Boicot al boicot, o los capritxos de la intel·ligència

Manifesta va decidir innovar: per primera vegada l’entitat amfitriona de la biennal europea no serà una ciutat, sinó un museu, i un dels més venturosos del món: l’Ermitage. I per primera vegada aquesta entitat es troba fora d’Europa, i més exactament a Rússia, un país en què els ciutadans dels països Schengen han de presentar visat en entrar. Alguns motius per la decisió es perfilen amb claredat: Sant Petersburg és una ciutat en el traçat i palaus de la qual està xifrada la presència de la cultura europea en el seu veïnat més proper. I la història de l’Ermitage, en si mateixa, és un diari íntim de la relació entre Rússia i Europa. Més que buscar un punt cec a l’interior de la geografia europea, com en ocasions anteriors, la biennal busca posar un peu fora de la seva jurisdicció natural: en un país, una ciutat i un museu que històricament s’auto-afirmaren en una relació molt conflictiva i libidinal amb Europa.

L’última edició de Manifesta va ser una còmoda exploració del llegat miner de Limburg que va servir per fer reajustaments pressupostaris, però que resulta poc conflictiva fins i tot en la seva enunciació (per més accents èpics que volgués donar-li el seu curador, Cuauhtémoc Medina). Amb la seva excursió a la ciutat de les nits blanques, la movedissa biennal europea torna als seus nivells històrics de controvèrsia. Ni tan sols calia que el Kremlin mogués una parpella i alguns vehicles blindats en la direcció del problema ucraïnès perquè Manifesta donés que parlar.

Ja era per preocupar una campanya en línia que va circular l’any passat, demanant un boicot a la biennal en resistència a les mesures del govern rus contra l’anomenada “propaganda homosexual”. L’argument no necessita ulteriors paròdies. (Cancel·lar alguna de les edicions recents de la triennal del New Museum per Abu Grahib, potser?) I no obstant això la resposta de Manifesta Foundation, en aquest moment, va ser interessant: amb tants ponts trencats entre Rússia i occident, el que menys necessiten els activistes de la comunitat homosexual que treballen en el terreny és major aïllament. La mera existència d’una biennal europea a Sant Petersburg pot posar llum i recursos sobre problemes que a la data veiem imperfectament, a través de les ulleres de les agències de notícies.

Fa uns dies es va distribuir una nova notícia per ratificar de moment (“as of today”) la continuïtat de la biennal. Enmig de l’esperable quantitat de llocs comuns que pot tenir una gasetilla d’aquestes característiques, hi ha un altre argument (geo-políticament) interessant: amb una mena de guerra absurda ja en marxa, la decisió de cancel·lar una biennal, fins i tot si correspon a l’humil directori de la Manifesta Foundation, seria una forma involuntària d’escalar el conflicte. En realitat, la biennal en si mateixa és un intent d’acostament que permetria sublimar almenys una part de les pulsions inconscients i els desitjos irrealitzats que poblen d’ambdós costats la relació tortuosa entre Rússia i occident. (Manifesta 10 es diferencia en això de la mai realitzada i àmpliament historitzada Manifesta 6, que volia actuar a la frontera entre Grècia i Turquia i va acabar actuant en Friedrichshain, Berlín, en una mena de versió de cambra.)

Una biennal el focus de la qual és el patrimoni de l’Ermitage i que possiblement sigui l’últim treball curatorial de gran escala de Kasper König, en el context actual, és una oportunitat per suspendre almenys temporalment les enrabiades típiques d’una esquerra cultural massa acostumada al confort de les taules rodones. Una biennal pot ser molt dolenta, però en tot cas és millor que tantes altres coses que han passat a la història de les relacions internacionals. Prendre-ho en compte ja és bo per bufar l’escuma de la correcció política, que de vegades no deixa veure el cafè.