Converses virtuals amb Alex Gifreu

Alex Gifreu no és un dissenyador habitual. Parlar amb ell de disseny és parlar de tot menys de disseny. La seva pràctica professional no coneix límits. Fronteres que tota l’estona es dilueixen. Apareixen, desapareixen, flueixen. Co-fundador de l’estudi gràfic Bis, al costat de Pere Álvaro, i fundador de l’editorial Cru amb 43 publicacions d’artista editades fins ara. Ha publicat monografies per a artistes com Dora García, Ignasi Aballí, Mabel Palacín, Jakob Kolding, Oriol Vilanova, Iñaki Bonillas, Carlos Pazos, Pepo Salazar o Salvador Dalí, entre d’altres, i és responsable de projectes gràfics per Documenta 13, Manifesta 8, FRAC Bourgogne, Tate Liverpool, Centre Pompidou Metz, Fundació Tàpies, Fundació Miró, Biennal de Venècia, Biennal de Sao Paulo o el Reina Sofia. Personatge clau a l’hora de definir la funció del disseny gràfic aplicat a l’art com un mitjà per “ordenar les idees d’altres sobre el paper”. És clar i contundent. Per a ell el llibre és una extensió de l’obra.

Quants llibres tens?

Més de 20.000, encara que més que de llibres prefereixo parlar de volums.

A la tomba ¿amb quin?

Ulysses de Dora García. És una gran peça, un exemplar de l’Ulysses de James Joyce, publicat per Penguin el 1969, perfectament tallat amb un angle precís. Fa referència a la censura i la limitació de la llibertat.

Això teu amb l’autoedició… ¿Ve de llarg?

A l’estiu de 1982 vaig editar la meva primera publicació. Tenia 11 anys. Amb la paga que em donaven em comprava premsa estrangera com el Bild o Gazzetta dello Sport. Retallava les imatges perquè m’agradava molt l’efecte de la quatricomia sobre el paper rosa del Gazzetta. Es deia Naranjito, la revista del Mundial 82. Era la meva contracrònica. I aquí va començar tot. D’aquí vaig passar als fanzines. El més conegut és el que vaig fer amb Jordi Mitjà, Pus de iaia (Pus d’àvia).

¿I d’aquí a concebre una obra en format llibre?

L’any 1997 vaig fer una publicació que es deia Tipografies Inflamables. Vaig enviar a 30 dissenyadors d’11 països, des dels Estats Units a Austràlia, tipografies dissenyades per mi i havien de dissenyar una pàgina amb una d’elles. Mesos després al costat de Jordi Mitjà vam fer TPS que eren les sigles de ‘tipoesia’. Amb tipografies meves il·lustràvem poemes seus. I aquest va ser el pre Cru.

Què és un llibre d’artista?

El llibre d’artista no existeix. Si mires al diccionari la definició de llibre et sortirà que és un conjunt de fulles lligades amb una coberta. En canvi, et faig una pregunta: Què és art? Tenim clar que des de Duchamp qualsevol cosa és art; i des Beuys qualsevol persona és artista. És impossible definir què és un llibre d’artista quan no podem definir qui és artista i qui no, què és art i què no. Més que llibre d’artista a mi m’agrada parlar de publicacions concebudes com a peça. En el sentit que l’obra no existeix en un altre format físic que no sigui una publicació.

Per què neix Cru?

Cru va ser una necessitat. Cru neix perquè veia el treball d’alguns dels meus amics artistes i, en aquells moments, no tenien publicacions pròpies sobre la seva obra. Apareixia una pàgina en publicacions col·lectives i no tenia cap sentit. Jo creia en el seu treball, i vaig pensar que si no l’hi editava jo, en aquells moments no ho editaria ningú. Teníem vint-i-pocs anys.

¿Filosofia punk “fes-ho tu mateix”?

Ara és molt fàcil editar però als 90 no era gens fàcil i costava una fortuna. Havíem après de la filosofia DIY del fanzine cutre de fotocòpies. Tocava fer un pas més enllà. El primer Cru surt el 2000 i és de Jordi Mitjà. És una caixa feta de planxa d’acer marcada amb contrapunxó tipogràfic. L’obres i dins hi trobes una escultura d’alumini de fosa, acompanyada d’un CD àudio de la música que feia Jordi a aquell moment, 6 serigrafies i un llibret amb pàgines de diccionari ratllades excepte les definicions de les paraules Loop i Culture. Hi ha una gran quantitat de pàgines ratllades que no aporten res. A partir del segon vaig decidir que tots havien de tenir un format DINA5. El plantejava amb la idea de col·lecció. Amb el temps vaig adonar-me que supeditar tots els projectes a un mateix format no tenia sentit. Vaig optar per adaptar el format de la publicació a la naturalesa del projecte.

Hi ha un fil conductor darrere d'”un Cru”?

No. L’únic fil conductor podria ser la mà del dissenyador però no hi ha disseny, sempre intento que sigui asèptic ja que crec que el disseny no pot competir amb el que estàs mostrant, ha de quedar en un segon pla, complir unes premisses que poden ser la llegibilitat òptima, d’ordre, de composició però mai, mai estar per sobre del treball de l’artista. No suporto les coses sobre-dissenyades i molt menys les tendencioses. El meu objectiu és que envelleixin bé. Jo estic satisfet quan agafo un llibre que vaig fer 15 anys enrere i no em cau la cara de vergonya.

Portar el disseny a un altre context i donar-li la volta. Et sona?

És clar! Al principi quan m’encarregaven un pòster m’ho plantejava com una portada de disc. Si m’encarregaven una portada de disc me la plantejava com una pàgina de llibre. Si m’encarregaven un llibre m’ho plantejava com un calendari. Mai feia l’encàrrec que em tocava fer sinó que li donava la volta al que esperaven que fes. Interpretava els paràmetres bàsics del disseny i els extrapolava a un altre context, estava molt orgullós d’aquesta forma d’actuar. Mai he estat satisfet de la feina que he fet però m’agradava aquesta capacitat que tenia de donar-li la volta a les coses. Fer una cosa plantejant-ne una altra. És la negació de l’establert. La contradicció. És el “no sé el que vull però sé com aconseguir-ho”.

Artistes, dissenyadors, editors. Importen els rols?

És realment una relació de simbiosi. Són tres personatges treballant colze amb colze. En les publicacions d’artista, la batuta l’ha de dur l’artista ja que té més pes específic. El paper del dissenyador és posar els coneixements adquirits al servei de l’artista. Cercar la solució òptima per a la reproducció del seu treball, ja sigui en l’elecció dels papers, en sistemes d’impressió o en format. Per exemple, en el cas de Sense principi / Sense final d’Ignasi Aballí, vam valorar com reproduir l’exposició a la publicació a escala 1: 1. Al final vam decidir que les peces que no cabien a la publicació es publicarien en fragments a escala real o bé es reproduirien llibres a mida real on apareguessin les peces que es volien mostrar.

Hi ha molts dissenyadors que van d’artistes…

Per a molts dissenyadors el disseny és art, per a mi no. El disseny és funció. No suporto els dissenyadors que van d’artistes, tampoc m’agraden els dissenyadors que fan prevaler la seva feina per sobre del que s’està mostrant i el seu disseny s’imposa al que s’està publicant. M’agrada més passar desapercebut. Crec que el bon disseny és el que no es veu.

Però per alguna cosa t’interessa treballar en art…

L’interessant de l’art és que hi ha alguna cosa darrere. No és com la pintura del XVIII on es buscava un realisme fidel fins a l’últim detall i es valorava el virtuosisme. Ara s’aplica una idea. Des que es va començar a aplicar el concepte, la idea es va fer irreemplaçable. La concepció d’una peça és personal. Em fot que es confongui ocurrència amb idea. Hi ha qui creu tenir una idea i en realitat és una ocurrència i això fa que hi hagi art poc interessant.

Una de les grans satisfaccions de la meva feina és poder treballar amb artistes perquè realment s’aprèn. Si deixes d’aprendre més val desaparèixer. Per exemple, en el cas de Dora García cada projecte seu és diferent i demana una solució diferent. Ara hem abandonat el format llibre i estem fent diaris d’un tiratge massiu de 25,000 còpies ja que ella considera que aquest és el format idoni per mostrar el seu treball. Ja n’hem fet 3. Dora és una gran artista, una gran investigadora, sempre m’està descobrint nous mons, nova gent.

Què busques amb les teves publicacions?

En el fons el que vols és que qui ho tingui a les mans en gaudeixi. És important perquè li estàs robant temps de la seva vida a algú, que el dedica a mirar alguna cosa que tu has fet. Que et regali algú el seu temps és brutal.

Com veus el de les edicions digitals?

Als 90 es parlava de Net.art, es deia el futur era el Net.art, però ¿qui està fent Net.art 20 anys després? Des que el 1994 David Carson va profetitzar The End of Print es va iniciar un debat sobre la desaparició dels llibres i aquí segueixen, més forts que mai. No sé, tenir a les mans el pes d’un llibre, la textura, diferents papers, el color, tot. És com fotre un clau o mirar porno a internet. Prefereixo el primer.

De què t’alimentes?

Si et sóc sincer no miro el que fan altres dissenyadors. Cada vegada que he de fer alguna cosa el que faig és analitzar el que em cau a sobre de la taula. A partir d’aquí busco la solució més òptima. ¿Gent que m’ha interessat i m’interessa? Sí, molta. Marcel Duchamp, Gordon Matta-Clark, Chris Burden, Dora García, Mabel Palacín, Danny Lió, Tacita Dean, William Klein, Christian Marclay, El Lissitsky, Anri Sala, Jean-Michel Basquiat, Richard Kern, Man Ray, Hugo Ball, Kurt Schwitters, Piero Manzoni, João Onofre, Mike Kelley, Paul McCarthy, Mark Leckey, Miroslaw Balka, Raoul Hausmann, Dan Graham, Marc Nagtzaam, Jeremy Deller, Asier Mendizabal…

Els teus cinc dissenyadors clau?

Si ens centrem exclusivament en el disseny gràfic, gent com Rudy Vanderlans, Neville Brody, Vaughan Oliver, Aleksandr Rodchenko o Jamie Reid han alegrat algun moment de la meva vida.

Quin és l’estat de salut del disseny avui?

Tot el que veig és bastant remake i m’he tornat molt cabronàs, no m’interessa res. Avui en dia crear és reciclar. Potser tingui a veure amb la debilitat del pensament actual i la manca d’esperit crític però aquest és un tema a part. Durant aquests últims 20 anys, has vist alguna cosa que no hagis vist abans? Em pots dir que sí però si ho analitzes trobes molt fàcilment el punt de partida. Falta originalitat i llenguatge propi.

Ja que parles de remakes, darrerament veig molt apropiacionisme del Bauhaus…

Tampoc crec en el disseny químicament pur que defensava la Bauhaus. Tot t’influencia.