As you can see. Polish Art Today

Molt, certament. Més de cent obres i de vuitanta artistes actuals polonesos en una col·lectiva organitzada pel Museu d’Art Modern de Varsòvia (MSN per als amics) a la seva seu temporal: un lloc que té la seva gràcia i fins i tot el seu puntet de tendresa, almenys per als que ja ens hem tornat una mica estranys, amb el temps entre congelacions hivernals, enyorances comunistes i regustet de metall oxidat. Els seus finestrals, amb vistes al darrere del gran Palau de la Cultura i la Ciència, reben el visitant presentant abans d’entrar la primera obra de la mostra: un rostre femení estilitzat d’Orlowska, mirant a la ciutat. Com un segell que sempre hagués estat aquí. Bon començament.

Com que no es pot parlar de tot (disculpin les absències) aplicarem un criteri absurd, barreja del aleatori practicat durant una visita saltimbanqui, classificat però no per les “seccions” predeterminades, sinó en l’ordre que va seguir la sotasignat (vegeu: ambidextra, despistada i sense orientació), amb una selecció efectuada entre el capritx de la memòria i la captura d’un mòbil escrostonat, i amanit tot amb algunes gotes de reflexió de tarda de diumenge.

Terror. El grotesc altar de Piotr Uklański en pujar les escales. La violència sorprenentment decorativa, altament simbòlica de l’obra d’Ewa Axelrad: un paravent construït amb escuts de policies antiavalots; estètica del terror, imatge mirall separant dos mons, el bo, el dolent… quin és quin? Seguint, la asèptica, neutral, decorativa, impol·luta sèrie fotogràfica de Katarzyna Mirczak. Exposats sobre fons blanc, en marcs idèntics en color, gruix i mida, objectes retallats primorosament… Un mostrari artístic tret de l’Institut Forense de Cracòvia.

Ciència. Igor Omulecki. Norman Leto. L’ull que descobreix la bellesa decorativa de la mirada microscòpica, el minimalisme de les ones acústiques ¿torna l’artista a la naturalesa? ¿Renaixement? ¿re-renaixement? ¿requetevuelta de rosca?

Geografia imaginària. L’estudi rigorós i documentat de les illes fantasmes de Agnieszka Kurant: invitació a un viatge a temps remots, llocs mítics, allà quan no se sabia tot (i de veritat se sabia tant) i la imaginació tenia el seu lloc i raó de fer. Una altra illa, ara negra (contrapunt o harmonia?) a la seva esquena. Suspesa en l’aire, amb un moviment gairebé humanament respiratori, abducció cap a un forat negre (negre petroli, no carbó). Obra d’Aleksandra Wasilkowska, un Tànatos al revés, un joc en un món capgirat.

Objectes. Els tamborets retorçats, contorsionats, impossibles de Monika Sosnowska. Desposseïts de la seva funció, convertits en un garbuix artístic (no sé quin dels dos termes hauria de posar entre cometes). Foucault homenatjat per Mirosław Balka. Les paraules, les coses. La goma suspesa des del sostre, agitant els nostres pensaments amb els moviments imprevisibles provocats per la força hidràulica. Pèndol trasbalsat. Witek Orski i el seu tríptic de carn crua, fotografiat, descontextualitzat (extirpat), impecablement emmarcat; estranyament de la carn com a objecte. Massa real: atracció i rebuig. Bona jugada. L’acumulació d’objectes reals, inventats, o reinventats de manera surrealista proposada pel duo BRACIA. La llum, el brunzit de les mosques, l’escenografia del quotidianament sol ús i inquietant. La vida, no en sinó una galleda d’escombraries.

Humor, denúncia. Paweł Althamer abillat com Koziołek Matołek, el personatge d’animació dels anys 30 que “po szerokim szukać świecie tego, co jest bardzo blisko” (“per l’ample món busca el que està tan a prop”) travessant Brasília, manifestant-se, dormint a la seva habitació de nit. L’heroi – cabra humanitzat, amb la seva panxeta, el seu missatge directe. Koziolek Matołek reconstruït, re-interpretat, present, solemne: inconfusible Althamer. Co widać. As you can see. Com pots veure. I no només, ni de bon tros.