Càndida

Hi havia una vegada, un país no tan llunyà on era mès fàcil canviar-se de sexo que truere’s el carnet de conduir. Allí, la societat entenia perfectament que la identitat de gènere era un dret humà fonamental i la transidentitat era abraçada amb acceptació i rigorós respecte.

Aquell era, sens dubte, el millor dels mons possibles.

Si no fos pels aspirants al carnet de conduir!

Aquella gent era totalment amargada per no aconseguir treure’s l’anhelat carnet. Era tota una odissea. Un calvari. Quelcom ardu i costós. En altres termes: un conyàs tremendament fotut.

Càndida no tenia carnet. Només cony.

Fa molt, Càndida s’havia canviat de sexe perquè tal havia sigut el seu desig.

«¡Un cony, fada protectora!».

I ¡PUF!, com qui no vol la cosa, tenia un cony gràcies a Teodora, la seva fada protectora. Així de fàcil!

És clar, Càndida no podia sentir-se més feliç, al cap i a la fi.

Però el nostre conte seria certament soporífer si no tingués, doncs, la gelosia i l’amargor dels aspirants al carnet de conduir. És ben sabut: un no pot suportar el fracàs propi i, per norma general, li resulta més satisfactori fastiguejar al proïsme.

Sí, aquesta felicitat fàcilment aconseguida –la que canviar-se de sexe procurava– era font de fortes cobdícies. I per molt que treure’s el carnet de conduir i canviar-se de sexe eren coses diferents, casos equidistants del caòtic cacau mental intrínsicament humà, per molt que transitar resultava ser un tràmit massa senzill només trucant a la teva fada protectora, Teodora, perquè ¡PUF! t’acudís en ajuda; als amargats aquells, els semblava més excitant fer-lis la vida impossible a Càndida i els altres per mera enveja insana que posar-se a la pell i ser més empàtics, o posar fil a l’agulla per assolir el seu somni de conducció i, empíricament, fer-ho realitat .

En boca dels gelosos-aspirants-mancats-de-coratge, aquestes persones que canviaven de sexe, aquests «malats crònics» », no es podien beneficiar d’aquesta fàcil felicitat. Deien que canviar-se de sexe –o fins i tot canviar-se de gènere sense haver de sotmetre’s ni tan sols a cap intervenció quirúrgica– eren simples «modes». «Modes» que «feien mal» ―a qui realment?, li ho preguntem, si semblaven ser ells mateixos els que més patien per no aconseguir treure’s el carnet de conduir—. Mentre muntaven nombrosos circs que feien pena, fent de pas perillosos paral·lelismes sense cap ni peus entre persones que es canvien de sexe i agressors masclistes que poguessin ficar-se suposadament en presons de dones per complir les seves penes; no es parlava dels carnets que se suposava que era allò que els havia d’importar veritablement.

Hi havia altres lamentables gelosos-aspirants-etcètera molt més radicals que fins i tot sortien a dir ―totalment desacomplexats! que la possibilitat de canviar-se de sexe ―en altres paraules, la de poder ser qui volguessis ser―, arraconava «als que es podien sentir un ornitorinc o… [redoblament de tambors] Lady Gaga».

Per no parlar de les més altes representacions públiques que pensaven que «els vicepresidents i els consellers es convertirien en vicepresidentes i conselleres» malgrat ells mateixos. Així, «els Enrics serien Enriquetes». I els Enriquets no volien tenir tetes. Per mitjà de tractaments hormonals o operacions quirúrgiques. O sí. No ho sabem. Potser fossin Enriquetes de verdaç sense saber-ho ni tan sols ellis mateixis perquè no li ho havien plantejat, els feia massa por o, hi havia aquella vegada, no se’ls havia donat la veu i potser ―POTSER (potser?)― en el fons, sí ho desitjaven. Ningú ho sabia perquè només la seva mandona presidenta parlava per ellis, en nom seu, frivolitzant-ho tot, tota l’estona. ZAS! A aquesta, l’única cosa que li interessava era les cerveses ―ai sí!, i, sobretot, no creuar-se amb le seve ex―.

El seu execrable autogovern autoritzava que s’automobilitzessin a les seves autopistes autonòmiques autobusos autotaronges amb horrorosos missatges el contingut dels quals no reproduirem aquí perquè no cal recordar que LA TRANSFÒBIA ÉS DELICTE.

També en aquell presumpte millor món possible!

De fet, aquest món era en realitat ―per sort o per desgràcia; vostè sabrà, és clar!―, un regne. I etziba ―i sense IVA― el moll de l’assumpte perquè es conduïen… carruatges. Sí, carruatges! Això explicava la dificultat afegida a la paperassa burocràtica infinita d’aprendre a manejar-los. Tot i que eren carruatges moderns tots, que anaven amb motor, volant de direcció d’acer de disseny, sistema antibloqueig de frens ABS d’última generació fins i tot, així com tauler de control amb pantalles tàctils al seu interior; no era cosa fàcil formar-se al seu ús, tot i tenir el «Carruatges per a Dummies» a casa o no.

A més, aquests carruatges contemporanis tenien incorporat l’inconvenient de contaminar a tentipotenti i, per a dos alienígenes com nosaltres, amb caps de col, que ho estem observant tot des de l’univers, ens vam alegrar de no viure en aquell presumptuós immillorable món d’aquests humans de males puces perquè sembla més aviat una porcellera, un infern fastigós, que altra cosa.

Ha! Ha! Ha!

No divaguem gaire amb les nostres malicioses histèries però, i tornem al planeta Terra, seguint la meravellosa història de Càndida i el seu país de les més ràncies vilanies.

Doncs per anar al centre comercial, cada dissabte, i gastar el seu sou, calia tenir un carruatge, però sobretot el carnet esmentat. Per desplaçar-se amb la intenció de contaminar més i alimentar la màquina consumista sense parar, llavors es requeria també el famós carnet. No era tant un carnet de conduir com a tal finalment, sinó més aviat quelcom inenarrable, l’orgullós posseïdor del qual es convertia ipso facto en el putíssim amo del capitalisme, vaja!

Aquesta tretzena de milions d’aspirants-amargadots-etcètera ―tretze son tretze― continuaven convertint el relat en una farsa globalitzadora frivolitzant ginfrizzant del consumisme total, per fer-se passar per les vístimes del seu propi esgarrifós fracàs: la seva infelizzzitat més gran. Relax! Rolex. Calia consumir, sí! El Corte Inglés. Consumir més i més i més. Luxe, Chanel! Reproduir el model en cadena. ImmediataMent ―no és una marca―. Reproduir-se. Cadena de superhipermercats. Durex, fora! Fluxos, hola! Festival d’espermatozoides. Olé! Que visquin les macarres superhipermarcades. L’ex de l’altra boja fabricant minipepsicoles amb la seva cua fàl·lica a Iberdrola i ¡BAM!; sense més patrocinis, engendraven nadons que sota la seva pàtria potestat serien al seu torn avis de néts que tindrien més nadons per consumir més més més més més més mamàmàmààààáá. PATAPAM!

Han saltat els ploms?

No pas! Amazon. Apple. Poma de l’Edèn: en fi, tot es resumeix a caçar a la zona de confort.

L’esquinçador frenesí gastador els allunyava de tot raonament racional com a abelles a anys llum del seu nèctar i, a poc a poc, perdien la consciència de que sí que el seu món podia ser realment el millor dels mons possibles si es deixessin de ximpleries, de gratar-se la panxa o de cascar-se-la a gust aquells que no es treien el punyeter carnet, i començaren a legislar noves lleis que reformarien l’accés al Sant Grial de la seva felicitat. Una felicitat menys contaminant per al medi ambient i més neta, pura, senzilla, en adequació a la naturalesa veritable de l’ésser humà. En cas contrari, aquest peculiar món seguiria tal com és, anant-se’n de cap en orri. O al Water-Closet!

Anem al gra, si us sembla: De tanta ceguesa capitaconsumdesigualista, els súbdits, ―bé― els ciutadans, els habitants, els individus ―es diguin com es diguin, codony!― no s’adonaven de la immensa llibertat que gaudien. No, no, no se n’adonaven i tornaven a omplir-se la boca per si sols amb la paraula «llibertat» desproveint-la de sentit i atorgant-la com si fossin els seus inventors etimològics passant-se els seus col·legues de la RAE pel folre i utilitzant-la com a mer lema electoral, ―massa fàcil a sobre!, per a les properes autonòmiques o les generals i que repetirien fins a la sacietat. Sí, una «llibertat» ad nauseam buidada del seu veritable significat per manipular millor les masses i fer-les entrar en el seu escatològic món paral·lel metaversic sense versos poètics ni res. Un nec plus ultra pervers sense nèctar per a les abelles en què els amargats-aspirants-mancats-de-tot no dubtarien a fer servir qualsevol escabrós mitjà al seu abast per derogar tots els avenços socials, saturant espais públics de béns comú i xarxes ―també socials―, creant una mena de brou de cultiu radical ben calorós destinat a descultivar el poble sencer i tornar-lo babau.

[Reprengui el seu alè]

Càndida, que no tenia carnet sinó cony, notava en carn pròpia el perill créixer cada cop més. Càndida, res naïve, sabia bé que, davant les amenaces dels qui els atropellarien a ella i el seu collectivi, amb els seus carruatges nous una vegada obtinguessin el carnet de conduir, havia d’actuar urgentment, però… com? Càndida estava cagada de por i sense Teodora, la seva fada cuidadora-mare coratge que els gelosos ja s’haurien encarregat de recol·lectar-requisar com en altres temps foscos per enviar-la a la més abjecta de les exterminacions, sentia com començava a perdre tota enteresa, valor i gosadia; i, per sobre de tot, rebutjava la idea de convertir-se en aspirant-a-merda-blablabla… Socors! que cridava ofegadament al buit, amb les seves angoixes privant-la de tota sornegueria. Socorroooooooooooooooooooooooooooooo ho holiii!!!

De sobte, vaig despertar.

Metafòrica i veritablement.

Amb el cant melodiós d’una erubescent Lolita en una franquícia de Drag Race, per allà, a les Amèriques, i un exuberant fififil de bava meu a la comissura dels llavis.

Fora els caparrons coliflor gainsbourguians dels marcians, els mediocres aspirants al carnet de conduir, la dreta i l’extrema dreta, els ornitorincs, Lady Gaga! Lady Càndida havia mort en el precís moment en què havia abandonat l’oníric ric món dels somnis.

O dels malsons, ―segons com es vegi―.

Vaig reprendre, doncs, la meva vida.

Amb les meves amigues. Les colomes.

Sí, coloms de veritat totes dues. Reines i divines. Com la queen francesa epònima, guanyadora d’una altra franquícia del famós concurs de drag; o les blavoses aus de Ventafocs.

Les meves colomes from Maspalomas m’havien escrit des del seu Palomar per encarregar-me la fortuïta missió d’escriure’ls un relat i, malgrat haver-les contestat afirmativament, excitada viva al seu moment, al final, ja no sabia què gestar-les, trastocada encara per aquell estrany somni.

Com la Ventafocs, vaig començar a gargotejar principis de contes ―i ¡ull! carregada de punxlines polítiques a quina més grollera però la meva ment es quedava sempre en blanc al redactar la primera línia.

Jo volia compondre’ls alguna cosa a la meva imatge i semblança, alguna cosa boja, ―bastant boja!, i no se m’acudia res. Què estrany! De fet, no em sentia prou segura. M’incomodava la meva eficaç sàtira. M’incordiava l’explicita perspicàcia de les paraules escollides. Excuses! Càndida i jo érem les mateixes i les seves pors eren meves, en realitat. Sí, m’aterroritzava expressar-me sense filtres, exposar-me en la meva totalitat, despullar-me íntimament per mostrar-me tal com sóc. Perquè opinar sol equivaldre ―equivocadament― a oposar-se a la ment de molts. Exposició = confrontació. I jo, que no volia confrontar-me ni oposar-me amb ningú, sospitava per adelantat que el que estava a punt d’escriure no agradaria a tothom. Perquè és impossible agradar a tothom. Atenció, spoiler: no hi ha el millor dels mons possibles! És una utopía fal·làcia. Sorry Pangloss ―llegeixi’s a Voltaire!―, i sí: malgrat mi mateixa, em corcava la desagradable idea de desagradar amb la meva llabia glossada.

M’equivocaria si no reconegués que qualsevol necessita sentir-se acceptat en un moment donat de la seva vida. La majoria de les persones trans sabran molt bé a què em refereixo, ja que aquest sentiment, aquest desig per encaixar, s’agreuja mentre anem superant les proves, gairebé hercúlies, del sistema en què vivim, per trobar, per fi, la nostra identitat veritable, assumir-la públicament i sentir-nos respectadis. Perquè ara, parlant en plata, si bé les esgarrifoses punxlines aquí transcrites són reals, aquestes mateixes, així com la impròpia comparació amb el carnet de conduir made in Feijóo són, a més d’insults cap a nosaltres i el nostre col·lectiu, un perill per als nostres drets tan difícilment guanyats fins ara i tots els futurs que ens queden per guanyar encara.

En fi, amb tot això, potser quizás potser em tocava a mi ara anar més enllà d’aquell desig d’encaixar, deixar de buscar una mena de validació permanentment sinó mullar-me, abraçar aquesta etiqueta d’activista de la què tant renegava en el passat i fer que m’importessin un rave els judicis externs, almenys el més mínim possible, passar pàgina, créixer i madurar… Com molts dels projectes en què vaig treballar, finalment aquest també té el seu je-ne-sais-quoi de terapèutic.

Vaig reprendre la ploma ―la meva (igual fos jo també un altre colom com les meves estimadíssimes amigues)― i vaig tornar a donar vida a Candy Cándida candidata lluïda a escriptora-criticona-política redactant aquest al·legat en un bon rampell de ràbia.

Al cap ia la fi, si amb alguna cosa m’havia de confrontar jo, era amb les meves pors més grans.

Desfer-me d’elles.

Sí, com Càndida, m’havia de confrontar airosament amb els meus dimonis,

Amb tot el meu cony!