Diners gratis? Demana’ls al govern, no als teus contactes

Al gener de 2017 vaig assistir com a espectadora a una taula rodona sobre els nous reptes del crowdfunding en la cultura que es celebrava en el marc de MuseumConnections, una fira de productes per a museus, a París. Hi participaven en la discussió representants d’institucions que s’havien servit del micromecenatge per finançar alguna de les seves activitats, de dues plataformes especialitzades en finançament col·lectiu de projectes culturals i del Centre des Monuments Nationaux, agència pública francesa de conservació, estudi i difusió del patrimoni que acaba de crear la seva pròpia plataforma de recol·lecta de donacions de particulars.

El crowdfunding, també anomenat micromecenatge o finançament col·lectiu, és un “fenomen de desintermediació financera per la qual es posen en contacte promotors de projectes que demanen fons -mitjançant l’emissió de valors i participacions socials o mitjançant la sol·licitud de préstecs- amb inversors o oferents de fons que busquen en la inversió un rendiment “[[Aquesta és la definició actual que recull Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/Micromecenazgo [2017.07.04]]]. La percepció popular és que, gràcies al crowdfunding, es poden finançar projectes que no trobarien suport econòmic per la via tradicional (de la subvenció pública o d’una gran inversió privada) i amb aquesta idea, en els últims anys s’han llançat campanyes de recaptació de fons per a rodar pel·lícules, gravar discos, publicar llibres o fer exposicions. I, a hores d’ara, tots coneixem algú que ha llançat o ha participat com a donant en una d’elles.

A priori pot semblar la solució a tots els mals de l’economia cultural, especialment en els últims anys amb la retallada en subvenció tant pública com privada i els efectes d’això en el mercat, entre altres coses. Però el que abans era l’excepció va convertint-se poc a poc en la norma i, amb això, es va pervertint l’assumpte. Resumint: la taula rodona a la qual vaig assistir al gener va acabar amb la moderadora dient que la utopia era que, en un futur pròxim, tots fóssim donants i micromecenes de projectes culturals a través d’aquestes plataformes i amb una mena d’exaltació col·lectiva de les virtuts del crowdfunding. Aquestes virtuts essent no només monetàries (la recaptació de fons pròpiament) sinó també l’impacte publicitari i, sobretot, la implicació del públic a la iniciativa en qüestió ja que, en general, aquest pot fer un seguiment del desenvolupament del projecte i fins i tot rep algun tipus de recompensa per la seva participació.

Arribats a aquest punt, jo em pregunto quina mena d’utopia és aquesta en la qual recau en l’individu la responsabilitat de fer possible la producció cultural, en la qual els promotors culturals es veuen obligats a convertir-se en professionals del màrqueting, a vendre els seus projectes com a productes i a retre comptes de la seva feina a cada pas perquè els inversors avaluïn els seus avenços. Em pregunto també com hem arribat a una situació en què museus i institucions públiques creuen que la millor manera d’implicar el públic en les seves activitats (ja finançades en gran part per capital públic i per les entrades que paguen els seus usuaris) és demanant-li diners un tercera vegada. I em pica la curiositat de saber quin tipus de cultura ens quedaria si el crowdfunding es convertís en la manera habitual de finançar els projectes artístics. Si, en comptes de reclamar polítiques culturals adaptades a les necessitats del sector, ens deixem portar per la inèrcia i llancem una campanya de finançament col·lectiu cada vegada que volem fer alguna cosa, i competim entre nosaltres pel mateix suport. O millor, ens servim de la nostra xarxa de contactes per a “realitzar els nostres somnis”, com es diu en el llenguatge habitual d’aquestes plataformes.

¿Hi hauria una mà invisible que regulés aquest nou funcionament? O passaria que els millor dotats per a (o adaptats a) aquest sistema aconseguirien el major nombre de recursos per dur a terme les seves idees? Qui té la millor idea o els millors amics? Qui té una major quantitat de temps per dedicar-se a donar publicitat al seu projecte? Qui ofereix la millor recompensa per participar? Em sembla que abans de parlar d’utopies, de somnis fets realitat, de comunitarisme o de llibertat d’implicació del públic, com es va fer en aquesta taula rodona de gener a la qual vaig assistir, convé tenir clares una sèrie coses. Com per exemple, que no és el mateix una campanya de prevendes d’un producte que una de crowdfunding. O que, si la recompensa per donacions és una deducció d’impostos, potser no és correcte parlar de mecenatge, ni d’altruisme, ni d’autogestió. Per no insistir en quant de sorprenent resulta la idea de voler generar comunitat i nous usuaris de la cultura a través de campanyes de recaptació de fons i no de programes educatius o de sensibilització.

Tremolors em van entrar quan la moderadora de la taula rodona va afirmar, deixant-se portar per l’eufòria generada en vint minuts de debat, que “this is just the beginning”. I vaig pensar en els artistes encarnant el nou esperit del capitalisme [Boltanski, Luc; Chiapello, Ève: El nou esperit del capitalisme. Madrid, Akal, 2002 [Paris, Gallimard, 1999]]], en l’excepció convertint-se en norma, en tots competint contra tots en un sistema regit per la llei del més fort. I també vaig pensar en alguns ciutadans americans que ja, ara, estan fent servir el crowdfunding per pagar els seus tractaments mèdics perquè no tenen una assegurança que els cobreixi aquestes despeses, i en els possibles donants jutjant la gravetat de la seva malaltia i de la seva situació econòmica a partir d’un vídeo fet per apel·lar a l’empatia i [fins i tot a la pena.