Diuen que la nostàlgia és la tristesa que s’alleugera. Graham Gussin al CGAC

En les escasses ocasions en què Graham Gussin (Londres, 1960) ha exposat a la península, David G. Torres i Miguel von Haffe han estat sempre pel mig. La seva primera incursió es va produir l’any 2004, amb una exposició al Centre d’ Arts Santa Mònica i la participació a la 28 Biennal de Pontevedra.

Ara s’ha colat a la festa del vintè aniversari del CGAC amb CLEARBLUESKYDEEPDARKWATER, la primera mostra antològica de Gussin a Espanya, que ocupa la primera planta i el doble espai del centre i conviu amb les individuals de Ricardo Basbaum i Victor Grippo. Gens malament per a un centre que acusa, com la resta, els efectes demolidors de la crisi. Potser una oferta críptica en excés per a un públic en molts casos no iniciat en el laberíntic món de l’art contemporani.

Anem per parts; la informació a la qual un pot accedir quan se li presenta la tasca d’escriure sobre aquest artista no és per tirar coets, ni el text que el CGAC ha preparat per al full de sala ni una ràpida recerca per internet ens treuen del carreró sense sortida al que la pròpia mostra ens empeny. No obstant això, només cal pensar en alguns casos que han deixat a priori una sensació semblant però que després d’aprofundir s’han revelat com alguns de les més interessants del seu moment. Heimo Zobernig al “Palacio de Cristal” o Hans-Peter Feldmann al MNCARS, dues exposicions que malgrat deixar-nos aquesta cara de -intenta donar la impressió que ho entens tot i dissimula la cara de pòquer que realment se t’està quedant-, ens han commogut com poques vegades aquest circ ho ha fet.

Amb Graham Gussin corres el risc de semblar idiota, però a poc a poc les obres que es reparteixen per les sales, sense connexió aparent, comencen a esbossar en el teu rostre un somriure de complicitat amb el propi artista. Són gestos que semblen generar un calaix de sastre en què tot s’hi val, però en el qual tot està perfectament mesurat.

Accedim creuant una cortina de plàstic, com si ens endinséssim en una experiència astral, com si creuéssim la porta de l’escorxador. Ara, tres grans poliedres que recorden al que Albert Durero inclou en el seu gravat Melanconía I envaeixen l’espai, des-fragmentant-se i oferint una visió del seu interior. Com mòduls en transformació que permeten accedir a l’enigma que ha suposat l’aportació de Durero i la ombra del qual sobrevola per damunt del conjunt de l’exposició. No obstant això, a la sobrietat que podria requerir aquesta reflexió, Gussin ha afegit un gran fons de paper pintat, una sèrie de carpetes de discos de vinil de bandes sonores de ciència ficció que giren com els rotoreliefs de Duchamp o uns lànguids grafits que exigeixen ser observats des d’un punt concret de la sala per a poder desxifrar el que amaguen. El missatge és concret com el lloc des del qual ha de ser desvetllat. No entenem res. Comprenem simplement l’asèptic de l’espai, aquesta idea de decorat despersonalitzat que ja trobàvem l’any 2004 a Shift, la seva intervenció a la Biennal de Pontevedra.

Les constants al·lusions a la història de l’art es produeixen des d’un camp tan llunyà que l’espectador sent com un escafandre un cos que s’interposa entre l’emissor i el receptor. Presenta Enrique Vila-Matas a Amé a Bo una exploració de l’abisme, el viatge cap enlloc d’un inquilí espacial que observa des de la seva nau BAW775 un firmament del que és un mer espectador. Fa pensar si més no.

La primera sala dóna pas a una triple projecció amb vídeos que agrupen els treballs de Gussin entre el 2005 i el 2013. Silver Form dóna continuïtat a aquest caràcter hipnòtic que inunda l’exposició, amb gestos que caminen sobre la fina línia que separa allò transcendental de l’anecdòtic.

Dark corner, un racó de la sala pintada de negre torna a parlar de Duchamp, o d’Isaac Asimov. Una fuita de l’espai expositiu o un monticle de Venus que concentra la força d’un tercer espai que sembla desmanegat fins que a poc a poc desgranem cadascuna de les seves peces. News From Nowhere és la instal·lació que ocupa i distribueix al centre de la sala, un caramel per a l’espectador àvid de souvenirs que resta força a altres peces de menys grandària. No obstant això, aquestes comencen a aparèixer una per una, com picades d’ullet que ens sedueixen i que ens porten a guaitar en el doble espai en el qual descobrim 199 canicas de cristal negras desperdigadas por el suelo moviéndose con total libertad por el espacio y depositándose en cualquier lugar y durante un período de tiempo indeterminado, una por cada carácter y por cada espacio del título.

Diu també Vila-Matas que diuen que la nostàlgia és la tristesa que s’alleugereix.