Bòlit. Sota la incògnita del poder

El poder es la forma acabada de la representació: ja no representa res ni a ningú més que a sí mateix. (Jean Baudrillard)

Podríem començar parlant de crisis econòmica, però a aquestes alçades, a qui li sorprendria? No és que busquem sorprendre, o no gratuïtament, però sí que ens sorprenem de que tot continuï impassible. Ens sorprenem precisament per la falta de reacció davant del que està succeint.

Seguint en aquesta mateixa tònica, les àrees des de les que abordar la causa de l’escissió són múltiples, cert. És per això que més que plantejar motius econòmics i reflexionar sobre el que Stiglitz analitza a “Caiguda Lliure” en relació a l’enfonsament de l’economia mundial, m’interessa plantejar com hem donat visibilitat al que Baudrillard perfila a “L’agonia del Poder”. La millor manera de no crear confusions és a partir de casos concrets, així que som-hi a per ells. Abans de prosseguir, demano disculpes als individus i col·lectius que tot i trobar-se en situacions similars, no seran citats aquí; el llistat podria ser quasi interminable.

Posem-hi l’exemple: Girona. Concretament: Bòlit, Centre d’Art Contemporani. Què ha passat exactament? Quan l’any 2008 obria les seves portes sota la tutela de Rosa Pera, a dia d’avui, actual directora del centre, ningú imaginava que el seu propi nom s’hi giraria en contra. Bòlit és també el nom d’un joc català en el que els dos equips competeixen en habilitat colpejant un petit pal, el bòlit. En aquest cas, la metàfora no podria ser més literal. Dos equips que colpegen l’eina. Aquesta s’encarna no sols en l’espai, també en l’equip humà que duu a terme el projecte, també des de la seva obertura i fins avui, un reduït número de tres persones, Rosa Pera, Diana Sans i Farnés Cabrea. Elles tres han estat capaces d’aixecar el centre durant aquests cinc anys, duent a terme una tasca hercúlia. La idea inicial era aixecar un centre dinàmic, impulsat també per la ciutadania i amb alguns precedents que servissin de propulsor, amb l’objectiu de promoure la producció, la creació, la formació, la investigació i la difusió. Al cap d’aquests anys, s’han anat succeint una sèrie de canvis que no han fet més que desgastar allò que en el seu dia fou promesa i incentiu.

Cal dir que s’han aconseguit part dels plantejaments, alguns dels que han quedat en el camí sí han d’atribuir-se a qüestions d’índole econòmica. Però com dèiem, Bòlit ha sabut adaptar-se als canvis exigents, de vegades capriciosos, de la crisis, adaptant el seu programa als temps que l’han vist néixer. Ja vam dir que no parlaríem de números, seria un de tants, però esdevé necessari comentar que la programació que s’ha realitzat s’ha fet sota mínims. Amb uns pressupostos que difícilment haurien donat per a un trimestre anual. És per això que la gestió ha estat quasi impecable, improvisant, intercanviant i buscant les maneres, altres, de crear constants línies d’investigació a partir d’agents i contextos amb els que sintonitzaven conceptualment. En algun moment, potser, la seva tasca ha quedat incompresa i fins i tot s’ha vist exposada a alguna crítica fonamentada en la falta de visibilitat local, però un centre d’art no és una sala d’exposicions local, això ha de saber-se.

Els artistes han tingut el seu lloc i la ciutadania s’ha vist involucrada. Han faltat propostes curatorials externes així com programes de residència i, el més suggestiu, més diàleg. Seria injust no dir que les raons hem de buscar-les en dues direccions. Però allò principal, l’espai, s’ha vist cada vegada més reduït i acotat. Els èxits s’han dut a terme amb voluntat. No és poc, al contrari. Cinc anys de programació que han enllaçat propostes locals, nacionals i internacionals, amb activitats vinculades a múltiples espais de la ciutat. Generant espais alternatius quasi sense tenir espai. De fet, en el projecte inicial també s’hi incloïa la construcció d’un edifici que havia de ser la nova seu, per dir-ho promptament, paraules a l’aire. Avui no es compta ni amb el perímetre inicial, aquelles sales de la rambla han passat a ser domini de turisme. Bòlit es consagra avui a un nomadisme que esperem arribi a bon port. (ai, la fe!). Resumint, el major problema no és la crisis econòmica sinó la crisis d’ambició i interès per part de les polítiques culturals.

Podríem sumar altres iniciatives independents que deuen la seva deriva a les mateixes causes, festivals i col·lectius amb més d’una dècada d’història que comencen a veure com els seus ciments trontollen: Festival de teatre, música i dansa Temporada Alta; Festival de vídeo i arts digitals VAD; festival de preformance FEM; col·lectiu de dansa Mal Pelo; entre tants d’altres.

Només podem esperar a que el discurs institucional present no es fonamenti en ad captandum vulgos.