Asier Mendizabal: el moiré de les masses

El treball d’Asier Mendizabal fa referència a les masses, entenent-les no com un únic tot sinó com a una suma de molts. Aquest concepte, que obté una especial rellevança durant el segle XIX, amb les grans revolucions europees, es recupera en el treball de l’artista basc justament en un context social i polític en el què les masses tornen a ser significatives.

En aquesta segona exposició d’Asier Mendizabal a la galeria ProjecteSD, es fa palès que en el seu treball més recent l’artista ha trobat la manera d’aglutinar les dues disciplines, a grans trets, per les que es mou: l’escultura abstracta i els retalls d’imatges de masses. Mentre que anteriorment les seves escultures es col·locaven directament a terra, i les imatges s’emmarcaven i es penjaven a la paret, ara les peces més escultòriques passen a ser el suport sobre el que es disposa la imatge. D’aquesta manera, escultura i imatge es converteixen en parts d’una instal·lació, anomenades en l’exposició “escultures modulars” i que formen part de la sèrie “Sin Título (trama)”.

En aquestes noves peces, el material base de l’escultura consisteix en una placa d’acer galvanitzat amb una trama regular de forats rodons, fàcilment vinculable amb la trama tant pròpia de la serigrafia amb la que Mendizabal treballa en alguna de les seves il·lustracions o fotografies apropiades de masses. A més, en superposar dues d’aquestes plaques metàl·liques col·locant-ne una en un angle diferent de l’altra, es produeix un efecte de moiré, també característic de tals imatges, que Mendizabal aferra amb imans a les estructures d’acer.

Encara que la part més escultòrica d’aquestes instal·lacions, és a dir les peces d’acer, podria resultar per sí mateixa com una escultura abstracta, en posar-la en conjunt amb les imatges, adquireix la funció de suport de la imatge, que actua com una mena de paret artificial, com un atrezzo. Per més que ocupin una dimensió tridimensional, aquesta sèrie de peces són rebudes com a bidimensionals pel fet de centrar tota l’atenció en la imatge, provocant que, fàcilment, l’espectador les observi des de tan sols un punt de vista.

Aquestes imatges de masses són apropiades de gravats del segle XIX, que es van publicar en revistes il·lustrades de l’època. Si bé en la sèrie “Figures and Prefigurations” del 2009, les fotografies de grans multituds eren retallades en forma de siluetes de tota mena de figures, en aquests nous treballs la resolució formal passa per afegir un nou paper, que conté tan sols un forat rectangular en algun punt, al damunt de la il·lustració, de manera que aquella part que és buida deixa veure la imatge de sota.

D’altra banda, en l’exposició també hi ha dues peces emmarcades formades per composicions de quatre imatges. Són “Rotation (Moiré, Rome)” i “Rotation (Moiré, Egin)” i encara que cadascuna d’elles parteix de la mateixa imatge, en el resultat final en contenen quatre de diferents. Aquest fet sorgeix a causa de la modificació dels punts de la trama a l’hora d’imprimir cada imatge. Es produeix aquí el mateix efecte que amb la superposició de les plaques metàl·liques de la sèrie “Sin Título (Trama)”, encara que s’utilitzin suports i materials diferents.

Així com aquestes dues obres anomenades “Rotation” tenen uns vincles formals i conceptuals molt clars en relació a les escultures modulars, no passa el mateix amb les dues obres col·locades a les cantonades de l’espai expositiu. Es tracta de la projecció “Das Unbekannte Spanien/España, tipos y trajes” i “Not all that moves is red (Tangram) #2”. La primera consisteix en una doble projecció de diapositives: d’una banda, fotografies de l’alemany Kurt Hielscher; d’altra banda, del seu contemporani espanyol José Ortiz Echagüe. Tots dos van fotografiar el territori ibèric i els seus habitants a principis del segle XX. Les fotos d’un, de tons més marronosos, es projecten a un ritme més lent que les de l’altre, de tons blaus, i una part de les fotografies d’un, se superposa a les de l’altre. Tot i ser fotografies d’un mateix context històric, les diferències entre el punt de vista del fotògraf espanyol i de l’alemany són clares: si bé Ortíz Echagüe mostra uns personatges propers amb allò que els caracteritza, gairebé com si amb afany d’antropòleg volgués fer una col·lecció dels estereotips del poble espanyol; la mirada de Hielscher és allunyada, la gran majoria de les imatges són de paisatges i arquitectures, i en poques fotografies hi apareixen persones. Pel que fa a les d’Ortíz Echagüe, les que es projecten sobre l’obra de Mendizabal pertanyen a la sèrie “España. Tipos y Trajes”; i en el cas Hielscher, són del treball “Das unbekannte Spanien” (“L’Espanya desconeguda”). Només aquests dos títols ja diuen molt sobre el posicionament de cada autor davant el seu objecte fotogràfic.

Finalment, “Not all that moves is red (Tangram) #2” és una mena de bandera inventada i feta a partir de banderes vermelles i negres tallades per la meitat, ja sigui seguint la diagonal o la vertical, per amb aquests retalls elaborar-ne aquesta nova composició. Amb aquests “collages”, Mendizabal converteix literalment les banderes, com a representació d’un determinat col·lectiu, en construccions que han perdut tot el simbolisme que abans tenien. En canvia totalment el seu valor i les transforma en joc, en una invenció sense més significat que el de fer-se. Retallant les banderes d’uns, Mendizabal teixeix les d’uns altres, o les de ningú.