Una pionera que es nega a ser considerada como a tal

Des dels seus inicis com a meritòria —quan feia petits treballs en rodatges i aprenia mentre observava—, Rosa Vergés ens convida a recórrer la seva diversa trajectòria cinèfila. Una trajectòria que ha pres forma des de la pràctica i la curiositat. Va ser script, ajudant de direcció i, finalment, directora. En la conversa ens endinsarem també en les experiències d’altres dones en el cinema —actrius, muntadores, productores i directores— que ho han donat tot pel Setè Art i que han construït les seves carreres entre obstacles, silencis i petites victòries que han marcat la història del cinema.

Marisol Galdón: Alguns et consideren pionera, no tardana, perquè vas obtenir un gran reconeixement amb el teu primer llargmetratge, Boom Boom, i vas ser la primera dona cineasta que va aconseguir el Goya a la Millor Direcció Novella.

Rosa Vergés: Entre altres coses, abans no hi havia tantes cineastes com ara. És a dir, no hi havia tantes dones directores. Cineastes hi havia moltes: productores, muntadores… especialment en muntatge. Però amb el càrrec de direcció, menys, i menys reconegudes.

MG: A Espanya sempre es parla de Pilar Miró i de Josefina Molina, però no es parla d’Ana Mariscal, per exemple, qui va dirigir onze llargmetratges, va ser actriu, docent i productora.

RV: I amb tota la raó, però sí que n’hi ha més. Hi havia una catalana que es deia Rosario Pi. Sempre hi ha alguna per descobrir, però sí, hi ha hagut moltes dones. Era una altra època.

MG: Tu vas començar des de baix. Vas fer de tot, scripting…

RV: Abans vaig ser meritòria.

MG: Què és ser meritòria?

RV: Ja no existeix aquesta figura. Prové del sindicat vertical. El meritori és el “ves i digues-li”: anar a buscar l’actor, portar un cafè… la meva primera pel·lícula va ser L’obscura història de la Cosina Montse, on era especialista en portar-li el cafè a Ovidi Montllor. Allà vaig establir una bona relació. Em vaig prendre el treball tan seriosament que, com Ana Belén estava sola a Barcelona, jo creia que els dissabtes l’havia de convidar a berenar xocolata i fer-me càrrec d’ella els caps de setmana. De vegades passa: persones molt diferents de l’escalafó acaben relacionant-se molt.

MG: També vas ser ajudant de direcció. Va començar allà la teva passió?

RV: La passió la vaig tenir des de petita. Em deien “pel·liculera”. Per cert, ja que parlem de pioneres, la germana de la meva mare fou Silvia Morgan, una actriu importantíssima aquí. Va fer moltes pel·lícules, es va retirar molt jove. Era guapíssima. En aquella època era mal vist ser actriu. A mi em fascinava el cinema: anava amb una petita llibreta i apuntava tot el que pensava de les pel·lícules, però no gosava imaginar que podria dedicar-m’hi. Vaig anar a la universitat, vaig estudiar Història de l’Art només perquè hi havia una assignatura de Miquel Porter i Moix: “Història del Cinema”.

MG: Precisament l’any passar et van donar el premí Gaudí d’Honor – Miquel Porter.

RV: Em va fer gràcia perquè un dels primers dies de classe, a l’aula magna de la Universitat de Barcelona, va preguntar qui podia ajudar-lo. Estava muntant el que seria la direcció general de cinema de la Generalitat. Vaig aixecar la mà. El seu despatx estava al soterrani del Palau Güell. Era preciós. Durant un any vaig arxivar fotos, pensant que havia arribat al top. I el que passa és que en aquell temps no es podia estudiar cinema, aquí. Josep Maixenchs encara no havia tingut la idea de crear l’ESCAC. Vaig estar amb el des del principi i sempre m’he sentit vinculada a la formació precisament perquè no vaig poder estudiar cinema. Vaig haver d’aprendre fent i observant.

MG: Com Orson Welles, que va aprendre posant una vegada i una altra La diligència de John Ford per entendre com es feien els plànols.

RV: Jo no soc com ell. Parles d’una persona genial. No he tingut aquesta obstinació cinèfila. Jo soc més d’observar. Per exemple, ara, en aquesta terrassa, m’agradaria saber què escriu aquella noia o de què parlen aquells. Sempre he preferit narrar la vida que veig i sento. És un altre estil, més bàsic.

MG: Vull centrar-me en el tema de “pioneres tardanes”: dones que són reconegudes tard o fins i tot després de morir. Jane Campion va ser la primera dona a obtenir la Palma d’or en Cannes amb El piano, tenia 39 anys. Kathryn Bigelow va ser la primera dona en guanyar l’Òscar a la direcció amb En terra hostil el 2009, i ja havia passat dels 50. Continua sent complicat per les dones no el fet de començar a dirigir com aconseguir el reconeixement?

RV: Jane Campion ja era molt coneguda a Austràlia. El que era difícil era que les pel·lícules s’enlairessin i es convertissin en un fenomen internacional. Que entrin en un festival, que el jurat les valori… les pel·lícules que cites són bones, però si no transcendeixen, ningú les veu. Per això existeixen els festivals: són l’aparador. Arribar a l’espectador és molt complicat, és igual qui les dirigeixi.

MG: Et consideres pionera?

RV: No, respecto massa aquesta paraula. La pionera del cinema va ser la Alice Guy, la primera persona del món que va tenir la idea de fer ficció i no un documental. Era secretaria de Gaumont —inventor i industrial francès i un dels pioners de la indústria del cinema—. Un dia van anar els Lumière a ensenyar el seu invent. Ella va veure la primera pel·lícula projectada: la sortida dels treballadors de la fàbrica, el tren que semblava anar cap als espectadors… Quan va sortir, li va dir al seu cap: “Això és interessant, però, per què no agafem sainets i actors de teatre i muntem escenes? M’agradaria provar-ho”. I ell: “Pots, però no oblidis el teu treball de secretaria”.

MG: Durant molts anys aquest va ser el hàndicap de les dones: mantenir el treball o la família i després fer tota la resta.

RV: A propòsit de les pioneres, crec que les dones són especialment aptes pel cinema. Dirigir una pel·lícula és com dirigir una família: emocions, psicologia, menjar, roba… Tots aquests segles escoltant sense poder parlar han creat una cultura de treball en equip i de mantenir l’esperit. S’assemblen molt. Les dones sempre hem pogut expressar emocions, plorar si fa falta. El cinema transmet emocions. En una altra vida demanaria ser una dona i dedicar-me al cinema altre cop.

MG: Has dirigit quatre llargmetratges, però durant els últims anys t’han interessat més els documentals. També els espectacles teatrals, la docència…

RV: He fet classes molts anys: a la Pompeu Fabra, la Ramon Llull, la Universitat de Barcelona, l’ESCAC. M’encanta no perdre la connexió amb la gent que comença i manté la curiositat. El que més m’ha interessat del cinema ha estat aprendre i moure la meva curiositat. Per això la meva obra és més limitada: no sé narrar quelcom que no crec. Només puc fer allò que crec firmament.

MG: Tots els creadors…

RV: Bé, hi ha persones amb una gran habilitat per portar endavant pel·lícules amb molts condicionants. Jo, per superar els obstacles i fer-te creure, m’ho haig de creure jo primer. No sé si és bo o dolent. Billy Wilder deia el mateix. És una manera de generar confiança en qui treballa amb tu, que és el més important.

MG: No fas treballs per encàrrec?

RV: He fet molta publicitat, però no em sentia còmoda. Sempre volia posar-hi més. Allà has de fer exactament el que et demanen, i és correcte. És un luxe poder fer el que vols de veritat. Ningú t’espera a cap lloc. Has de lluitar.

MG: Molt. I trobar els diners…

RV: En totes les biografies de cineastes hi ha moments de desànims i guions mai realitzats.

MG: El finançament sempre ha estat problemàtic. Directors com Alexander Mackendrick van deixar de dirigir perquè no sabia com demanar diners.

RV: Aquí entra la figura del productor. Soc la filla d’un editor i vaig entendre que un llibre era un manuscrit a l’escriptori del meu pare. Si un dia es convertia en un Delibes o una Matute era perquè un editor hi ha va veure interès. Pels cineastes és igual, necessiten un productor que cregui en ells. Avui en dia hi ha plataformes digitals, els grans estudis de l’streaming, que tenen el mateix model de negoci i és difícil veure-li la part creativa. McLuhan deia el 1964 que l’excés d’informació et torna ignorant. Avui en dia hi ha molt contingut i molt accés al cinema. El problema ja no és el finançament, perquè amb un telèfon pots fer una pel·lícula. El repte és arribar a l’espectador, comunicar-te; que es trobin amb qui vulgui rodar i qui vulgui veure.

MG: Dirigiràs un altre llargmetratge?

RV: Ara estic amb un documental sobre una guitarra. Ahir vaig presentar un documental de música que forma part d’un projecte de NUIC sobre com compondre a través de les matemàtiques. Combina disciplines diferents.

MG: Música i matemàtiques sempre han estat allà.

RV: És clar. Ciència i art sempre flirtegen.

MG: I la docència?

RV: Ara ja no. Hi ha distància entre els meus referents cinematogràfics i els que tenen 17 o 18 anys.

MG: Però igual que en la literatura, hi ha referents clàssics que sempre seran allà.

RV: Sí, però hi ha pel·lícules que ara no “passen el tall”. Per exemple, de Kubrick La taronja mecànica, Lolita… pel tracte cap a les dones. El mirall de la dona al cinema és el que més ha canviat. Hi ha coses que ara són…

MG: És aconsellable jutjar des de la perspectiva actual?

RV: No he dit això. Jo em fixo en què es fa, com es fa i què es veu. Hi ha distància entre el que veu un noi de 18 anys i jo. Però continuen sent persones amb curiositat que es guanyen un lloc dins la indústria.

MG: Vols afegir res més?

RV: Ara mateix hi ha moltes dones molt valuoses en el cinema que comencen a ser reconegudes. I en la cartellera pots escollir diverses pel·lícules (millor veure-les en una sala que en streaming). Crec que és el moment de dir: “Jo la vaig veure al cinema”, “Jo vaig estar al teatre”, “Jo vaig estar al concert”. Necessitem compartir emocions amb altres espectadors.

MG: Socialitzar… Moltes gràcies i molta sort amb els teus projectes!

(Imatge de portada: Alice Guy-Blaché procedent de @efemeridefotografica)