De la possibilitat d’aparèixer allà on no se t’espera

Des del moment en que en el nostre llenguatge usem els pronoms personals, amb els quals jo puc diferenciar-me de tu i d’ell i de vosaltres, l’existència i necessitat d’uns límits imaginaris que condicionen les percepcions i narracions que fem del món es presenta com un fet difícil de negar. Uns límits imaginaris que no només serveixen perquè jo, que sóc jo, recordi que no sóc tu, ni ells, i que, per tant, les accions que porti a terme s’emetran des d’aquest jo que sóc; sinó que a més, aquests confins del subjecte delimiten el meu marc d’acció, o dit altrament, on s’acaben les meves llibertats, responsabilitats i deures. Seria bonic però em resulta impossible de concebre un procés per escriure des de tu, i ja no et parlo d’escriure des d’ell. Que tu no puguis ser qui escriu el que jo escric, no vol dir que no puguis haver condicionat el que es diu en aquest text, ja sigui perquè amb la teva autoritat em defineixes un número concret de paraules que he d’utilitzar, o un tema, o una data d’entrega, ja sigui perquè em vas ensenyar escriure, em vas recomanar un llibre o em vas parlar de no sé qui que deia no sé què o fins i tot perquè ni tan sols et conec i especulo sobre el que voldries llegir. Depèn del tu que tu siguis.

Dubto que Ambrose Bierce, periodista americà desaparegut misteriosament a algun lloc indefinit entre Estats Units i Mèxic, s’estigués referint a aquesta mena de límits concrets quan al seu The Devil’s Dictionary (1911) va descriure la frontera com a la línia imaginària que en la geografia política se situa entre dues nacions per separar els drets imaginaris d’uns dels drets imaginaris dels altres. Però aquesta definició ens pot portar a percebre els pronoms personals com a actants en les polítiques de les micro-geografies quotidianes per les quals passen les vides de cadascú. Si els pronoms personals funcionen com un sistema fronterer, aquest es troba vinculat a una autoritat superior: la que marquen els límits del sistema lingüístic en el qual s’inscriuen aquests espais aporètics definits pels pronoms personals. Intentar viure una vida corrent obviant aquestes limitacions –per exemple, la que em separa a mi de tu- requeriria una transformació lingüística d’unes magnituds inimaginables. Tan inimaginables com, ara per ara, em resulta la idea d’un món sense fronteres. De tota manera, és possible l’assaig de situacions en les quals es faci visible l’altra banda d’aquests límits quan el llenguatge se situa en el terreny de la poesia -i des d’allà aconsegueix representar l’aporia amb el vertigen que provoca allò que no podem comprendre.

Pensant en altres pràctiques, més enllà de l’ús de les paraules i de l’escriptura, en ocasions s’ha parlat de gests poètics. Una amiga ballarina, la Joana, em va explicar que per a ella la dansa comença a agafar interès quan un dia es proposa caminar en línia recta i als 10 metres es troba un arbre, o qualsevol altre obstacle, i persisteix en el desig de seguir la línia recta imaginària i ha d’improvisar amb el seu cos moviments en els quals no s’havia trobat mai abans. Tant si aconsegueix superar l’obstacle, com si no, en el xoc contra el límit es produeixen un reguitzell de situacions noves protagonitzades per l’absurd i que desestabilitzen les estructures normatives del context on tot això succeeix. Segons l’historiador francès Pierre Vilar, és des dels espais fronterers –allà on es produeix el xoc del cos amb l’arbre- des d’on es pot observar el món i les relacions polítiques que hi tenen lloc, les quals prenen una forma determinada, visible, sovint com a una obstaculització del viatge, un bloqueig de la llibertat. Amb tot, potser la poesia s’esdevé quan un subjecte intenta superar un límit, una frontera, moure’s en una terra incògnita, la del desig, com aquell sobre el qual va escriure Dante. Un desig que si bé d’entrada és cap a un cos concret, una vegada aquest ha estat expressat, és el desig com a sentiment allò que esdevé desitjat perquè el que un vol és la potència poètica que conté aquesta sensació de desig. Arriba un punt que es parla i es creu en un desig que ja no és del tot real cap a un cos concret, sinó cap a una idea desconeguda. És l’acció de desitjar el que esdevé allò que es desitja, però no en la seva materialitat sinó en la seva abstracció, per tot el que provoca i fa moure la sensació de desig.

També es va referir al desig de superar uns límits, concretament els d’arribar a Occident, l’artista palestí Ibrahim Jawabreh a l’entrevista que va concedir a Pilar Sampietro per al programa “Mediterráneo”, de Radio 3. Aquest artista, arribat finalment a Espanya el passat 12 de febrer, ha estat, juntament amb una pedra de 22 tones, el protagonista del viatge que ha donat lloc al projecte “The Artist and The Stone”, en el qual Matteo Guidi i Giulianna Racco fa mesos que treballen i del qual n’han pogut mostrar fragments i documentació en ocasions diverses. Els inicis del projecte se situen en l’objectiu de Guidi i Racco de seguir els rastres de pedres que formaven un aqüeducte antic situat entre un actual camp de refugiats i Palestina. El que es van trobar va ser amb un mur i Jawabreh, un artista palestí nascut al camp de refugiats d’Al-Arroub, situat Cisjordània, i que amb el desig de viatjar a Occident es trobava en un buit burocràtic que no el permetia sortir del país. Així com la meva amiga Joana (la ballarina), que en xocar contra un arbre comença a fer nous moviments que evidencien les impossibilitats físiques que imposa l’arbre al mig del seu camí, Guidi i Racco, en trobar-se amb un mur i conèixer Jawabreh i el seu desig, posen en marxa un seguit de gests per aconseguir, d’alguna manera, superar els obstacles no només físics, sinó també polítics, amb els quals es troben. Aquí planegen un nou repte no menys ambiciós que l’anterior: el de portar a Jawabreh i una pedra de 22 tones de Palestina a Barcelona.

Qui hauria dit que arribarien abans a Barcelona les 22 tones de pedra que Jawabreh amb el suport de Guidi i Racco, i que la diferència no seria de segons o minuts, sinó de setmanes. La paradoxa no és pas més gran que la que suposa el fet que descriu l’artista a l’entrevista per a Radio 3, quan explica que, per culpa dels conflictes polítics, els controls duaners i els check-points, a Palestina pots arribar a necessitar dues hores per traçar un trajecte que a d’altres llocs es farien en menys de 10 minuts. No només perquè no pot fer-se en línia recta, sinó perquè ha de superar el laberint burocràtic i protocol·lari de gran complexitat que forma part del sistema fronterer d’aquell context. El cas és que després de setmanes d’haver arribat el gran roc, d’haver-se exposat a la Fundació Suñol i a Pla de Palau, i després de mesos de tota mena de tràmits legals en els que s’han trobat immersos tant Jawabreh, com Guidi i Racco, l’artista palestí va aconseguir tenir el visat necessari per arribar a Barcelona i quedar-s’hi dos mesos. En aquest sentit, resulta ben pertinent recordar la descripció que la filòsofa Fina Birulés va fer de la paraula llibertat, quan la va descriure com a la capacitat d’aparèixer allà on no se t’espera. Ser un organisme capaç de circular, de transportar-se a si mateix d’un punt a un altre seguint els seus desitjos sense ser bloquejat per cap obstacle físic o polític és, així doncs, ser lliure. Sense cap ànim de ser una aixafa-guitarres i encara que és, sincerament, de celebrar que finalment l’artista aconseguís arribar a Barcelona, he de dir que és evident que a Jawabreh se l’esperava al lloc on ha arribat i no ha estat sol en tots els processos que ha hagut de seguir per aconseguir-ho. Desgraciadament, haver arribat a Barcelona no el fa més lliure, com tampoc l’arribada dels refugiats sirians a Europa els allibera, segurament perquè, com a Jawabreh, a ells també se’ls espera i es decideix per ells els llocs on aniran i els temps que s’hi estaran, considerant que “s’escapen” quan aquests intenten transitar cap al lloc que no se’ls ha assignat. En definitiva, més enllà del que és físicament possible i del que no, hi ha el gest autoritari marcant els límits del possible en l’imaginari col·lectiu que engloba el pronom nosaltres i el que engloba l’ells. Després d’això ve potser, ja, tota la resta.