Arxiu: Cupcakes

A A*DESK sempre hem defensat que des de l’art es pot escriure sobre qualsevol cosa, per banal que pugui semblar, perquè pot aportar detalls per a una lectura en complexitat del món en el qual vivim. Els cupcakes poden ser un bon exemple d’això. Què haguessin escrit Adolf Loos o Roland Barthes sobre les cupcakes? Poden aquestes madalenes decorades ser la guinda d’una contemporaneïtat (occidental) caracteritzada per un buit consumista i publicitari? Peio Aguirre escriu sobre tot això en l’article, publicat el 26 de gener de 2013, que avui recuperem de l’arxiu A*DESK.

No sabem el que dos estetes de la quotidianitat com Adolf Loos i Roland Barthes, de viure en els nostres “temps interessants”, haguessin dit sobre aquesta moda recent del consum obsolescent d’aquestes magdalenes o muffins decorades, també anomenades cupcakes. Segur que tots dos haguessin tingut alguna cosa a dir; el primer podria tranquil·lament treure el seu arsenal violent anti-ornamental, trasbalsat per la fantasia gratuïta i decorativa de les magdalenes, mentre que el segon podria referir-se al desplaçament dels usos i costums a Occident. En absència d’ambdues reflexions, només ens queda estudiar el fenomen sense la menor de les culpabilitats. Els cupcakes són aquestes magdalenes acolorides i decorades al capdamunt que comencen a aparèixer en centres urbans massificats de consum elevat, de manera que la seva simple aroma ja denota una immediata gentrificació de la zona; també se les pot rastrejar en la publicitat, a través de blocs o en tallers especialitzats. En la seva aparença resulten inofensives; gracioses petites magdalenes embotides en el seu paper de motlle amb sucre glacejat i acolorit i amb un excés de creativitat. El seu origen sembla ser anglosaxó. Sense res en contra del seu sabor (el pa de pessic i la magdalena sempre es mouen en un radi gustatiu més que agradable) el que les fa realment detestables és el seu gratuïta iconicitat, que senzillament exalça la buidor del consum i la publicitat.

Un Cupcake seria com un dolç postmodern a la manera antiga, és a dir, un objecte dissenyat que significa per a la moda i l’estil actuals el que en el domini de l’arquitectura van ser el pastitx (Jencks), el retorn de la decoració i l’ornament (Venturi), o fins i tot el kitsch (Graves). Des d’un punt de vista artístic i cinematogràfic, també té referents; sens dubte Warhol els hagués empleat o, ¿potser sigui necessari trobar, en aquest cim de la ironia post-postmoderna com és Maria Antonieta: La reina adolescent (2006) de Sofia Coppola seva precisa apropiació contemporània? Recordem l’escena en la què, a ritme de “I Want Candy” de Bow Wow Wow se succeeix una orgia acolorida de sabates i pastissos. Però potser en l’emergència actual del Cupcake, en tant que indicador de la moda retro tant en boga, s’escauria assenyalar no un retorn estilístic sinó més aviat un canvi en els hàbits de consum, que ja no troben en les franquícies globals tipus Starbucks o Costa’s un reclam per a la nova classe de joves experts amb autèntics radars per detectar allò alternatiu, el nou-vell i les semiòtiques d’estil més sofisticades. Aquest consumidor és el hipster, i són legió. De la mateixa manera que un bigot hipster n’és un que es porta irònicament, per motius còmics o estètics, els cupcakes són “productes” igualment irònics, l’excés ornamental del qual únicament serveix a la gratuïtat d’una creativitat retro-alimentada i sense cap altra aspiració que la del perpetu consum.