Cidade da Cultura: Monument a l’Elefante Blanc

Donem mil voltes per pujar a la Muntanya Gaiàs, a la Cidade da Cultura de Santiago de Compostel·la. Ens hem saltat la sortida apropiada (entre d’altres motius, perquè no estava marcada) , i ara un senyal ens porta per un carrer estret per a dos cotxes, amb cases més aviat lletjotes i poc cuidades a banda i banda. Em pregunto si va quedar als llimbs una carretera més monumental degut a la paralització de les obres, o senzillament mai no es van molestar a pensar en l’accés. Encaixaria perfectament amb la mentalitat del projecte: no pensar massa, i sobretot, no pensar en les necessitats reals.

No és la primera vegada que vaig a la Cidade, però mai deixa de sorprendre’m l’estupidesa de la seva concepció, l’enormitat dels seus membres retallats (quedaran dos edificis sense construir per falta de diners i excés de vergonya) i la solitud de les seves esplanades castigades pel sol, sense una mala ombra, com en una presó d’alta seguretat. Es veu Compostel·la a sota i lluny, més llunyana del que està en l’espai, plena de vida i de gent, com des d’un erm desolat. A la Cidade s’escolta el suau remor de les obres que intenten posar pegats a allò que queda i ocultar el que no es pot amagar: el fracàs total de l’empresa faraònica, afavorida pel boom de les construccions culturals sense contingut i sense sentit que va acompanyar a l’altre boom, el del totxo. El que ens ha portat on som. A un erm desolat.

Hi ha una petita exposició dels projectes finalistes en un dels titànics edificis. Reconeguem que les maquetes sempre llueixen. Reconeguem també que el guanyador, el que vegeta sobre els tossals del Gaias, era el més gran, el més visible, el més prepotent. Té l’extensió exacta del casc original de la ciutat vella de Compostel·la, gens menyspreable. Les línies dels vells carrers marquen la separació entre els nous edificis (i no cal ser un linx arquitectònic per a apreciar que, d’haver-se construït tots, haurien estat massa junts). Un nou centre de pelegrinatge cultural?

Puc descriure els prestatges buits de la biblioteca, però la imatge ja la va mostrar el Follonero, no remenem la ferida. Gairebé em va emocionar veure que de les sis persones que utilitzaven el recurs (un grup de pelegrins joves, vés a saber quina malvada guia turística supervivent a base de comissions els va enviar allà), dos dormien com angelets en uns sofàs. Almenys algú se sent a gust aquí.

Vam anar a la Cidade per ensenyar-la a una amiga artista, Andrea Acosta. Mirava els materials, les corbes de les finestres, i no feia més que repetir quan vell semblava tot; podria haver estat dels vuitanta, fins i tot setanta; post-apocalíptic, un paisatge digne del Planeta dels Simis (només que al final trobarien els campanars de l’Obradoiro en comptes de l’Estàtua de la Llibertat) . Andrea va fer una foto de l’esquelet abandonat entre dos edificis construïts, i va dir: “haurien de deixar això així, sense acabar, per no oblidar el que s’ha fet, perquè s’ho pensin millor la propera vegada.”

L’arquitecte de la Cidade da Cultura, Peter Eisenman, va construir també el Monument als Jueus Assassinats d’Europa a Berlín. Són curiosos els punts en comú. Diuen les males i les bones llengües que la Cidade sempre va representar el mausoleu de Fraga, un memorial imponent i impositiu. El de Berlín és un monument espacial, arquitectònic, solcat per carrers estrets, que funciona com un espai ple de tombes anònimes. La seva estructura és per tant similar a la Cidade, només que racional i realitzable. El seu caràcter monumental s’uneix amb la història de l’holocaust, amb l’objectiu de no oblidar el passat. Recordar per reflexionar, per no repetir, com a funció del monument contemporani. La Cidade avui només cobra sentit com a monument a si mateixa i a tots els disbauxes arquitectònics irresponsables de la Península (el “nunca mais” gallec mai fou més universal): el Gran Monument Immòbil a l’Elefant Blanc.