Casa Arte: Molta policia, molta col·lecció

Quadrar el cercle és assenyalar Madrid com una ciutat decadent on campa al seu aire la filosofia del relaxing cafè amb llet mentre els curiosos els falten dits a la mà per enumerar la quantitat d’esdeveniments culturals d’assistència obligatòria que tenen lloc any rere any. En les arts plàstiques resulta fins i tot preocupant la concentració de l’entramat galerístic al carrer Doctor Furquet, a la vora del Reina Sofia, que pronostica mals temps per a les altres ciutats. Si el mercat artístic és un joc de suma zero, un cop donada certa classe limitada de consumidors potencials, les de guanyar les porta per ara cert lloc de la Manxa.

Així doncs, quantes fires anuals són necessàries per satisfer la demanda dels col·leccionistes madrilenys? Quant de temps podem mantenir en paral·lel l’enèsima crida a circumval·lar el Congrés i el biennalisme passat de moda per a gaudi d’ancianes abrigades amb xinxilla escorxada? Pensava en aquests temes mentre admirava el cordó policial muntat al voltant de Casa Arte, la quarta o cinquena millor fira de l’any, sota la custòdia dels gossos de l’Estat davant l’amenaça d’un eventual sabotatge indignat amb motiu del 14D, jornada de lluita contra la reforma del Codi Penal. M’hauria agradat veure la trobada miraculosa entre les esmentades col·leccionistes enfundades en animalons en perill d’extinció i una activista fent topless, imatge del dia una altra vegada per Femen. El miracle però no va tenir lloc per a desgràcia del voyeurisme i del contribuent que subvenciona religiosament amb els seus impostos els passos repressius de les unitats policials de l’Estat, les lleis del qual ara estan blindades contra les majories silencioses que prèviament van ser silenciades.

Però, què val la pena destacar de Casa Arte? A la galeria etHALL em van cridar l’atenció els dibuixos d’Inken Reinert sobre la relació existent entre les gràfiques d’un electrocardiograma i certs traços de tinta que simulen figures naturals; aquesta superposició comprèn el full en blanc com una partitura ja carregada d’estructura i significat, en lloc d’un abisme preparat per omplir- de subjectivitat. També em va fascinar la naturalesa reticular de les superfícies enfilades per María García Ibáñez per AJG Contemporània. En una fira plena fins a les empentes de reflexions geomètriques, el seu tractament colorista de l’espai (parlem de nodes fractals connectats entre si com una xarxa de arc de Sant Martí) destaca per la seva bellesa dins del conjunt. Les fotografies de Tania Parceros a Blanca Berlín també destaquen, no només gràcies a la seva qualitat, sinó a més perquè bones fotos sol haver-n’hi les justes en una fira com aquesta, orientada sobretot als col·leccionistes particulars que no en van tenir prou amb la resta de fires de 2013, ja sigui per falta de diners per comprar a les fires grans, per culpa del consumisme busca-raons o perquè han de fer la declaració de la renda aviat i volen atenir-se a l’exempció fiscal pròpia del mecenes, però el cas és que el consumidor prototípic de Casa Arte prefereix les manualitats singulars i irrepetibles, preferentment pictòriques.

Blanca Soto presenta una intervenció site specific sobre les guerrilles colombianes finançada des Intermon Oxfam. Menu, la peça de Manuel Barrero, planteja una reflexió sobre la mercantilització dels béns comuns, la conversió del civisme en moneda de canvi, aquell moment en què acaba sent remunerat allò que la societat pressuposa com a activitat espontània. Parlem de la denúncia pública com a instrument democràtic per a la implicació ciutadana en la regulació normativa de la societat. És clar que aquesta reflexió té lloc en el context de Colòmbia, on les raons de l’Estat i la pròpia identitat dels enemics de la societat resulten certament problemàtiques. Un oficial de l’exèrcit colombià em va explicar una vegada que la seva tropa estava forçada a declarar la seva posició cada 15 minuts per evitar falses atribucions d’assassinats de camperols, realitzats per paramilitars, o pels propis soldats regulars, que després els endinyaven els cadàvers a la guerrilla (o viceversa). Menu parla de tot això, com dic: una instal·lació que entén les lleis introduïdes el 2005 pel govern per perseguir la guerrilla, pagant en metàl·lic als delators que ajudessin a desmantellar comandaments, un menú de sang que només podria arribar a tancar-se mitjançant el recurs a una justícia sostinguda sobre la veritat. Per desgràcia, auctoritas non veritas facit legem.