Amb quines metàfores conviure?

Vaig rebre un diagnòstic positiu de vih fa 25 anys. En tenia 20, tot just complerts. M’havia lligat a un paio al cruising  de Plaza Pakistán. Em va dur al seu apartament a prop d’allà. Vam començar a cardar sense preservatiu i va acabar dins la meva cola, sense preguntar-me. Tot just va deslecharse es va anar a dutxar, sense dirigir-me la paraula. Em vaig quedar atònit. No ho vaig experimentar com una violació, però sí com un hàbit corrent de desamor. Era la setmana del meu aniversari; la pell se’m va emplenar de taques i vaig estar amb febre alta durant 3 dies seguits. «Me embiché», vaig pensar. Vaig anar a fer-me el test a l’Hospital Muñiz de Buenos Aires. Volia assabentar-me’n per compte propi. El test voluntari individual tenia una resistència molt forta en aquell temps. Es negava al vaticini dels cossos pròxims. Voler saber l’estat serològic era contradir el mandat cultural d’emmalaltir-se i morir.

Al Laboratori de Retrovirus una metgessa m’entrega el resultat i m’explica l’immediat: anàlisis de càrrega viral i CD4. Els pavellons del Muñiz estan envoltats per un parc. Sota un Sol terrible, les cames se m’afluixen, els ulls se m’ennuvolen, les pulsacions s’acceleren, vaig caient… Respiro assegut al bordó d’un carreró; torno a llegir: «POSITIU». Arreglat! Soc un puto sidós als 20. Condemna cultural complida. «Acabaràs mort a una rasa!», em maleïa la meva mare per puto. «Un resultat ‘positiu’ només indica contacte amb el virus. No implica necessàriament malaltia o gravetat de la mateixa». Vaig saber que aquell aclariment final, en el resultat, era una frase metabolitzada gràcies a la lluita activista contra les metàfores de guerra i pestes propagades per la ciència mèdica. Metàfores que van performejar l’abandonament —institucional i social— i la condemna a mort —cultural i física— de milions de persones infectades a tot el món.

A la sortida de l’hospital, des d’un telèfon públic, truco al meu germà —també puto— per informar-lo. «¡Sos un pelotudo!», és el primer que em diu; castigant-me, fidel al guió del maltractament cultural. Li tallo la trucada. Truco a un amic marieta d’aquell moment. «Vine a casa», em respon. M’esperava amb un número telefònic. «Truca aquí, això no t’ho menjaràs sol, necessites acompanyament». Es tractava de Nexo^[1]Una de les primeres organitzacions civils amb treball en el vih/sida a Argentina, creada el 1992, per un grup de gais. Publicaven mensualment la revista NX, dirigida a la comunitat homosexual, que … Continue reading Aquella nit vaig llegir, tremolant de la por, El sida y sus metàfores (1988) de Susan Sontag. S’havia reiniciat el meu trajecte vital, necessitava un software nou per compondre la meva immunitat del virus.

Juntament amb el periodisme activista, l’organització comptava amb un centre de salut i espai de formació gratuïts. La meva sorpresa va ser trobar-me, dos dies després del diagnòstic, amb el grup de reflexió per persones que viuen amb vih, que coordinava Carlos Mendes, metge, seropositiu i cofundador de l’organització. El grup recuperava aquella pràctica del feminisme de la segona onada, als anys setanta: prendre consciència de la situació pròpia en grup. Les persones es reuneixen per conversar entorn d’un dany i/o opressió comuna. Produeixen allà el que Ann Cvetkovich anomena «l’esfera pública íntima» ^[2]Cvetkovich, Ann. Un archivo de sentimientos. Trauma, sexualidad y culturas públicas lesbianas (2003)., amb l’aposta que «el trauma es treballa millor mitjançant accions públiques i col·lectives, en lloc de privades i terapèutiques». Al mateix temps, aquest cercle cultivava i actualitzava aquell llegat dels grups d’estudis, extra-universitaris, que a Buenos Aires es remunten als anys 60. Un grup implicat al voltant dels seus participants on es fa patent que la producció de coneixement és contingent i col·lectiva. La lectura en veu alta dels textos i la conversació grupal introdueixen un erotisme sonor i una variació tonal inclusiva que multiplica les lectures barrejades amb les històries de vida d’aquellis participants. Un «placer lenguado» com el de la boca de la loca, que Pedro Lembel realça a Loco afán. Crónicas de sidario (1996).

Carlos ens feia llegir l’Ética de Baruch Spinoza. La sida, era per Carlos, una malaltia-denúncia del maltractament cultural. L’aparició de la sida s’havia detectat primer en el poble homosexual maleït i en el poble negre negat i esclavitzat. Per entendre la nostra sida calia interrogar les creences i els significats del poder a la cultura que produeixen injustícia i dany. Al mateix temps, el virus generava un deteriorament immunològic al nostre cos, despotenciant la seva capacitat autodefensiva. La relació entre poder i defenses semblava immediata. Però, quin poder podien exercir lis enfermeris a la cultura dominant? Per Carlos aquest poder es tractava d’un «adonar-se» viral, que implicava un treball subjectiu de desprogramació cultural i una reconfiguració pròpia. En una cultura on no totis tenen dret a defensar-se només ho podrien fer aquellis enfermeris que cultivin alguna forma de poder.

Vam llegir l’Ética de contraban: no al confort existencial de l’acadèmia; sinó a la necessitat i urgència d’un grup infectat per la càrrega o potència viral de la sida. Vaig llegir l’Ética amb la mort al cos; amb la por a morir-me per pute i complir-li el desig microfascista de la meva mare. Una incorporació per contagi, a l’espai social que pot obrir un text llegit col·lectivament. Una pràctica de lectura estratègica per preservar  l’existència i no morir-se de por. La inflació metafòrica de la sida ens empenyia a viure a «la república de la por», com ho descriu Marta Dillon a Convivir con virus. Les equacions «sida=mort» i «sida= pesta rosa» funcionaven com a judicis letals i condemnes per a les persones infectades, fins i tot quan l’epidèmia ja era una pandèmia planetària.

No només una mort física sinó una mort social i cultural. Patir l’abandonament de persona per part de l’Estat i la seva violència institucional; o rebre el rebuig sistemàtic de tot el món: no poder accedir al món laboral, ni al sistema de salut de prepagas (privat) i obres sociales (una mena de mútues laborals); no poder cardar sense culpa o no poder estimar sense terror; no comptar amb la teva família i amigis; i una infinitat d’exclusions modelaven la vida quotidiana i produïa una trobada traumàtica amb la idea de la mort. Un diagnòstic-repte que «ens creava una abrupta ruptura amb la cultura, ens transforma sobtadament en éssers contraculturals mentre persistim en ser vius», va escriure Carlos Mendes, a Sida y poder (2004), el seu únic llibre publicat. Un llegat/arxiu infecciós de conscienciació molecular.

Amb la sida vam ser educadis a la mort, com els personatges del teatre tràgic. L’experiència de vulnerabilitat ens interpel·lava: com vivia abans de la sida i com vull/puc viure ara? O bé: «Que és sobreviure?», es pregunta Dillon, a la conversació pública Lesbianas y vih  (2024), juntament a l’activista Mónica Santino, la primera lesbiana visible a la televisió argentina. El treball afectiu-epistèmic d’«evidenciar, criticar, treballar i esgotar» metòdicament totes les metàfores, com reclamava Sontag des de finals dels 80, era indispensable per continuar vivint. La metàfora bèl·lica que la ciència mèdica havia instal·lat als nostres cossos ens destruïa. Primer: la malaltia no és una guerra; és una experiència vital, és part de la salut i no el seu oposat. Segon: la malaltia no és un estranger invasor; és història i té a veure amb la teva pròpia història i amb tota la humanitat. Tercer: el cos no és un camp de batalla on es pot lliurar una guerra; en tot cas, és un camp de forces socials e intra-materials, des d’on ens fem una vida. I per acabar: el símptoma no és un enemic a eliminar; és un esdeveniment al cos a sentir, reconèixer, comprendre i, en cas de dany, cuidar i curar. Desertar la metàfora bèl·lica significava poder convivir con el virus, conviure amb el virus; abaixar-se de la paranoia i anar al múltiple; allunyar-se de l’estigma del càstig sexual; negociar la teva salut amb el sistema mèdic; usufructuar els recursos farmacològics dels antiretrovirals com a estratègia per posar límits al virus. I el més creatiu: compondre una vida amb sida. És a dir, viure amb el saber provinent de l’experiència que no som immunes ni individuals, sinó vulnerables i interdependents. Estar viu és un risc, requereix flexibilitat i responsabilitat. I singularitzar el sentit de cada vida requereix inventar, amb màxima precisió i la feina immensa de la imaginació, les metàfores amb les quals podem conviure.

[Crèdit de las imatges: Registre fotogràfic de Carlos Herrera de la instal·lació performativa Gente del cuero (2022) del col·lectiu Princesas del Asfalto, co-fundat per Silvio Lang, al Centro de Arte MUNAR de Buenos Aires.]