Bisagra

Andrea Fraser ens recorda que les institucions no són murs de pedra o aire tancat en una habitació. Les institucions són les persones que l’habiten:

“No és qüestió d’estar en contra de la institució. Nosaltres som la institució. La qüestió és quina classe d’institució som, quina classe de valors valors institucionalitzem, quines formes de pràctica premiem i a quina classe de premis aspirem.” ^[1]FRASER, Andrea. De la crítica institucional a la institución de la crítica. Barcelona: Editorial Siglo Veintiuno. 2016. Pág. 25

Però, estan les persones que duen a terme les tasques educatives dins de les institucions que hem observat en unes situacions favorables? Juguen les institucions un rol de suport als agents que desenvolupen aquesta pràctica professional que podem anomenar com a “mediació cultural”? Avui dia, en quines condicions es desenvolupa l’educació artística en els museus i a les escoles del nostre context geopolític?

En el museu

Gairebé un segle després de l’emergència dels primers departaments educatius a museus i institucions culturals als EUA, encara no aconseguim que aquests espais ocupin llocs centrals a la presa de decisions i vertebració dels continguts institucionals. La mediació cultural continua sent una cosa posterior al concorde de les exposicions i els discursos comissarials dels eixos temàtics, sense tenir poder d’opinió ni construcció propis. Això podria convertir la mediació en una cosa més reactiva que preventiva.

Els departaments educatius són espais marginals dins de l’organigrama de la institució, amb una posició i uns recursos molt inferiors al que podríem haver esperat després de l’anomenat “gir educatiu”. Amb recursos molt inferiors en comparació amb altres departaments com el departament d’exposicions, col·leccions, el de comunicació o el de màrqueting. El desajustament entre els discursos hegemònics que sustenten les institucions culturals, i que justifiquen ajudes i partides pressupostàries públiques, com espais educatius i els recursos que es destinen a aquest fi continua sent aclaparador.

Tot això, sense oblidar l’externalització i precarització dels serveis educatius que es repeteixen en gairebé tots els museus, on les informadores i educadores estan contractades per empreses externes i en situacions laborals deficients. Recordem les vagues que van encapçalar les informadores i mediadores del MACBA, Fundació Tàpies, Fundació Joan Miró i altres institucions contractades per Ciut’Art a Barcelona, entre 2016 i 2017 ^[2]L’Assemblea de Treballadors demanava a Ciut’art, a l’ICUB i a la resta d’empreses principals, les següents condicions: Contractació directa per part de les empreses principals … Continue reading. En aquestes vagues, malgrat aconseguir alguna millora salarial, no van aconseguir acabar amb el model de la subcontractació i del menyspreu institucional. Això també repercuteix, inevitablement, en la seva feina. La seva formació, implicació i preparació serà, irremeiablement, menor del que podria ser si el paraigua institucional que se’ls ofereix fos un altre més estable i amb garanties laborals dignes.

Resulta paradoxal: els qui donen la cara i es relacionen directament amb els públics, dia rere dia, en els museus i centres d’art no són els comissaris, les patronals o els directors amb els seus discursos legitimadors. Les “noies del museu”, i els qui exerceixen la labor de mediació, són els qui ocupen l’última baula de les piràmides jeràrquiques de l’organigrama.

A l’escola

Altrament, si mirem les escoles i instituts, ens trobem amb una hipocresia simètricament semblant:

Des dels alts estaments del govern, els qui dissenyen els currículums i els recursos de les escoles públiques, parlen d’intel·ligències múltiples, la importància de les arts i la cultura en l’educació obligatòria, ara sota el marc hegemònic que des de fa pocs anys ofereix la neurociència. Incorporen canvis gairebé constants en els currículums escolars als quals les mestres han d’adaptar-se constantment i sense temps per a assimilar-ho tot com cal. No obstant això, matèries com a Música i Educació Visual i Plàstica, continuen fent mitjana com fa 40 anys (dinamitant de fet els discursos de l’atenció a les diversitats d’habilitats cognitives). És a dir, a l’hora d’avaluar, comparteix al 50 % els resultats amb educació musical.

D’altra banda, a Catalunya es continua prescindint de l’especialista de Visual i Plàstica a les escoles (mentre que, per decret llei, tots els centres de primària compten amb especialistes d’Atenció a la Diversitat, Educació física, Música i Anglès ^[3]CATALUNYA. Decret 175/2022, de 27 de setembre, d’ordenació dels ensenyaments de l’educació bàsica. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 8762. [en línia]. Consultable a: … Continue reading Tampoc hi ha formació específica ni places als centres escolars ni, per descomptat, oposicions per a ocupar aquesta especialitat. No existeix. Com a resultat, l’educació artística es continua practicant majoritàriament des del que és “bonic”, “superflu”, des dels “artistes famosos”, les portades dels àlbums o els cartells i murals del centre. Els programes recents de “Espais C” que es desenvolupen a Barcelona i que posen en contacte a un artista i una escola de primària, igual que “En Residència”, que fa el mateix en els instituts, no han de convertir-se en substituts dels especialistes. Això converteix una iniciativa trencadora, potent, en un pegat per solucionar un dèficit estructural.

Tot i això, qui més defensa i practica la importància de la presència de les arts visuals en l’educació obligatòria és el professorat del carrer. Aquelles que detecten i aposten per revertir aquesta situació i, amb esforç i creativitat, i amb una falta de formació més que evident en termes generals, generen projectes transversals on l’alfabetització visual i la presència de les arts és un motor d’aprenentatge veritablement significatiu i crucial. Jové, formadora de futures mestres, intenta inculcar aquesta mirada a les seves alumnes.

“Què passa quan les arts i pràctiques artístiques contemporànies, el patrimoni i el territori esdevenen l’eix vertebrador dels canvis i de la innovació a les escoles? Ens permeten les arts, desenvolupar i concretar pràctiques educatives i curriculars distintes?” ^[4]JOVÉ, Glòria. Fils i arts. Projectes d’aprenentatge i de vida. Barcelona: Octaedro Educació. 2024. Pág. 28.

Un punt de partida que, desafortunadament, encara es practica poc en el conjunt de la comunitat docent.

Avui continuem sent hereus de la xacra dels informes recents PISA de 2022, que deixen molt preocupats als alts estaments legislatius d’educació i que activen in extremis una injecció de formació competencial en matemàtiques en tot el territori. La urgència d’entrenar el pensament crític en l’era de les fake news pot esperar. Continuem ignorant que els nens i adolescents continuen passant, de mitja, més de 3 h al dia exposats a pantalles ^[5]Segons un estudi de la Gasol Foundation, els nens i adolescents a Espanya dediquen una mitjana de 198,9 minuts (aproximadament 3 hores i 20 minuts) a l’ús de pantalles durant els dies … Continue reading  Fins i tot a l’escola. Avui les aules es construeixen al voltant de pantalles digitals enormes que ocupen un espai central i protagonista en la majoria d’hores lectives. Paradoxal, no? Tenim molt incorporat que un dels objectius primordials de l’escola és ensenyar a llegir i escriure a l’alumnat; no obstant això, oblidem que les imatges també es llegeixen i la mirada s’educa. Recordem: “una imatge val més que mil paraules”. I avui vivim envoltades d’elles. Un bombardeig constant de missatges subliminars que, sembla, passem per alt.

La revolució digital pot ser una sort o una condemna per a la nostra societat si no es treballa com cal. I en aquesta matèria pendent, l’educació visual i l’art contemporani, des del seu paper qüestionador, des de les seves pràctiques encara no codificades ni categoritzades en altres camps del saber, des de la seva capacitat de generar espais de reflexió entorn la imatge i el camp connotatiu de les coses, té moltes coses per oferir.

Davant d’aquest paradigma incoherent, incomprensible i perjudicial per al desenvolupament d’una societat sana en matèria de salut mental i d’esperit crític, podem revertir aquesta situació?

Actualment, estem lluny d’un canvi real en els organigrames i prioritats institucionals i legislatives. Mentrestant, una solució per a millorar la qualitat i reforçar la importància de les pedagogies crítiques en matèria cultural, tant en el museu com a l’escola, poden ser els convenis, aliances i col·laboracions entre institucions educatives i institucions culturals. Formats com els Projectes Tàndem o els Projectes Magnet posen en contacte una institució educativa amb un museu o una altra institució cultural, oferint nous espais de formació per al professorat per part dels agents culturals. També permeten incloure a l’alumnat en el projecte, sovint fent visites més o menys periòdiques al museu i aproximant els seus continguts en els seus projectes anuals i situacions d’aprenentatge.

Però, són espais on els aprenentatges reverteixen en totes dues institucions? De moment, sembla que l’aprenentatge és unidireccional, del museu a l’escola. Els espais culturals no compten, encara, amb projectes que possibilitin la formació dels seus professionals per part de mestres i docents de l’àmbit educatiu, i que permetin reforçar la mirada del museu, també internament, entre els seus propis agents, com a espais d’aprenentatge. Potser és el reflex que existeix una major inquietud per part de la comunitat educativa per acostar-se i aprendre dels museus que no al revés? Estem més prop d’una integració de les arts i la cultura en l’educació que de la integració de l’educació en les institucions culturals i artístiques?

Una cosa sembla ser clara: mentre els museus i les escoles continuïn sent institucions estructuralment separades, fins que no hi hagi més permeabilitat entre tots dos espais, fins que no es redistribueixin de forma més equitativa els recursos (temporals, econòmics i ètics) entre els diferents departaments de les institucions i àmbits del currículum, haurem de continuar defensant a l’especialista en educació en el museu i a l’especialista en arts visuals a l’escola.