Cosmopaletisme global

La pregunta, formulada invariablement en anglès, podria ser la següent: Are you a tourist or a traveller? La resposta, amb tots els matisos que es vulgui, sempre recordarà a la de l’erràtic personatge imaginat per Paul Bowles a The Sheltering Sky: «No es considerava un turista; ell era un viatger. Explicava que la diferència residia, en part, en el temps. Mentre que el turista s’afanya en general a tornar a casa al cap d’alguns mesos o setmanes; el viatger, que no pertany més a un lloc que al següent, es desplaça amb lentitud, durant anys, d’un punt a un altre de la terra». O, per dir-ho d’una altra manera: contra l’element «local», existeix una mena de «cosmopolita avant la lettre» o «ciutadà del món» que, aliè als interessos del ramat, és capaç de descobrir l’essència dels pobles (?) sense caure mai, però, en el risc que suposaria estar-se quiet massa estona o, pitjor encara, renunciar a l’exotisme com a principi motor del seu particular élan vital (per utilitzar el concepte bergsonià).

En aquest sentit, no ens hauria de sorprendre el ressorgiment d’allò que Òscar Jané[[Òscar Jané i Xavier Serra [eds.], Ultralocalisme. D’allò local a l’universal, Ed. Afers, Catarroja (País Valencià, 2013)]] ha encertat a anomenar una «Internacional ultralocalista». La idea la llança al pròleg del magnífic recull d’articles compilats —juntament amb Xavier Serra— sota el títol de “Ultralocalisme. D’allò local a l’universal”. Es tractaria, segons Jané, d’impugnar aquesta forma tan habitual de modernitat cosmopolita que, refugiant-se sota el paraigües de l’universalisme més cool, obvia el passat d’opressió i de colonització que la sustenta: «En realitat —explica Jané— vivim en les àrees culturals subalternes l’era del cosmopaletisme. El cosmopaletisme de les ciutats-capitals esdevingudes simples nusos secundaris —nusos provincians— en la xarxa de les grans metròpolis. Així, Tòquio, Londres o Nova York […] són els miralls d’una Barcelona perduda en els seus anhels de grandesa cultural i que renega, per raons de màrqueting social, d’una herència intrincada i espessa, però activa i impel·lent».

Jacques Rancière —un francès nascut a Algèria com Camus i, per tant, etern estranger— és l’autor d’unes afinades reflexions a propòsit d’aquesta forma de pensament del no retorn[[Jacques Rancière, Mirmanda, Revista de Cultura, 1, 2006, pp. 36-42.]]: «La bona consciència de l’universal no és més que l’arrogància del propi que construeix el gènere per un procés d’exclusió. I el respecte de la diferència només és la indiferència que deixa pendents els jocs mortífers del propi i de l’específic. El problema no és mai l’estranger, el llunyà. És el pròxim, el quasi-altre […] Aquest altre massa proper, aquest diferent no prou diferent, ens fa patir la més dolça de les violències, la més difícil de tolerar. Aquesta violència no és la del xoc de cultures. Ens recorda senzillament d’on venim, trenca la certesa feliç del propi al qual pertanyem i que ens pertany […] La raó nòmada no té res a veure amb els cosmopolitismes de fira que prenen cada dia de manera més clara la cara de l’arrogància neocolonial. És el llarg viatge que ens aproxima, de mica en mica, a la conquesta de la singularitat i a la comunitat dels homes sense pertinença. La comunitat humana és una comunitat d’homes extraordinàriament exiliats».

Exiliats, en darrera instància, que han de conviure —i suportar— l’aplom dels «cosmopaletes»: éssers condescendents que custodien una veritat llunyana, molt llunyana.