Com mantenir activa la màquina dissident?

La Capella ha presentat diferents projectes desenvolupats en els últims anys en relació al centre ACVIC en un intent de cartografiar el panorama de l’art dissident actual. La proposta no anava mal encaminada, però ha deixat en evidència la necessitat de reflexionar sobre els canvis en la producció artística i la urgència d’obrir les possibilitats a altres formes de fer per no acabar fent el mateix amb els mateixos.

Que el sistema capitalista hagi periclitat l’exercici de l’artesania afavorint la producció en sèrie, és un fet ja assumit. L’art d’elit, d’altra banda, amb la seva preocupant capacitat d’adaptació al stablishment, ha aconseguit inserir-se al circuit del mercat global reinventant-se com a producte de fàbrica per no perdre el caché pel camí. Aquí tenim a les grans marques multinacionals DamienHirst – JeffKoons – OlafurEliasson proveint amb grans (i milionàries) sumes de mercaderia el sistema de l’art global. En un intent de traçar una línia de fuga, la proposta que ha exhibit les últimes setmanes La Capella reivindicava l’art com artesania, com una mena de dispositiu antagònic centrat en una realitat contextualitzada, on podien albirar-se diversos processos de treball a través dels quals operen alguns ressons crítics de l’art actual. Projectes artístics, que han anat sorgint des d’àmbits més o menys propers, i que s’han reunit ara sota la idea comú de taller d’autoproducció.

“Artesans. Construccions col·lectives de l’espai social” s’ha articulat a través de cinc metodologies de treball (Art i educació, Disseny útil, Espai públic i dispositius mòbils, Cartografies col·laboratives i Crítica social), donant a conèixer la pluralitat d’estratègies que es proposen des de l’art contemporani en relació a les polítiques de l’espai i del coneixement col·lectiu. Però el suggeriment corria el risc de fregar la lleugeresa per l’estancament amb què es presenten els diferents processos artístics, com capelles independents dins d’una mateixa església. Processos que semblaven quedar reduïts a objectes tipològics per la insistència a mostrar el resultat d’ofici, deixant de banda el potencial crític de la investigació artística: el desenvolupament en la construcció de la màquina dissident, que és on realment es troba allò que ens interessa del fet artesanal.

El que ens pertoca d´allò artesanal va molt més enllà de rescatar el valor de la manufactura, de la tècnica manual, de la mecanicitat amb què es construeixen una sèrie de trastos que s’oposa a la producció en sèrie; allò interessant d’aquests projectes és la seva capacitat de proposar un ‘do it yourself’, la possibilitat d’emancipació i apoderament que presta als col·lectius socials mitjançant l’autoproducció, permetent aplicar diferents solucions d’acord a un context específic. Però a més, com assenyalaria Richard Sennett (en el treball que, per cert, dóna títol a l’exposició), l’artesà contemporani és aquell que és capaç de generar ‘artefactes’, dispositius en el sentit més maquínicament guattarià, que no significa fabricar únicament objectes, sinó màquines crítiques que sàpiguen conciliar teoria i praxi, i que s’activen d’acord a la seva inserció, un escenari i unes problemàtiques reals (és aquí on pot coincidir la crítica social, el disseny, l’arquitectura, la pedagogia i la pràctica cartogràfica) .

L’espai urbà contemporani, en el seu progressiu empobriment de l’experiència, reclama la urgència de produir nova realitat. D’aquesta manera s’explica per què el treball dels artesans contemporanis té molt més a veure amb la producció de coneixement que amb la producció d’objectes pròpiament dits. Les cartes de “Aplicación legal desplazada # 3: F.I.E.S .”de Núria Güell, les receptes urbanes de Santiago Cirugeda, els Wikitankers de Straddle3 i Todo por la Praxis, la construcció d’artefactes ‘makejats’, i el joc de construcció del projecte “Al portal de casa. Els constructors” de Jordi Canudas, no s’han d’entendre com peces aïllades que evidencien una tasca artesanal, sinó inscrites en diversos processos de treball impulsats per la necessitat comuna d’explorar els barris, de plantejar possibles fórmules d’activació d’una certa quotidianitat a les ciutats i permetre el coneixement d’una realitat ‘empresonada’. Tampoc la pràctica cartogràfica ens interessa com a tal, l’art de limitar el territori sempre ha existit lligat a una estratègia hegemònica. La novetat seria, en tot cas, explicar com els treballs de Iconoclasistas, Torolab, Stalker/Primavera Romana, Efraín Foglia, Mona Fawaz, Ahmad Gharbieh i Mona Harb, utilitzen la cartografia com
una contra-metodologia, com una tàctica dins d’una investigació crítica per visibilitzar la complexitat i les contradiccions del territori: per generar nou territori.

És en aquest sentit com allò artesanal hagués tingut cabuda en el context de l’exposició de La Capella, però l’escassa documentació que evidenciava les diferents fases dels projectes i l’aplicació contextualitzada d’aquests, juntament amb la manca d’un suport teòric que els situés, donava lloc a un espai convertit en magatzem, un gran magatzem d’artefactes separats del seu escenari d’actuació que (no ho oblidem!) no és altre que l’espai públic. D’aquesta manera, les diferents propostes ben podrien haver-se llegit com la imposició d’un model desterritorialitzat, com prototips estandarditzats que s’han anat generalitzant a través d’una sèrie d’esdeveniments endogàmics.

El treball que ACVIC i IDENSITAT han desenvolupat durant els últims anys sota la direcció de Ramon Parramón, mereix l’aplaudiment per la responsabilitat social amb la qual es generen cada un dels projectes, la seva aposta per determinades pràctiques artístiques dedicades a la recerca critico-social – pedagògica, el treball en xarxa que desenvolupa amb altres centres i associacions, i la posada en marxa de tot un seguit de tallers col·lectius on es forma l’art local més emergent. Però perpetuar models sinònims, atenir-se als paradigmes originats únicament al voltant de la xarxa Arquitecturas Colectivas, significaria posar en risc la pluralitat de les propostes artístiques actuals, neutralitzar el discurs dissident i afavorir un panorama artístic de consens.