Dibuix de màquina de temps agitat (I)

Francesc Ruiz –La ruïna apareix representada a la teva feina ja als teus primers dibuixos, com un lloc que connecta diferents èpoques i que es va materialitzant a poc a poc fins a cobrar en obres més recents una forma fragmentada tridimensional més propera a l’artefacte arqueològic museificat o a assemblatges de temporalitats diferents. Com entens la ruïna?

Ignacio García Sánchez – Barrejats en l’imaginari de les meves primeres obres es poden reconèixer elements que desenvolupo més a fons en projectes posteriors. La ruïna n’és un. Al principi la feia servir de manera intuïtiva, com a part d’un entorn on passaven coses. La meva intenció era condensar al·legòricament processos històrics i el seu desenvolupament temporal en una imatge. Pensant-ho després, em vaig adonar que la ruïna s’ajustava perfectament a aquesta funció: representava la materialització estàtica d’una cosa dinàmica i intangible com és el pas del temps, era un objecte físic que contenia en la seva pròpia forma els rastres de violències d’envergadura suficient com per ser considerades esdeveniments històrics.

Em sembla molt suggerent la definició que fa Georg Simmel de la ruïna com a correlació de forces entre naturalesa i cultura. Vol dir que, encara que sigui una estructura estàtica, la ruïna es manté sempre en un equilibri que es pot trencar fàcilment si el seu pes es desplaça massa en una direcció o en una altra. Si l’estructura es repara fins a cert punt, s’acostarà a l’estat original i es podrà considerar una construcció humana restaurada; si per contra s’abandona a la seva sort, esdevindrà tard o d’hora una acumulació de restes informes, difícilment distingibles d’un accident geogràfic.

En els darrers anys he intentat explorar més conscientment on em podien portar les tensions contingudes a la ruïna. Vaig començar a jugar amb la idea de contemplar les meves pròpies peces com a productes culturals trobats, vestigis de cultures fictícies, situades en el futur o en línies temporals alternatives. Aquest plantejament s’explicitava en integrar el deteriorament com a part de la pròpia obra. Per això he anat recorrent a diferents mètodes: des del “trampantojo”, l’envelliment o la vandalització superficial, fins al trencament físic de la peça. Aquesta distància em permet introduir capes de significat, ampliar-ne les possibilitats interpretatives i superposar diferents temporalitats en una sola obra.

Al projecte Mil anys d’arquitectura contemporània, exposat l’any passat a Can Felipa, em vaig centrar en les implicacions que han tingut les ruïnes arquitectòniques en diferents èpoques i com es relacionarien aquests plantejaments amb el moment actual. Em semblava especialment interessant traçar la línia que va des de les ruïnes artificials que es van construir durant el Romanticisme fins a l’estat de semirruïna precoç en què es troben molts edificis aixecats a la primera dècada d’aquest segle, tot sota l’ombra d’Albert Speer i la seva Teoria del valor de la ruïna. Com més s’identifica una determinada estructura amb la civilització que la va concebre, més simbòlic en resultarà l’esfondrament i assenyalarà d’alguna manera la fi d’aquesta civilització.

Into Karakorum’s Orbit (detall)

FR –La història contrafactual, aquest camp especulatiu que presenta esdevenirs alternatius a la narració de la història oficial és un recurs molt present a la teva obra. En algunes de les teves sèries has abordat possibles escenaris futurs on es representa el col·lapse del capitalisme, has imaginat contextos on s’han aplicat les idees de transformació social sorgides de moviments de protesta globals, has construït situacions on el totalitarisme neoliberal triomfa i has especulat sobre una possible organització del lumpenproletariat com a classe social dominant… En el teu últim projecte et centres a l’Edat Mitjana com a “temps interessant”, a partir del qual establir paral·lelismes amb un present confús i a la deriva, cosa que planteja a Una nova era fosca James Bridle . Podries explicar-nos una mica més d’aquest projecte en què treballes actualment?

IGS – Em venia de gust fer alguna cosa partint del concepte de Nova Edat Mitjana que, si bé han reprès darrerament autors com James Bridle o Cédric Durand, ja havia estat plantejat fa dècades per Umberto Eco, entre d’altres. Les analogies entre èpoques que assenyalava aquest darrer, en ampliar el focus a la societat en conjunt, m’han resultat més útils per a la meva feina. Paral·lelismes com el que connecta la crisi de la Pax Americana i la decadència de l’Imperi romà, amb els seus desastres econòmics i buits de poder ocupats per nous agents, em serveixen per imaginar escenaris situats en una edat mitjana ucrònica. Algunes de les obres estan inspirades en les possibles conseqüències d’esdeveniments divergents per visualitzar passats que no van tenir lloc, com ara la conquesta i la transformació d’Europa occidental després de l’avanç implacable dels hereus de Gengis Kan.

A més d’explorar inquietuds compartides entre l’Edat Mitjana i el present, aquesta línia de treball em permet especular amb sistemes de representació i llenguatges plàstics d’acord amb aquest període històric i la visió corresponent del món. Remesclant mitjans com el còdex il·lustrat, la pintura al fresc o els políptics sobre taula, puc produir obres híbrides que, igual que les escenes representades i malgrat la distorsió contrafactual, continuen reconeixent-se com a “medievals”.

En realitat, el meu procediment no té res de nou. Els mateixos monjos i erudits medievals van editar l’herència del passat a la seva manera, no mitjançant la criogenització cultural, sinó a través de la traducció i l’ús interessat. Van dur a terme una immensa operació de bricolatge en equilibri entre la desesperació, la nostàlgia i l’esperança. Tot i que amb motivacions diferents, puc sentir certa afinitat amb aquesta reutilització de materials i idees d’altres èpoques per crear alguna cosa pròpia.

Rational Management of Serfdom (detall)

FR –Has pensat com els teus dibuixos en algun moment poden ser útils com a temptatives reparadores d’històries esborrades o de les narratives desplegades pels guanyadors? Em puc imaginar totes aquestes estratègies que desplegues a la teva obra sota la perspectiva de la memòria històrica o de la teoria decolonial. Què et suggereix aquesta lectura?

IGS – En el meu projecte sobre Monuments alternatius em vaig basar en moviments i personatges força oblidats per reflexionar sobre l’ús de figures històriques del passat per part d’institucions del present per tal de reclamar-ne el llegat i així guanyar legitimitat. En forma de maqueta, vaig projectar una sèrie de monuments ficticis dedicats a aquests individus i grups que mai no van rebre el reconeixement oficial de cap govern. Volia especular sobre quin tipus de poders establerts considerarien convenient dedicar una estàtua a la Germandat dels rodamóns o a Marinus van der Lubbe, per posar un parell d’exemples, i en quina mesura aquestes societats s’aproparien als ideals d’aquests antiherois.

En projectes com Lumpenkult o el que acabo d’esmentar, crec que es pot intuir la meva simpatia per alguns dels personatges o idees sobre les quals he treballat, l’interès per recuperar i posar en valor qui s’ha denigrat des de gairebé tots els fronts. Al mateix temps, a les meves obres sempre hi ha una distància crítica cap al propi tema triat: en utilitzar eines de la (ciència)ficció, adopto el punt de vista de diferents “narradors”, amb els quals no tinc perquè estar d’acord. Aquesta ambigüitat em sembla important per deixar la interpretació oberta a l’espectador i evitar que l’obra es redueixi a un missatge massa tancat, didàctic o pamfletari. Per mi, aquest és un dels punts que diferencia l’art d’altres disciplines, poder-se acostar a aspectes que no es tenen tan clars, que poden ser incòmodes no només per al públic sinó també per a un mateix.

Un Ignasi alternatiu que hagués nascut al Kirguizistan com a dona, en el cas improbable que s’arribés a dedicar a l’art contemporani, segurament es veuria interpel·lada per problemàtiques relacionades amb un entorn molt diferent, per la qual cosa donaria més importància a qüestions que en el meu cas poden quedar fora de focus. Si l’obra resultant fos bona, traduiria aquests interessos sorgits d’experiències particulars en una cosa més universal, connectaria també amb qui no comparteix les mateixes circumstàncies vitals.

Gondwana Reunited (detall)

FR – Pensant en futurs perduts, em comentaves que juntament amb Irkus M. Zeberio teníeu un projecte editorial que no es va arribar a concretar finalment. Podries explicar una mica de la naturalesa del projecte?

IGS – Irkus i jo portem anys pensant projectes en comú que mai veuen la llum, és una mena de tradició. La darrera idea va ser autoeditar una revista, ens va semblar més factible que plantejar alguna cosa en format expositiu. Hi havia la possibilitat d’imprimir en risografia a molt baix cost i aglutinar materials de diversos col·laboradors juntament amb traduccions de textos inèdits en castellà. El fil conductor serien les afinitats compartides al voltant de la política, el dibuix i la ciència ficció. Ens va faltar temps i pressupost. Tot va quedar en unes prometedores pàgines inicials.

Ignacio García Sánchez

[Imatge destacada: Depiction of Avruppean Customs (detall)]