Coneixements carnals

Quan la carn parla, com l’escoltem quan estic mediada, saturada pel vestibular (Spillers 74) de la realitat material imperial i colonial en curs? Quin esforç cal per retirar les capes o, si més no, per seure amb elles i al seu costat per treure el cap per sota i veure la magnitud i l’abast dels danys causats al meu cos, ja que aquí no hi ha carn a trobar (Spillers 67)? Quines certeses per parlar m’ofereix aquesta pràctica de desentranyar i reflexionar decolonialment quan intento reunir els meus pensaments sobre i al voltant de la qüestió de les pedagogies encarnades?

El que vaig aprendre del meu propi cos —sota coacció— arran del captiveri continu (Hartman 21) són les maneres com cerca alliberar aquesta pressió, trobant formes de desprendre’s i reconèixer el dany que se m’està fent a mi i a altres com jo. Trobar espais/llocs on aquelles de nosaltres que necessitem alleujar aquesta pressió constant i interminable puguem convertir la nostra pròpia pressió en consol, en antídot, mitjançant el qual els nostres cossos se sentin plegats. Aquesta és una pedagogia de la fàscia, ja que troba espai per expandir-se i assentar-se, per deixar-se portar amb els altres, alineant els batecs del cor, encara que només sigui per un moment, en els espais liminars que habitem.

Tal com testimonia Walsh, aprenem a les esquerdes del colonial, on absorbim i ens submergim en el coneixement que ens han transmès els savis, els nostres majors: el do de saber que el captiu dins el recinte sempre trobarà una manera de viure dins i fora. Que ja s’ha fet abans i que nosaltres també persistirem en les nostres negatives, en el nostre desig de desmantellar les estructures vigents que ens perjudiquen. Comprendre’n les múltiples permutacions és una manera d’aprendre de les nostres presències carnals.

Això vol dir que hem de plorar, hem de lamentar-nos; el dol i el record són, tal com demostra Morrison, una pedagogia de l’ànima. El nostre dolor és un mitjà per viatjar cap a espais de relacions divergents, mentre ens nodrim i l’esperit s’allibera per vagar de nou. Ens reunim i parlem d’altres temps, reconeixem el nostre passat tal com és, un passat que ens acompanya i ens informa sobre qui hem estat i qui som. Hersey (67) parla de la migdiada com una forma de resistència, com una manera de recuperar la nostra connexió amb l’Espai dels Somnis, alhora que acceptem el descans com una pràctica espiritual guaridora. Un acte de rebuig que reconeix la nostra necessitat carnal de desconnectar de les exigències implacables de la cadena de producció capitalista de la presentació personal i del consumisme, enmig de la toxicitat dels productes dissenyats per separar-nos, per fer-nos sospitar i protegir-nos els uns dels altres. Hi ha molt per fer, i un dels espais on aquesta tasca es pot dur a terme és dins de la institució que ofereix educació per a tothom. Sabem que és una mentida, però és aquí on he decidit començar a continuar la tasca dels ancians en la tradició oral dels meus avantpassats, comprometent-me amb els habitants d’aquest poble.

Potser hauria de dir alguna cosa sobre aquest poble, ja que tots tenen les seves tradicions. Aquest es fonamenta en els pilars de la modernitat occidental, que evita reconèixer com el seu propi «acumulat de coneixements i afectes, basat en quatre-cents anys de domini imperial neerlandès, exerceix un paper vital, tot i que no reconegut, en els processos dominants de producció de significat, inclosa la construcció del jo, que tenen lloc a la societat neerlandesa» (Wekker 2). Això, tal com he observat en el meu treball amb estudiants d’una escola d’art i disseny als Països Baixos ^[1]Les reflexions que exposo en aquest treball provenen de la meva experiència durant els darrers deu anys en una universitat d’art i disseny dels Països Baixos, on he impartit classes … Continue reading, fa que a algunes persones els sigui més fàcil examinar i explorar l’impacte d’estar en els seus propis cossos, i a moltes, moltíssimes altres, els sigui més fàcil practicar el seu propi rebuig. Ja sigui per no voler comprendre o explorar què significa això per a la seva manera de moure’s pel món, o com el món se’ls obre de maneres que els fan sentir bé. Aquest encoixinat incontestat contrasta radicalment amb aquells estudiants amb qui he parlat al llarg dels anys i que relaten una comprensió d’ells mateixos pertorbada i alterada. En recordar la seva experiència del primer any, l’Elif ^[2]Pseudònim. comenta:

«Ah, el primer any, recordo que va ser com el pitjor que m’havia passat mai; si tenies una avaluació, la primera avaluació, no l’oblidaré mai, tots estàvem tremolant. I la gent sortia plorant i em deien que marxés mentre pogués, que deixés l’escola mentre pogués, perquè aquell no era el meu lloc».

Es tracta d’un treball rutinari: alguns organismes duen a terme la seva tasca en silenci, mentre que d’altres són hipervisibles. Es percep, és una agressió micro/macro, esdevé fatiga de batalla racial, és:

«La qüestió i el problema de a qui se li concedeix veu, de quines veus són escoltades com a discurs i quines com a soroll (si és que s’escolten), està relacionada amb un projecte epistemològic arrelat en la creació de distincions categòriques, un projecte que comporta processos violents de categorització racial i racialització, així com estratificació de classe, binarització de gènere i heteronormativitat patriarcal». (Navin Brooks 5)

Tenint tot això en compte, sabent el que sabem —que les nostres experiències del i dins el gir neoliberal en què s’ha convertit l’educació superior no estan pensades per encaixar en els passadissos i les aules per on caminem—, aquest és el context. Entrem amb l’armadura posada. Com podem, doncs, demanar a aquests estudiants que facin aquesta feina quan els seus companys i professors es neguen a fer-la?

Minor Cultural Diversity. Class Activity

Minor Cultural Diveristy. Class Activity

 

En el context de l’educació artística (visual), molts altres acadèmics racialitzats han escrit sobre les seves experiències en diversos nivells. Walters (2020), en relatar els seus esforços per conèixer millor les experiències culturals i acadèmiques dels estudiants negres a la UAL (University of the Arts London), va descobrir que el personal es mostrava reticent a parlar sobre la identitat racial i el seu enfocament pedagògic, en què predominaven les perspectives euro-occidentals a les seves classes. Walters va considerar que això tenia un impacte negatiu en el treball i la confiança dels estudiants racialitzats. Smith (2019), en escriure a ArtNet sobre la seva experiència com a única estudiant negra en una escola d’art d’elit, va assenyalar com la reputació de les escoles d’art està íntimament lligada a l’èxit dels estudiants, de manera que els seus tutors «promovien i privilegiaven el treball dels artistes blancs masculins per sobre de tots els altres». Altres autors (Dash 2010; Theuri 2016; Stevens 2015) assenyalen com a problemàtica l’entrada dels estudiants racialitzats en un context canònic aclaparadorament blanc, en el qual han de bregar amb un pla d’estudis que no els inclou. Sales sosté que els professors de disseny «estan tan adoctrinats en el disseny suís… que no cultivem adequadament el talent dels dissenyadors negres» (Berry 171). Sales explica que va ser la seva experiència com a professora en una HBCU (Historically Black Colleges & Universities) el que «em va obligar a enfrontar-me al concepte de l’estètica negra i a la seva relació controvertida amb el disseny gràfic europeu» (Berry 172).

McKittrick escriu: «Conec bé la tensió entre la modernitat i la raça, el gènere i la negritud» (14). La pedagogia encarnada és una escletxa en la tempesta dels binaris colonials si amb això ens referim a la capacitat d’escoltar coses desagradables i d’assimilar-ne l’impacte a la sala, en nosaltres. Si amb això ens referim al fet que estem disposats a abordar les complexitats i el desordre que emergeixen quan mirem la nostra carn i les maneres com se’ns ha dit que funciona la nostra pell, com una forma de separació més que no pas de consol. L’obra de hooks (1994) és el meu manual de referència per interactuar amb estudiants que han estat programats per deixar fora de l’aula la major part dels seus coneixements i experiències. En els seus escrits, destaca la noció de «praxi»: acció i reflexió. La seva obra és també un mètode per a mi, un procés d’autorealització (11), que em permet crear un entorn en què la praxi encarnada i la sanació siguin possibles. Un espai on el tutor i el professor comparteixen pràctiques en una complicitat radical que pertorba les jerarquies disciplinàries. On es comparteixen les emocions i el coneixement, on «la identitat s’amplia a través de la relació amb l’Altre» (Glissant 142). Trencar amb un sistema educatiu cada vegada més basat en l’eficiència i l’excel·lència és essencial per al projecte, sempre inacabat, que busca evitar l’abstracció i l’extracció i abraçar l’abundància, la intimitat i l’alegria.

Mo Futures. Minor Cultural Diversity. Presentació del treball final

Obres citades

Bourdieu, Pierre, and Tony Bennett. Distinction : A Social Critique of the Judgement of Taste. Translated by Richard Nice, Routledge, 2010.

Dash, Paul, and Brill Online. African Caribbean Pupils in Art Education. Brill, 2010, https://doi.org/10.1163/9789460910500.

Glissant, Édouard. Poetics of relation. University of Michigan Press, 2022.

Hartman SV. Scenes of Subjection : Terror, Slavery, and Self-Making in Nineteenth-Century America. Oxford University Press, 1997.

Hersey, Tricia. Rest is resistance: A manifesto. Hachette UK, 2022.

Louissaint, Renald. The Black Experience in Design : Identity, Expression & Reflection. Edited by Anne H. Berry et al., Allworth Press, 2022.

McKittrick, Katherine. Dear Science and Other Stories. Duke University Press, 2021, https://doi.org/10.1515/9781478012573.

Morrison, Toni. Playing in the Dark : Whiteness and the Literary Imagination. Picador ed, Picador, 1992.

Navin Brooks, Andrew. “Fugitive Listening: Sounds from the Undercommons.” Theory, Culture & Society, vol. 37, no. 6, 2020, pp. 25–45, https://doi.org/10.1177/026327642091962.

Theuri, S., and University of Salford. Black African Students and the Art and Design Education Space : Narratives of Journeys to Higher Education Art and Design. University of Salford, 2016, http://usir.salford.ac.uk/38061/.

Smith, Melissa. “You start the game tired: What it’s like to be one of the few Black students at an elite art school.” Art World: Artnet (2019).

Spillers, Hortense J. “Mama’s Baby, Papa’s Maybe: An American Grammar Book.” Diacritics, vol. 17, no. 2, 1987, pp. 65–81, https://doi.org/10.2307/464747.

Stevens, Samantha. “Arts-based education for social justice.” (2015).

Mignolo, Walter D., and Catherine E. Walsh. On decoloniality: Concepts, analytics, praxis. Duke University Press, 2018

Wekker, Gloria. White Innocence : Paradoxes of Colonialism and Race. Duke University Press, 2016, https://doi.org/10.1515/9780822374565.

[Imatge destacada:  Denzel Veerkamp. Minor Cultural Diversity. Presentació del treball final]