Dibuix de màquina de temps agitat (II)

Francesc Ruiz – En alguns dels teus fanzins els imaginaris de la ciència-ficció són el vehicle per a acostar-se a conflictes internacionals contemporanis d’una manera delirada, ampliant en certa manera, el marc per a la seva interpretació més enllà de la lectura narcotitzant dels mèdia.

Quan vas compartir amb mi algunes de les teves lectures vas mencionar Introducció a la Ciència-ficció del cubà Óscar Hurtado. Aquesta referència em va fer pensar en el desenvolupament del gènere sota ideologies concretes. M’agradaria que ens expliquessis com explores en la teva producció els vincles entre ciència-ficció i ideologia.

Irkus M. Zeberio – En la seva veu de filosofia i no en el propagandístic, la ideologia m’interessa per la seva funció creadora. Creadora en el sentit artístic, que no crea des del no-res, sinó que ordena el caos a la seva manera. Des d’aquest punt de vista, les filosofies s’han obstinat en la definició del que és humà, i en les successives bolcades històriques han mutat subjectes a aquests canvis. Després de les revolucions industrials i la introducció a escala universal de la màquina, aquesta pulsió per definir el fet humà es va veure tremendament determinada per l’existència de les màquines. Tant la ciència-ficció soviètica com l’americana deuen les seves posicions predominants en la cultura de masses a les seves pròpies revolucions industrials. Avui, més de cent anys després, encara és més intensa aquesta relació entre l’humà i la màquina, i és per això pel que les arts, la filosofia, etc., en major o menor mesura, des de la tendència predominant a la marginal, tenen relació amb la ciència-ficció. La ciència-ficció seria una cosa així com la literatura que gira entorn de la noció de l’humà en relació amb la maquinària. Aquesta és la raó per la qual jo també camino per aquí.

L’Óscar Hurtado, en la seva Introducció a la Ciència-ficció, fa una genealogia breu d’aquesta literatura. Des del cristianisme agustinià que amagat en la literatura ens va arribar amb Utopia de Tomas Moro; a la revolució industrial i el tecno-optimisme d’enginys que va modelar la ciència-ficció com a gènere. També fa una magnífica exposició de les bases de la ficció l’essència de la qual, el phantasmata aristotèlic, va donar nom a la revista que vam voler fer amb l’Ignacio García Sánchez.

Vaig descobrir l’Óscar Hurtado a través d’aquell extraordinari fanzín cubà de nom KORAD i gràcies als blogs que li fan ressò. El millor és que us ho descarregueu i ho llegiu. Hi ha molta “xitxa” a KORAD i m’ha donat moltes hores d’entreteniment. És de qualitat desigual —com les millors coses de la vida, les reals—, ja que es tracta d’un fanzín col·lectiu i dona cabuda a gent que comença o que té un treball que li impedeix dedicar-se plenament a l’escriptura. Però la raó per la qual m’atrau tant, i em sembla important que s’entengui aquesta adoració meva si es vol estranya, és pel lloc que ocupa en el món. Això m’ha donat una visió més precisa del que som i tant ens costa reconèixer, xops com estem de milions de models de conducte de classe mitjana impotent. Amb els KORAD, vaig fer un viratge en la mirada cap al “tercer món” que crec haurien de fer totes les esquerres.

La manera delirada a la qual fas referència amb què en els meus fanzins m’acosto al fet actual, es tracta més aviat d’un posicionament, encara en construcció, un punt de vista; no un estil, ni un manierisme. I al contrari del que sol dir-se, enfront de la resta de tradicions artístiques, és un mirall recte que reflecteix els miralls deformats. Inevitablement, l’estètica que surti d’aquí serà percebuda com a delirant i monstruosa. Estem en un moment de canvis i com vaig llegir per Twitter, no s’ha de tenir por de donar cringe.

FR – Presentes per primera vegada en A-desk una petita constel·lació de gifs, en els que fas referències, d’una banda, al poema simfònic Una nit a la Muntanya Pelada de Musorgsky, inspirat en el conte de Gogol que relata un akelarre prop de Kíev i, d’altra banda, l’adaptació de Disney del poema de Goethe L’Aprenent de Bruixot encarnat per Mickey Mouse. Crec veure en la teva intervenció com ressona també l’actual conflicte rus-ucraïnès. Explica’ns una mica d’aquest nou treball.

IMZ – Bé, aquest treball del qual us ensenyo aproximacions, bruscament si es vol, se’m va ocórrer a partir d’una mena de dislocament psicosocial, precisament a conseqüència de la guerra i el menjaclosques diari. La propaganda d’avui es veu tan multiplicada i reverberada directament a la nostra ment i a profunditats tan íntimes —gairebé de relació fisiològica, tele-carnal, com el porno en línia— que ens anul·la completament. Amenaces nuclears, escassetat, fam, mort… estem obligats a generar idees que superin l’estat actual de les coses, la història no para.

Un dia mentre mirava Fantasia, la pel·lícula d’animació de Disney, amb els meus nebots, vaig començar a relacionar els elements semàntics de la pel·lícula amb l’actualitat. Més tard, amb una anàlisi en profunditat, vaig poder entreveure mitjançant màgia inversa el significat d’aquestes imatges antiquíssimes que tant es repeteixen al llarg de la història de l’art: la metàfora del barret com a ment, les estrelles com a metàfora de les idees, el mag com a creador…

En el meu projecte, Mickey és l’humà infantilitzat que vesteix el seu cap amb un barret d’estrelles carregat de referències que tant representen al món de les idees, com a la bandera de la Unió Europea o a la iconografia catòlica del nimbe estrellat que envolta el cap de verges i sants.

En la pel·lícula, Mickey es posa a ballar i el veiem llançant estrelles fugaces; o es tracta, més aviat, de fòsfor blanc, que en el seu deliri no veu? Em va semblar una bona analogia per a aquesta nova època de trinxeres i propaganda-guerra en el Donbass.

FR – Màquina Total, el taller d’impressió que dirigeixes amb Pablo Taladro i Naida Mazzenga junt amb la llibreria especialitzada en còmic i fanzín Fatbottom a la rebotiga en la qual us trobeu, és en el seu conjunt un dels principals nodes de l’autoedició del país. Després de diversos anys en funcionament, quin balanç fas de la proposta? Com ha afectat en la teva pràctica personal i des d’un pla gairebé polític, des de la militància en l’autoedició, quines reflexions han sorgit després de tot aquest temps?

IMZ – Aquí no dirigim a ningú, en el nostre taller regna l’anarquia de la producció. En relació amb la nostra producció gràfica, la impremta ens ofereix l’oportunitat de reproduir-la a preu de cost, cosa gens menyspreable, i a sobre tenim a Fatbottom que ens distribueix i ens ajuda.

Ha estat una proposta vital per a guanyar-nos pels fets el dret a la vida. Aquesta estratègia de construir un taller se’m confirmava des de jove per la influència d’Oteiza, Walter Benjamin, Gabriel Celaya, Armando Buscarini, William Blake, Pakito Bolino, Abraham Díaz… Tots ells eren mestres de taller o s’autoeditaven. Com bé dius és una estratègia “política” en el sentit de poder. Amb Màquina Total hi ha la possibilitat de mantenir la capacitat de continuar dibuixant. Sense pretensions d’ultratomba, molt humilment. És un bon lloc, amb un ambient de riure i gresca. Tenim a l’abast el més nou en l’àmbit de l’art gràfic radical i/o sofisticat i estem aguantant el xàfec des d’un lloc privilegiat. Em considero satisfet per això.

Tanmateix, fent un altre tipus de balanç, el taller encara no ha assolit els seus objectius primigenis. Em treu molt de temps i acaba per fagocitar a vegades a la meva pròpia producció. Màquina Total és el meu gòlem. Tothom ha creat el seu propi d’alguna manera. Una altra de les intencions inicials que encara no hem aconseguit desenvolupar com volíem ha estat la faceta editorial, l’edició és un món molt difícil. Per sort, i això m’agrada, encara arriben encàrrecs per a imprimir de gent que ve carregada amb alegria fanzinera. També sento que el món està canviant i percebo que tan funcional són al capitalisme les idees que voletegen per l’autoedició com en les institucions artístiques en l’àmbit d’alta cultura o en les d’una agència o productora de publicitat. Bé, en la història hi ha alts i baixos, però cal estar en la lluita i aquí estem.

Irkus M. Zeberio