Contando obras. La pulsió narrativa en el treball artístic de l’ara i aquí

Feia molt que no passava per l’immens i dispers campus de la Universitat Complutense de Madrid. El camí que vaig escollir el 18 de febrer d’aquest any va ser especialment accidentat, i vaig arribar al rebedor de la facultat de Belles Arts gairebé una hora després de la cita convocada per assistir a una misteriosa trobada i… m’estaven esperant! Fins i tot m’havien trucat per veure per on anàvem, però la falta de costum de rebre tanta atenció va deixar el meu mòbil fora de cobertura. Feia uns dies havia sentit parlar d’un íntim esdeveniment que estaven preparant a la biblioteca de la facultat. No ho havia vist en cap xarxa social, ni a través de cap de les newsletters a les que estic subscrita; m’ho havia comentat Javier Cruz, que era una dels convidats a participar.

Es tractava de Contadas obras, un projecte de Christian Fernández Mirón, que organitzava junt amb Selina Blasco i Javier Pérez Iglesias i consistia fonamentalment a explicar obres. Les narracions van ser ben dispars: per torns els i les convidades van comentar experiències personals des de molt diferents llocs que incloïen obres artístiques, literàries, quotidianes… en un ambient recollit i novel·lesc que suggeria un petit viatge en el temps.

Les condicions en què es va materialitzar aquesta idea que feia temps havia escoltat, i per conseqüència havia construït mentalment, van superar les meves expectatives -tot i que eren moltes. Una de les normes de comportament que l’experiment necessitava era evitar el registre fotogràfic i audiovisual, eliminant la seva possible difusió automàtica o en diferit. M’interessen molt les comunicacions vinculades a Internet i a dispositius mòbils, però porto bastant malament la retransmissió en directe a través de xarxes socials. No busco la sacralització de les accions o esdeveniments, però no puc evitar que moltes vegades els mòbils en alt prenent fotografies em tallin el rotllo. Tornant a Contadas obras, aquesta condició atorgava, per a mi, (i imagino que per a la resta d’internet-dependents) un caràcter terapèutic a l’assumpte. A “Els treballadors de l’art. Entre la utopia i l’arxiu”, Boris Groys tracta algunes de les condicions actuals del treball artístic derivades de l’ús d’Internet. Assenyala com “en la mesura que involucra l’ús d’Internet, el procés de producció estètica està sempre exposat, de principi a fi”; una exposició que porta a la documentació constant dels processos de producció, expectació i participació en molts projectes. Si l’obsessió per arxivar cada activitat, cada esdeveniment, genera una mena de “espectador universal” i una vigilància constant del treball i els seus resultats que oferim voluntàriament, Groys advoca per “la desincronització del temps de treball respecte del temps d’exposició dels resultats”, entenent que és aquí on es desenvolupa el treball creatiu. La creativitat és un concepte molt ampli i té lloc en contextos molt diferents; però, sí considero interessant extrapolar aquesta idea als processos de participació i expectació d’una peça artística, especialment quan treballa sobre allò performatiu. Aquesta desincronització entre la vivència i el registre afavoreix l’experiència i genera narracions més complexes i potents que les imatges i textos de producció immediata que poblen els perfils de Facebook, Twitter i molts llocs web.

A la primeres pàgines de Molloy, entre divagacions i promeses que la trama està a punt de començar, Samuel Beckett escriu “El que necessito és que m’expliquin històries, he trigat molt a saber-ho”. Quan vaig entrar a l’exposició dedicada aquesta primavera a Jeremy Deller al CA2M, vaig sentir el mateix que Molloy. La peça que obria la mostra, almenys en el recorregut que jo vaig fer, era Beyond The White Walls, un passi de diapositives comentat per Deller que recollia imatges d’obres performatives i/o efímeres realitzades entre 1997 i 2012. Una narració que obre les portes de bat a bat al seu treball, a les peces que no caben al format expositiu però també als processos que no entren, ni tenen per què fer-ho, en el resultat de les que sí s’exposen. He trigat a saber-ho, però aquesta oralitat que impulsa la dimensió narrativa dels projectes artístics cap, i és del més atractiu que puc trobar en una proposta expositiva.

Us explicaré quelcom més. A principis d’aquest estiu van aparèixer en alguns espais publicitaris del metro de Madrid uns cartells de disseny senzill que explicaven: “Aquest cartell traeix el projecte, no imprimirem un sol text més. Es busquen narradors”, al costat, el correu electrònic del col·lectiu Play Dramaturgia. Eren els primers senyals de DIXIT, un projecte emmarcat en el programa PHEstudios: Imatge no disponible, comissariat per Emilia García-Romeu i Selina Blasco per PHotoEspaña15.

En aquesta edició del festival de fotografia, els Play van treballar sobre l’experiència i la narració a La Venencia, un bar amb solera del centre de la ciutat on no està permès fer fotografies. Un clàssic com a escenari de les experiències que formen part dels anecdotaris dels i les habituals, alhora que lloc per excel·lència de narracions de la quotidianitat i de l’extraordinari. Després de la breu convocatòria inicial, el 18 de juny apareixia en el perfil de Facebook del col·lectiu un número de telèfon mòbil en grans lletres blaves sobre fons groc explicant: “Ahir va ser la primera acció de DIXIT. Si vols saber què va passar, truca a aquest número demà divendres de 13 a 15 h.”. El vaig apuntar. L’endemà a les 15h vaig trucar, molt al límit, pensant que potser la línia ja estaria desconnectada. El meu interlocutor no va ser molt estricte i va començar a explicar-me una tarda-nit boja que començava amb una xerrada de Jaime Conde-Salazar al Museu Reina Sofia i acabava amb un casament en una església 24h que resulta estar al carrer Hortaleza i que em va recomanar visitar. Vaig donar les gràcies, ens vam acomiadar i vaig penjar. En les següents hores vaig haver de reconstruir un parell de vegades la història per a algunes persones que no havien arribat a trucar i cada vegada sonava més estranya i absurda, en no acabar d’ubicar en relació a què apareixia un gat arraulit en un tamboret i de qui era avantpassat el personatge que entrava en una església a cavall.

Vaig tornar a escoltar aquesta història un parell de dies després a La Venencia, citada a fer uns vins dins dels recorreguts del programa. Allà vaig descobrir que la imatge que havia construït del narrador amb qui vaig parlar no era gens real. No es tractava d’un testimoni directe, sinó que en aquesta primera transmissió estaven treballant sobre la figura de l’intèrpret en la narració. En les següents fases del projecte van aparèixer també cronistes, taxistes, perruqueres i massatgistes. La cadena de narradors i narradores s’ampliava exponencialment, dibuixant les formes de l’oralitat en un espai-temps incontrolable. És bonic imaginar que d’aquí a 17 anys algú demani un taxi i en pujar-hi pregunti pel que, en una tarda de juny de 2015, va passar a La Venencia. Així, Play Dramaturgia lluita contra els mals averanys que Walter Benjamin identifica a “El narrador”, sobre la caiguda en la cotització de l’experiència i la narració després de la II Guerra Mundial, buscant la distància i l’angle visual adequat per generar narracions des de la creació i l’intercanvi d’experiències.

Contades obres i DIXIT parteixen de la consciència de la rellevància del present i l’experiència. Són exercicis sobre les possibilitats d’allò narratiu en relació al context de producció i transmissió de les creacions artístiques. Investiguen estructures i mètodes de contacte i comunicació en allò performatiu, més enllà de l’assimilació dels paràmetres habituals dels grans mitjans i aquells generalitzats i limitats pels serveis corporatius que operen a Internet. Aquesta reivindicació d’allò narratiu és potser un impuls alliberador de les condicions de producció i recepció per a treballadores de l’art, com a mínim per a les de perfil autònom-precari-home/dona-orquestra, molt estès per aquestes terres. Són exercicis que plantegen escenaris per flexibilitzar i ampliar les formes de recepció i participació en processos artístics, molt influenciades pels sistemes de comunicació contemporanis. Davant del registre i difusió immediata dels processos creatius, aquests projectes aposten per la construcció conscient, acurada i experimental de narracions polifòniques. I davant de l’espectacle de butaques virtuals il·limitades, creen escenaris íntims, més propers a la barra d’un bar que a un aparador.