Dani Montlleó i l’anti-identitari

En una foto de The Who, amb cara d’adolescents, Pete Townshend apareix amb una camisa color safari amb llunyanes referències militars (les solapes a les espatlles i el color) plena de logos i medalles. En una altra fotografia, una mica posterior, encara que en blanc i negre, Keith Moon, bateria de The Who, posa entre motos Lambretta amb un jersei de coll de cigne en què apareixen escrites les lletres POW. POW són les sigles per designar i identificar a presoners de guerra. L’estratègia de The Who era primigènia pel que fa a les estratègies que anys més tard van dur a terme els primers punks de Londres a la barreja de logos, medalles o sigles que anirien des de la A tancada en un cercle de l’anarquisme fins a l’esvàstica. L’objectiu, llavors, era desarticular tots els signes, treure’ls de context. Una estratègia molt Détournement situacionista i molt Dada.

Tots ells són referències (explícites en el cas de les fotografies de The Who) d’una petita peça de Dani Montlleó que ve molt al cas per pensar sobre qüestions relatives a la identitat: “La Camisa de Townshend” (està clar ara el de la fotografia). La peça de Dani Montlleó és un petit ninotet de quinze centímetres d’altura que ha produït per Arts Coming. A més de no tenir cap (el que el converteix en una mena de prototip o uniforme) destaca que, en l’equivalent del tors, l’esquena i els braços, està ple de logos i sigles. Està híper-etiquetat. Amb una peculiaritat, la majoria de les etiquetes han servit a diferents règims per designar diferents tipus de persones excloses, recloses, marcades i apartades socialment: dona jueva corruptora de la raça; gitano delinqüent; polonès políticament perillós i reincident; jueu homosexual; espanyol republicà i fins a més d’una quinzena de logos.

“La camisa de Townshend” és la del “super-discriminat”, aquell que conté totes les identitats repudiades, les identitats fabricades per El Mateix i relegades als marges. La identitat aquesta cosa que diferencia clarament entre el mateix i l’altre. I l’alteritat, el que queda al marge, el que no vol ser representat però es representa i es margina.

La peça de Dani Montlleó és un al·legat a la diferència, la vigència del qual en aquests temps en què noves formes empenyen cap a la uniformitat és inquietant.