DIVERSORIUM. ¡VISCA LA DIVERSITAT!

Veure és un mecanisme, mirar és una actitud. Obrim els ulls i el prodigiós ball de la llum a les nostres pupil·les genera automàticament colors i formes que configuren una imatge del món que ens envolta. No decidim que la sang sigui vermella o que les síndries tinguin forma esfèrica, simplement és així. En canvi, la mirada, lluny de ser un algorisme biofísic, es construeix d’infinitat d’intencions, interessos, sabers i desitjos que s’articulen de manera complexa. Bona part de tota aquesta argamassa emocional pertany al terreny del subconscient, per això la mirada acostuma a estar condicionada per records, estereotips i prejudicis sense que ni tan sols ens n’adonem. Els explico una petita anècdota que il·lustra fins a quin punt els condicionants de la nostra mirada distorsionen allò que veiem. Quan era petit no tenia veïns ni companys de col·legi d’origen asiàtic, així que els còmics —sí, sóc prehistòric, no existia internet— havien instal·lat al meu cap la idea que “els xinesos eren grocs”. Anys més tard, quan van obrir el primer restaurant de menjar xinès al poble, vaig anar amb uns amics i em va sorprendre que els cambrers, si bé tenien els ulls esquinçats, no eren de color groc. En lloc de pensar “quines ximpleries dibuixaven en els còmics” vaig dir als meus amics que aquell restaurant no era autèntic, que els xinesos de veritat eren grocs. La mirada s’imposava a l’acte de veure.

Això és exactament el que ens passa a les persones amb diversitat funcional quan ens exposem a la mirada dels “normals”. No estem a la seva vida quotidiana perquè s’han encarregat de treure’ns del mig generant un univers paral·lel (escola especial, transport especial, residència, domicili sense suports, etc.) que impedeix conèixer-nos a base de compartir vida. I els còmics (art, cultura, mitjans de comunicació, etc.) segueixen representat poc i malament la nostra realitat. Bàsicament, només es mostren els tolits filosuïcides (Mar adentro, Million Dollar Baby), els que converteixen la seva vida en un tractament mèdic per “guarir-se” (Superman, La Marató de TV3) i els que resulten “inspiradors” (Stephen Hawking, paralímpics ) per a les avorrides vides dels “normals”. Hi ha altres elements que reforcen aquest univers simbòlic intrínsecament negatiu sobre la discapacitat.

D’una banda, a les lleis com la d’eutanàsia o la de l’avortament es valora —implícitament, no sé si som educats o hipòcrites— la discapacitat com una característica personal que devalua el valor de les vides dels que carreguem amb aquesta etiqueta. En lloc de legislar de manera universal el dret a la interrupció de l’embaràs i a rebre suports per posar fi a la vida pròpia, les lleis espanyoles assenyalen amb un dit inquisidor aquelles vides de menys valor que justifiquen autoritzar l’avortament amb un termini superior al de la resta de la població, o donar suports per al suïcidi que no es presten a les vides realment valuoses. Compte, aquest argument no va contra l’avortament ni contra l’eutanàsia, ans al contrari, reivindiquem un avortament lliure i una eutanàsia universal, perquè allò discriminatori són els textos legals que configuren l’avortament i l’eutanàsia com a actes eugenèsics.

D’altra banda, seguint els elements que generen aquest imaginari col·lectiu violent contra la diversitat funcional, cal parlar del llenguatge. No hi ha pensament sense llenguatge (del tipus que sigui) ni llenguatge sense pensament. Potser seria més il·lustratiu referir-nos al llenguatge-pensament. A hores d’ara, paraules com “disminuïts”, “persona amb discapacitat”, “gran invàlid” o “gran dependent” segueixen conformant el llenguatge-pensament oficial i oficialista, com en el seu moment des d’aquelles mateixes instàncies es defensava l’ús de “ subnormal” o “minusvàlid”. Tots aquests termes comparteixen el fet de centrar la nostra realitat en “una cosa dolenta que li passa a les nostres capacitats”. Sí, una cosa que li passa a la persona, perquè per més que es repeteixi el mantra que “la discapacitat resulta de la interacció de les deficiències (ja anem malament) de la persona amb l’entorn social” la realitat és que cap ciutat, escola o tren tenen un “certificat de discapacitant”, seguim sent les persones les que “allotgem el problema”, tal com acrediten els “certificats de discapacitat” amb nom i cognoms, emesos per equips professionals multidisciplinars i megatxulis. Per això, des del Moviment de Vida Independent, proposem “diversitat funcional” perquè el pensament no pivoti sobre les capacitats de l’individu sinó sobre el fet innegable que tots els cossos són diferents, funcionen de manera diferent, i una minoria pateix discriminació generalitzada per habitar a la perifèria de la campana de Gauss d’aquestes diferents funcionalitats. Es tracta de situar el problema en la gestió comunitària d’aquesta diversitat, com passa amb les diversitats sexuals, culturals, religioses, etc. Passar de la “tragèdia personal” a la “gestió comunitària de la diversitat” no pretén ser políticament correcte, sinó situar la qüestió en el terreny polític.

Oyirum, Diversorium-Festival BAM 2022, Barcelona. Foto de Eva Carasol

El Diversorium és un artefacte d’arts escèniques on artistes i públic encarnen diversitats de tota mena, d’ànima mutant i esperit ubic, creat amb la intenció de generar aliances i de qüestionar la segregació i l’imaginari col·lectiu sobre la diversitat funcional. En compartir a la trobada festiva, a banda i banda de l’escenari, la mateixa alegria o inquietuds que els normals creuen exclusives de la seva privilegiada posició, aquests es veuran exposats, sense escapatòria possible, a la imatge que els torna el mirall que mai volen mirar, el de la vulnerabilitat humana, el de la seva pròpia fragilitat. Què justifica que uns visquin lliures a casa seva i la seva comunitat i d’altres no puguin decidir amb qui conviuen, qui toca els seus cossos o a quina hora es fiquen al llit, si tant els uns com els altres necessiten els altres? O és que vostè cultiva i caça el que menja i buscarà al riu l’aigua que beu? No s’enganyin, tampoc se’ns empresona per una qüestió econòmica, hi ha experiències que demostren que viure al propi entorn amb assistència personal és més barat i més eficient econòmicament que tancar-nos a institucions. Se’ns continua institucionalitzant per inèrcia, per deixadesa i perquè se’ns mira esperant que siguem grocs com els xinesos dels còmics, assumint que les nostres necessitats i aspiracions vitals són essencialment diferents de les dels que ens tanquen. Pel que fa a l’imaginari col·lectiu, poques coses són tan efectives per canviar la mirada com la convivència lúdica i el gaudi i la creació artística, a banda i banda de l’escenari. Aquí és possible captar la persona en totes les seves dimensions, posant en valor la diversitat humana més enllà de les idees productivistes que s’entesten a considerar defectuosa o discapaç la persona diferent, eludint la responsabilitat comunitària sobre com ens organitzem perquè totes les maneres de ser i estar al món trobin un espai de reconeixement a la seva igual dignitat a la de qualsevol altra persona.

Quan vostès es decideixin a venir a passar-ho d’allò més bé a una de les festons del Diversorium, recordin, la visió és un automatisme biofísic, però la mirada es construeix i s’educa. No es conformin amb aquesta mirada automatitzada, pobra i empobridora, que els diu que una gallina és una àliga defectuosa. Vostès mereixen gaudir d’un món multicolor, ric en tota mena de diversitats, més realista i menys prejudiciós, un món que també serà millor per a vostès si aconseguim sostenir una mirada que posi en valor la dignitat del que és vulnerable i fràgil per sobre de qualsevol inèrcia materialista, productivista i reduccionista del que suposa ésser humà. Visca la diversitat!

[Imatge destacada: Vaciarte, Diversorium-Festival BAM 2022, Barcelona. Foto d’Eva Carasol. Imatges del Diversorium, vestuari d’Osias Yanov, Festival BAM 2022, Barcelona. Fotos de Eva Carasol]