Cuerpo dijo piedra

Para, escolta, descansa…

Cuerpo dijo piedra [Cos va dir pedra] sorgeix a partir de l’exploració de la relació entre cos i so, enfocant-se en les idees de fragilitat i fatiga. Més que una peça de música experimental, aquesta composició actua com un assaig sonor que examina l’esgotament físic i emocional, qüestionant les estructures de poder i la pressió constant per rendir en un món cada cop més accelerat.

Fa un any vaig iniciar un procés de treball corporal a Alas, espai de moviment i dansa sota la direcció d’Andrés Waskman. En aquest entorn, en el qual el cos es converteix en el centre de l’exploració creativa, vaig començar a notar amb major claredat com el cansament i les tensions acumulades en el meu cos es manifestaven en forma de dolor. El que abans era un malestar difús i ignorat es va tornar cada cop més evident en el moment en què vaig escoltar més atentament el meu cos.

Aquesta fatiga acumulada era, sí o sí, el reflex d’un ritme de treball incessant i una pressió constant per complir amb les demandes de productivitat imposades i autoimposades. Aquesta necessitat d’estar sempre en moviment i fer més i més sense aturada estava provocant una tensió constant que, en el moment de confrontar-la, em va mostrar com d’esgotada estic, tant físicament com emocional. Com és possible que arribem a acceptar el cansament i el malestar com si fossin part de la nostra rutina diària?

Un cop vaig observar el meu cos, podria haver optat per especialitzar-me en pràctiques com pilates, meditació o alguna mena de retir slow life, els clàssics remeis per a la sobrecàrrega. Tanmateix, el desgast físic i mental em van portar a un enfocament menys convencional: examinar com el cos i el so s’afecten mútuament. En aquest projecte, el cansament es converteix en una eina principal per descobrir com un cos esgotat produeix noves sonoritats i com aquestes modelen la percepció del so.

Quines són les característiques sonores d’un cos? Quins sons emet? Quines sonoritats habiten en ell? Com es manifesten sonorament la fatiga i la tensió? Quins sons relaxen o tensen al cos?

D’aquestes preguntes va néixer l’acció/performance sonora que vaig presentar com a mostra final del treball realitzat amb Waskman i que ara publico com a peça.

Utilitzant micròfons de contacte adherits a les meves extremitats, vaig explorar els moviments i la representació d’un cos vestit amb accessoris ortopèdics, arrossegant-se extenuat per l’espai. Aquesta configuració va propiciar un diàleg profund entre allò físic i allò sonor, generant una sèrie de sons a temps real a partir de cada moviment i vibració. Els sons generats pels moviments i tensions del cos es barrejaven amb melodies i ritmes suaus, creant un ambient que convidava a la calma i la relaxació.

Així, la peça converteix el cos en un instrument sonor, no sols com un mitjà d’expressió, sinó com una font directa de so. Els sorolls i ressonàncies emeten la fragilitat del cos, reflectint la pressió constant de la productivitat i els ritmes incessants, que recorda la importància de detenir-se, de deixar de fer. Aquesta peça és, en el fons, una invitació a parar, escoltar el nostre cos i donar-li valor al silenci i la calma com a maneres de cuidar-nos enmig del caos diari.

L’interès per l’estat dels cossos no és cosa nova en el meu treball. Anteriorment, he explorat temes relacionats amb el desgast físic i la cerca de ritmes alternatius a la lògica productiva, abordant qüestions com l’insomni, la mandra i la distracció, i enfocant-me ara en el cansament i l’esgotament dels cossos.

Aquest enfoc s’alinea amb diverses crítiques socials i culturals contemporànies; diverses lectures m’han acompanyat en aquest viatge per comprendre com el cansament i els ritmes no productius impacten l’experiència del cos. Entre elles es troben 24/7 de Jonathan Crary, Metafísica de la pereza de Juan Evaristo Valls Boix, A favor de la distracción de Marina van Zuylen o La sociedad del cansancio de Byung-Chul Han. Addicionalment, el llibre Filosofía de la música experimental que, encara que no aborda directament el tema del cansament, explora el glitch com a error i fallada, un concepte que he vinculat amb la fallada del cos i que he volgut representar en aquesta peça musical.

Altres referents en l’àmbit artístic han estat l’exposició Indisposició general. Assaig sobre la fatiga (2015), a cura de Martí Peran, i que aborda la qüestió no sols com un estat físic i mental, sinó sobretot com una forma de resistència enfront de les demandes actuals. Entre les peces destacades de l’exposició, l’obra d’Eduardo Fukusima, ¿Como superar el gran cansancio? , em va fascinar particularment. En ella, el gest i el moviment incessant condueixen a l’esgotament, generant encara més moviment i explorant la resistència del propi cos.

Aquest concepte em va recordar a Fase: Four Movements to the Music of Steve Reich  (1982) d’Anne Teresa De Keersmaeker, on la repetició i l’esforç físic prenen protagonisme, i el cansament es transforma en una eina per a intensificar l’expressió del moviment. A l’hora d’investigar obres que utilitzen l’amplificació del so corporal, vaig descobrir diversos artistes rellevants que ja coneixia, però dels quals ignorava que havien creat peces similars. És el cas de Music for Solo Performer (1965) d’Alvin Lucier, una obra en la qual el cos és utilitzat com a font de so, amplificant polsos i vibracions internes per explorar la interacció entre el cos i la tecnologia. Un altre referent important és Drum Dance de Laurie Anderson, qui transforma els moviments i gestos corporals en sons midi, generant una composició dinàmica.

Així, Cuerpo dijo piedra [Cos va dir pedra] se situa en diàleg amb les lectures i obres referenciades, obrint un espai per redefinir la relació entre el cos i el so, i en una certa manera intenta convertir-se en un acte de resistència i reflexió que no sols revela la fragilitat i l’esgotament físic, sinó que també subratlla la importància de detenir-se i escoltar el cos, el so i la cura.

Cuerpo dijo piedra, Lauradedíaz

[Imatge destacada: Cuerpo dijo piedra, Dani Cantó, 2024]