Dibuix de màquina de temps agitat (III)

Francesc Ruiz – En el moment que contacto amb tu per a convidar-te a participar en aquest número de a-desk em comentes que et trobes generant un nou cos d’obra en el qual a través d’un diagrama de gran grandària visibilitzaràs el desenvolupament i vinculació entre la il·lustració francesa i la revolució haitiana, corregeix-me si això no és així. En qualsevol cas, m’agradaria que ens descrivissis breument en què consisteix aquesta nova producció.

Efrén Álvarez – Doncs m’enxampes a punt de donar el primer traç i igual corro una mica el risc que se’m en vagi una mica la força per la boca, però som-hi…

Puc dir que intentaré representar el cos social del període revolucionari del s. XVIII, centrant-me en l’imperi colonial francès. Estarà present l’economia brutal de l’època, però l’enfocament principal seran els processos de formació ideològica, la república global de les lletres, els contubernis, agenciaments, maquinacions… Quina forma prendrà això? Bé, hi haurà un treball d’analogies, símils, paròdies, metàfores, semblant al que vaig fer a Government, que acabaran formant una espècie d’éssers col·lectius recognoscibles… No serà un mapa pràctic dels fets, però espero que pugui representar a les institucions que van produir aquest moment tan desgraciat per a tantes persones i tan determinant històricament.

Haití i París seran les “figures” principals de la imatge, revolucions paral·leles que poden presentar els problemes que vull intentar digerir en aquests dibuixos, mostrant les tensions entre ideologies explícites i corrents més viscerals.

Un moment que podria centrar el marc temporal és la seqüència de sessions parlamentàries entorn de l’abolició de l’esclavitud de l’Assemblea Nacional Francesa que recull transcendentalment C.L.R. James en Els Jacobins Negres.

Després de la promulgació de la Declaració Universal de Drets de l’Home i el Ciutadà de 1789, l’antiesclavisme estava molt present socialment, best sellers, pamflets i obres de teatre ho denunciaven. Parlamentaris de l’esquerra burgesa, amb el poder en aquell moment, com Brissot, Abbé Grégoire i Condorcet, van constituir la societat antiesclavista que va tenir la iniciativa parlamentària d’abolir l’esclavitud.

Així i tot, reunides en assemblea, tenint l’autoritat i suposadament el consens per a canviar la situació, les unes per les altres van deixar escapar l’objectiu, i van concloure que no hi havia tanta pressa per a establir la igualtat. Això de trencar les cadenes de l’esclavitud va acabar quedant-se en metàfora, fins que les haitianes van aconseguir fer-ho realitat més tard, por la força.

Dibuixar i pensar una mica aquests fracassos del fet ideològic, enfront de no sé ben quines altres forces, és un objectiu que tinc últimament i que espero abordar en el projecte.

FR – Quan varem començar a parlar, em vas recomanar la lectura de l’obra de Robert Darnton El diable en l’aigua beneïda o l’art de la calúmnia de Lluís XIV a Napoleó centrada en l’estudi dels libels com el mitjà que va ajudar a gestar un estat d’opinió general que es concretaria en l’esclat social que va suposar la Revolució Francesa. A mesura que llegia el text, recordava els fanzins que has anat publicant al llarg dels anys, tant aquells on desgranaves les teves recerques sobre les estructures de poder, el mercat i la política; a aquells satírics que centrats en el “qui és qui?” de l’art contemporani a Espanya vas publicar juntament amb Víctor Jaenada i que temporalment van revolucionar l’escena. Entre el libel i el fanzín anarquista, on situes la teva pràctica fanzinera, els teus dibuixos fotocopiats i la teva pàgina web goodgore.com?

EÁ – Jo diria que els libels tenien una potència gegant comparat amb el que puguem fer inclús en un mitjà mainstream avui dia. En un context amb un únic diari real autoritzat, censura oficial de totes les publicacions … Aquestes intervencions eren enormes. Valoro més la realitat subjacent que transmetien que si resultaven calumniants a tal o tal altra persona. A un nivell atàvic, això d’associar la reialesa amb allò vulgar, amb la gent comuna, era l’insult més injuriós possible ja que erosionava la distinció que qualsevol aristòcrata pretenia produir. I aquesta igualtat de fons no era cap calúmnia, era pura realitat, o una lluita legítima per construir-la.

Aquí en aquest món de l’art estem apartades com en una butxaca social en el qual produïm coses que no solen tenir repercussió immediatament constatable. El moment més libel·lista que recordo a Espanya potser és la portada del Jueves amb Felipe i Letizia del gran Fontdevila, potser també a la seva manera la premsa del cor, el Polònia…

Els libels a vegades eren una forma directa d’extorsió, les autores, abans de la seva difusió podien exigir mitjançant intermediàries un pagament a les autoritats per a la seva destrucció. Es podien dirigir a un censor, o a un agent policial que vetllava per la reputació de la institució monàrquica.

Tinc en comú amb els libels, si ho penso, que també vaig publicar, amb Víctor Jaenada, una història secreta. Molts libels d’aquesta època eren històries secretes, històries escandaloses, històries veritables… En el nostre cas versava sobre els fets esdevinguts el 2016 durant l’escàndol per censura al MACBA entorn de l’exposició La Bèstia i el Sobirà… vàrem escriure la veritable història d’un escàndol.

Altres trets en comú dels meus fanzins amb els libels són la pràctica de la comèdia vella d’Aristòfanes, que es caracteritza per l’ús d’al·lusions explícites a persones que probablement llegiran el text i l’ús d’una crítica poc argumentada.

La resta dels meus fanzins poden tenir intencions libel·listes platòniques, però crec que són d’una implantació una mica més artística convencional. Van començar imitant els materials complementaris de Mike Kelley i els catàlegs DIY d’Ion Grigorescu. I l’Anarquisme és de fons, sense influència formal.

FR – Interessat com estic en la distribució global de còmic pornogràfic, comentàvem que molts dels principals filòsofs de la il·lustració francesa publicaven porno en paral·lel. Una cosa que no em sorprèn en absolut si t’atures a investigar quins grans grups editorials hi havia a Espanya darrere de l’esclat porno durant la transició. Les teves obres en moltes ocasions estan plagades d’iconografia sexual i escatològica, organitzades en fluxos de penetrabilitat anal. La paròdia porno és una manera molt poderosa de transmissió d’idees, d’on sorgeix en el teu cas aquesta imatgeria i quins són els teus referents?

EÁ –…Organitzades en fluxos de penetrabilitat anal… Òstia!, gràcies per l’expressió, ho faré servir per a futurs projectes!

En el meu cas vaig veure que interessaven més els dibuixos amb iconografia sexual i vaig anar incorporant-la més i més. Diria que també vaig començar imitant al mateix art contemporani, recordo una auca de Bestué i Vives que va incidir especialment, però també d’altres. Al principi devia ser un artifici per a dotar de grandeur artística i expressivitat als meus dibuixos.

Ara m’ho vaig prenent més a consciència, crec que s’ha de participar en la revolució sexual del present.

FR – Si els libels eren l’espai de les fake news actuals que des de les impremtes de Grub Street a Londres van generar el caldo de cultiu de la Revolució Francesa, la distribució dels idearis de la revolució a Haití es va fer a partir del rumor i l’oralitat. En El vent comú, Corrents afroamericans en l’era de la Revolució Haitiana, Julius S. Scott ens fa veure quant ràpid circulaven les informacions provinents de França a través de les xarxes configurades per tots aquells cossos que no volien ser governats …

EÁ – Una altra de les problemàtiques que estic tractant, ja que al·ludeixes la circulació d’idees per l’Atlàntic, és la possibilitat de la participació indígena en la producció de les ideologies de la modernitat.

David Graeber, en pau descansi, ha de treure un llibre aquest gener entorn d’aquest mateix tema del Vent Comú de Scott, Pirate Enlightenment es diu i, suposadament, explorarà la possibilitat que les idees revolucionàries no sols circulessin, sinó que a més fossin generades en el món colonial. Aquest tema que ja havia tractat amb Wengrow en L’alba de tot, també l’estic intentant considerar en aquest projecte.

L’exemple de les comunitats del món colonial té una presència enorme en el pensament modern, es pot dir que hi ha un gènere literari de diàlegs amb l’alteritat, i fins fa poc, això s’ha assumit com una aportació passiva per part d’aquestes comunitats. Ara, amb l’aportació de Graeber, que exposa el treball d’historiadores i antropòlogues que recopilen i estudien les veus indígenes del patrimoni històric, podem dubtar si en els segles d’interaccions colonials no hi haurà hagut interlocucions més actives que hagin estat ignorades. Es tracta una mica de veure la il·lustració com aquesta típica escena en què una sergenta de ciuró té la mateixa idea que les pobres soldades porten tot el dia repetint-li.

Per posar un exemple, es veu que Benjamin Franklin des de 1736 a 1760 va estar imprimint i comercialitzant amb gran èxit, tractats i discursos, diplomàtics, polítics, de nadius americans i que, segons la vella manera de veure, havien de ser meres curiositats, però si ho considerem com a influència intel·lectual, la veritat, no pot ser insignificant. I és que es tracta de Benjamin Franklin, l’influencer, aquí ho deixo.

FR – Aquests cossos resistents que, en els cellers dels vaixells esclavistes, en les plantacions, en les palenques i en les incipients urbs del Carib s’organitzaven, aquests “abajocomunes”, en paraules d’Harney/Moten, continuen avui dia actius. On trobes actualment aquestes xarxes de resistència real en un context com el de Barcelona?

EÁ – No sé què dir-te, jo he intentat acostar-me sense molt d’èxit a diversos grups polítics, idealment m’agradaria desenvolupar la meva vida cultural en el context de grups polititzats, com en els anys trenta, però no tinc molt clar si és possible, no desisteixo.

I de les formes més autònomes de resistència que crec que han de ser els “abajocomunes” que dius, si tinc ocasió sóc un testimoni que les aplaudeix, però entre el treball i els virus no estic molt implicat, des de fora prefereixo no assenyalar.

[Imatges inspirades per les conferències del Museu del Prado, 2022]