BROzempic

Existeixen usuaris a les xarxes socials que es dediquen a deixar una marca d’aigua no desitjada en fils de comentaris aliens. Aprofiten publicacions per poder deixar la seva petita aportació: “BROzempic”. És una mena de “femta passiva agressiva” que vol indicar a la resta d’usuaris allà presents que el creador de contingut “deu haver recorregut a Ozempic” per “ajustar el seu estat físic”. Al cap i a la fi, estan indicant que aquella persona “ha fet trampes”. Aquesta “caça” particular al “Bro que ha pres Ozempic” simbolitza quelcom molt més influent que un senzill avanç farmacològic.

Vam créixer pensant que la dieta era un acte de sacrifici i aquests “bros” han aconseguit el seu cos d’ensomni sense el martiri que comporta. Han editat el seu cos sense sotmetre’l a la seva voluntat. El fàrmac Ozempic (nom tècnic semaglutida, Novo Nordisk), que va néixer com a tractament per a la diabetis tipus 2, ràpidament es va convertir en un símbol d’aquesta possibilitat inèdita. Durant aquests últims anys, les xarxes ho han celebrat com si fos un miracle silenciós, una droga legal amb molta demanda, així com un símptoma evident d’una innovadora purga estètica.

El fàrmac no cura absolutament res, es limita a ajustar; promet control per sobre de tot allò que sempre s’ha intentat trobar: la salut. Traspassa el que és medicinal per transformar-se en un improperi moral col·lectiu: el mode en què li diem al món que, si volem, ens governarem a nosaltres mateixos. Hi ha moltes maneres de veure-ho, també; on alguns veuen només un bypass definitiu perquè torni la cultura de la primesa, jo veig una lògica de neutralització i control absolut injectada als sacsons de mig món. Perquè no estic segur que les persones que recorren a Ozempic estiguin pensant només en “veure’s bé”. No volen realment no tenir gana mai més? Castigar-se sense aquest plaer? O potser amaguen desitjos com no envellir i/ o no morir?

Aquest règim “d’autocontrol” farmacològic té versions més extremes i també conegudes: l’estètica Don’t Die, aquella barreja entre tecnollibertarisme, biohacking i superstició científica que personifica el nord-americà Bryan Johnson. El seu projecte de longevitat s’interpreta moltes vegades com “desafiar a la mort”, però en realitat el que busca és molt més frívol: externalitzar-la, convertir l’envelliment en un error del software que l’usuari pugui, per naps o per cols, permetre. Disfressat de discurs en pro del benestar extrem, tenim una retòrica que vol convertir la mateixa mortalitat en una negligència. El cas és no deixar d’optimitzar-se mai.

En paral·lel a Johnson, una generació d’homes que ha convertit la disciplina físicotemporal i l’optimització química en la seva nova identitat. Pols d’electròlits, cara directa al bol amb gel, refregar la pela de plàtan abans d’anar a dormir i una coreografia diària extenuant pensada per la discontinuïtat de TikTok o Reels. L’influencer Ashton Hall, amb les seves matinades a les 3:52, dutxes gelades, les exhibicions de suplements com si es tractessin de relíquies i plats de carn vermella com a premi al seu mèrit, no representa només un nou tipus de lifestyle. El seu cos, lluny de dir “benestar”, comunica “obediència”. Gairebé sempre “assistit” per una serventa que li apropa tot allò que és necessari perquè no perdi ni un segon, aquest tipus de masculinitat de laboratori demostra la seva força mitjançant el perfeccionament de l’autovigilància. Dominació? I un rave! OPTIMITZACIÓ.

És com si el vell ideal protestant del treball com a símbol de la virtut hagués mutat en pura fisiologia. Allò que abans era esforç ara es diu buscar la rendició mitjançant la regulació del metabolisme i el nou pecat serà tenir el cos inflamat. Dormir menys, el mínim per funcionar, “menjar millor”, suprimir l’ansietat, entrenar cada dia: un rosari secular de microhàbits on es substitueixen les hores de treball per biomarcadors digitals. Per aquest tipus de persona, el seu cos ha assumit la feina que abans feia l’ànima. Ser lliure, per aquests bros, significa mantenir-se sota control.

Aquesta corpulenta moral de rendiment és capaç de convertir un vici tan estès com el tabac en pura disciplina: Zyn, que està ja assimilada com un altre símbol d’aquesta identitat masculina, confirma que l’ideal contemporani vol dosificar per sobre de fruir. La marca s’ha popularitzat a base dels seus “sobres” o “bossetes” de nicotina sense tabac (“nicotine pouches”). Ho diuen clarament: “per aquells que volen experimentar els efectes de la nicotina sense fumar”. S’ho prenen empresaris i els obsessionats amb la productivitat perquè en realitat són dosis de dopamina industrial que perfeccionen això del que estem parlant: l’estimulació sense descontrol, les addiccions que no generin culpa. El plaer pot continuar allà, però no pot interferir de cap manera amb el nostre schedule.

Als antípodes d’aquesta autosuggestió obsessiva que arriba, fins i tot, a colonitzar vicis, apareix (i existeix) el seu contrari grotesc: l’espectacle de l’autodestrucció en directe. Simón Pérez i Silvia Charro, abans assessors hipotecaris que es van convertir en streamers (primer de YouTube, després de Twitch i ara de KICK), han convertit el seu deteriorament físic en una forma de contingut. Fumen base davant la càmera, s’insulten, s’agredeixen i decauen entre els aplaudiments i donacions d’un públic que els anima a continuar. Han arribat a demanar armes a la seva audiència, per “si ho arribessin a necessitar”. Aquí la narrativa és justament allò que els bros condemnarien: el deteriorament. On alguns suprimeixen la fam, altres l’exhibeixen; on uns busquen la immortalitat higiènica, altres la descomposició accelerada. La por, però, és la mateixa: “desaparèixer”, “morir” sense que els vegin, sense deixar cap empremta en una cultura que només reconeix allò que veu en una pantalla.

El bro contemporani predica benestar en comptes d’ideologia. El seu horitzó polític està en el “before and after”. Creences? Prefereixen els protocols. Optimització i més optimització. Si ho pensem detingudament, és populisme pur. La seva revolució té una única premissa i es repeteix cada dia: reduir el cortisol. És una àrea d’absoluta desafecció política que construeix la seva identitat arran aquest tipus de marques i rutines per aconseguir l’estabilitat dopaminèrgica. Els pòdcasts motivadors, els trackers d’hàbits i els consells per hackejar hormones funcionen com les petites oracions d’individus que no confien en res que no puguin mesurar.

Arriba el moment de dir-li d’una altra manera: infantilització col·lectiva. La “por contemporània a morir”, a envellir, a perdre el control, acaba generant una regressió cultural cap a la dependència en comptes d’impulsar una supervivència racional. És el mateix tipus d’impuls que caracteritza la infància: la necessitat que existeixi cap agent extern (pare, institució, tecnologia, fàrmac que garanteixi continuïtat, seguretat, protecció. En el fons, l’obsessió per controlar cada variable del teu cos no és diferent de l’impuls infantil de demanar permís per existir.  Els “adults del segle XXI” no esperen la salvació a través de l’Estat  ni de la religió, esperen que es materialitzi treballant en el seu propi metabolisme.

Tota acció que no vagi en direcció a la millora o progrés es considera una manera d’abandonar. No descansar, no meditar, no entrenar, no invertir en un mateix: pecats contemporanis que s’expien amb subscripcions, sensors, aplicacions de glucosa wearables i check-ins. La cultura BROzempic ha aconseguit allò que segles de moral religiosa no van aconseguir: eliminar la fam sense sadollar-la. El cos sense gana com el gran somni complert del capitalisme emocional. No volen plaer, necessiten estabilitat. L’humà es veu reduït a una corba que no ha de desviar-se. Viure bé s’ha convertit en l’art de no sentir massa.

Ozempic, Zyn, els suplements, les mètriques i les rutines són només manifestacions de la mateixa ansietat: eliminar la incertesa. El cos perfecte del present no és fort i bonic, és aquell completament previsible. Totes les coses que envelleixen o fluctuen sembla que s’han de corregir. Hem domesticat la fam, però també el desig, el dolor, l’entrega o la sorpresa. Potser és per això que aquesta època s’aferra tant a la idea de la longevitat: perquè tenim arrelada una por al fet d’anar-nos-en i, al mateix temps, que les coses vives arribin a desbordar-nos.