciutadà del carrer, lliure d’enunciar la seva informació, pors i sentiments. Lliure de provocar adhesions o detractors, de generar vincle … i emoció.

Probablement en un futur proper es riuran del que ara fem servir per aquesta finalitat, però a dia d’avui, sembla inqüestionable que hem assolit un nivell tecnològic en què tot tipus de dispositius permeten que exercim la comunicació per múltiples canals. Anem perfeccionant el medi, però sembla que se’ns resisteix la manera. Per què, si no, persisteixen sentiments i emocions que ens converteixen en perfectes inútils per a la comunicació emocional? Ah, “emocional” … no era aquest el mateix adjectiu que unit a la paraula intel·ligència podia convertir un ximple en superdotat i a un intel·lectual en idiota? Té molta intel·ligència emocional. O no té cap. Tecnologies a part, en el terreny de l’emotivitat sí que ens està permès tornar a la cova, i sovint, amagar-nos on més ens convingui.

Quins codis s’amaguen en la nostra emotivitat?, I per què, ¡dimonis!, Per què qüestions com la identitat sexual, la culpa, la compassió, la vergonya, l’angoixa o la por segueixen sent tan complicats de comunicar? “Tu saps com t’has de sentir”. Sí, … segur? Sigui més o menys, ens veiem contínuament exposats a revisions del que un dia vam donar per fet. Podem saber com hem de sentir-nos, però i si no ens sentim així? I si nosaltres no gaudim com altres diuen que ho fan? I si tenim pors que altres no tenen?

Com tractem i què considerem intimitat; què és exhibició; quines són les nostres angoixes; què converteix l’art en “emocional”; com codificar allò inclassificable; com sentir-se davant una obra; com assimilar l’estrany; com reaccionar davant seu; què excloem i què incloem; quin nivell de sentimentalitat tolerem i quina no; Benvolgut individu del segle XXI, vostè sap com s’ha de sentir?

Al Workshop amb Eloy Fernández Porta, realitzat la passada setmana a A*DESK hem parlat temes com, entre molts altres, la Síndrome de Luhmann-Groening; les crisis d’identitat o el vertigen de gènere; la cortesia que inventem davant situacions en les que s’espera de nosaltres determinada reacció; la catarsi o la gosadia. Dimecres que ve, 5 de desembre, sessió oberta al públic a A*DESK.