Contemporary judgment and art criticism

Encara que els inserts de l’art a la literatura no abunden tant, provem a imaginar el començament d’un llibre. Per demanar, que sigui un de ciència ficció. I a més un que, com tants altres, comenci després de l’enèsim apocalipsi provisional. Com és de preveure, en aquest Afterworld no tots han mort. Queden uns pocs supervivents aleatoris que, després de molts anys i consecutius esforços generacionals per mantenir i desenvolupar la raça humana, provoquen un renaixement literal. Desaparegudes les primeres generacions, queda la transmissió oral d’aquell passat pre-apocalíptic. A mesura que avancen pel territori arriben a un lloc en què es troben documents pertanyents a aquesta humanitat pretèrita. Curiosament són documents que es refereixen a l’art contemporani. Textos impresos, en la seva major part revistes. I és així com aquests descendents d’una història després de la història comencen a jugar al tetris amb un passat que, paradoxalment, ja havia presenciat el fi de l’art i l’arribada de l’era post-humana.

Més enllà de la poca versemblança i de l’escassa qualitat d’aquesta història, la pregunta que podria extreure és la següent. Si de l’art només en quedés la crítica d’art, quina seria la reconstrucció del mateix que aquests textos permetrien a qui els llegís en un futur? Pregunta de la qual s’infereixen més: Quina és la representació que la crítica actual fa de l’art del present?; quina és la seva responsabilitat pel que fa a aquesta representació? Extraviada l’autoritat del crític vuitcentista, quin és aleshores el poder de la crítica? Expulsat el judici del camp d’operacions del pensament crític, què fa aquesta crítica que no vol, no pot o no s’atreveix a jutjar? Fins i tot podríem enredar-nos més en afirmar que fa molt temps que l’art -almenys en els textos que parlen d’ell- va deixar de ser bon o mal art per passar a ser art crític o art no crític. On és, doncs, la crítica en art? En la mateixa crítica? En l’art?

La crítica que, com l’art, es pensa a si mateixa també existeix. I és conscient dels seus defectes, del seu potencial (frustrat), de la seva responsabilitat i del contrasentit de reclamar certa autonomia. De voler ser crítica i no ekphrasis intel·lectual. I es manifesta en moments com el taller que va tenir lloc durant la QUAM i en el qual, al llarg de dos dies i a través d’una intensa discussió polifònica, van sorgir -entre d’altres- algunes de les qüestions enunciades prèviament. Igualment ho demostren publicacions com Judgment and Contemporary Art Criticism, que novament deriven d’una trobada (Vancouver, 2009) que necessita d’allò presencial per accionar el debat que no sempre té lloc on també hauria de: en el text escrit.

Jugdment and Contemporary Art Criticism, a més de cedir a la posteritat textos dels diferents participants, inclou des del seu títol la qüestió del judici. Un terme que automàticament ens remet a Kant, de Kant al romanticisme i del romanticisme als desperfectes de la raó il·lustrada. I és que emetre judicis està molt mal vist, encara que estiguin a la base del pensament. Serà per això que la crítica ha de esforçar-se a camuflar servint-se de cites de tercers -preferentment filòsofs o historiadors-, quan no desterrar-los en processos d’autocensura per part del crític. L’esglaiament que produeix el judici, tant en qui l’emet com a qui el rep, fa que la crítica, encara que es posa a examen, caigui en retòriques pròpies de la filologia a l’hora d’auto-definir. La tríada crítica-crisi-criticalitat n’és un bon exemple.

Es fa com a mínim curiós que, en un camp tan vinculat al subjectiu com és la crítica d’art, els seus productes resultants s’esforcin tant en eliminar la subjectivitat de qui escriu, que no té res a veure amb escriure en primera persona. Transportant la noció de crítica en la seva pròpia terminologia, és contradictori que la crítica d’art s’hagi adaptat a aquesta positivitat frívola que determina l’impuls emocional de les xarxes socials; que sigui conscient que produeixen textos per ser llegits en diagonal i que neixen per ser oblidats un cop consumits; o que s’escudi en arguments com que l’elecció és ja una forma de crítica en si mateixa. Pensant en els protagonistes d’aquell llibre de ciència-ficció, una de les responsabilitats de la crítica seria jutjar, no només què ofereix al present, sinó la responsabilitat de tot document de cara al futur. Per quan no quedi ningú que tingui l’oportunitat de conèixer els judicis que sí s’emeten en aquesta altra crítica, la que succeeix oralment.