Documentals d’èxit. Sobre “Searching for Sugar Man”

L’actual auge del gènere documental s’ha d’observar detingudament des de tres esferes de producció de visualitat: la televisió, el cinema i l’art. Cadascuna d’aquestes esferes genera els seus particulars productes dins dels seus territoris acotats, mentre que la interrelació i la fluïdesa del gènere traspassa sovint fronteres de l’un a l’altre.

El documental ha esdevingut el gènere artístic que millor reprodueix les contradiccions de la representació en el postmodernisme tardà. La seva bonança té alguna cosa de relativa a una època, com si el seu ascens signifiqués una necessitat sistèmica encara indiscernible.

El meu interès pel material audiovisual excitant em va dur a una sala de cinema a veure Searching for Sugar Man, de Malik Bendjelloul, que a sobre va resultar guanyadora de l’Òscar al millor documental. Anar a veure una pel·lícula un dia abans de la gala de Hollywood sense saber que està nominada sembla tota una garantia d’objectivitat crítica.

En primer lloc, sorpresa en veure que la petita sala estava bastant plena de públic. Tot seguit comença la projecció, i des dels primers compassos, alguna cosa no funciona. Searching for Sugar Man narra la figura de Rodríguez, o Sixto Rodríguez, un cantautor que al començament dels seixanta va poder ser més gran que Bob Dylan o fins i tot assolir l’estatus dels Rolling Stones. Però no va ser així. No obstant, i per causes misterioses no del tot clares, Rodríguez va aconseguir un enorme èxit a Sudàfrica, convertint-se en tot un símbol per als afrikaners. Rodríguez mai s’assabentà del seu gran èxit en aquest país, i després del fracàs estrepitós del seu primer àlbum als Estats Units, va tornar al seu treball de paleta, amb el misticisme i l’austeritat d’un poeta de carrer. La història increïble però certa de Rodríguez és real, i captura al públic per la seva humanitat i carisma.

La forma conscientment emprada pel director sembla ser la d’un fals documental. A mesura que avança s’esdevé més en un rockumentary. I aquí comencen els problemes: hi ha un llenguatge fílmic tan elaborat; una producció tan estetitzada; i una ambició comercial tan desmesurada, que la possible història de Rodríguez acaba consumida i reintegrada al carro del mainstream revisionista. Grans panoràmiques aèries de ciutats; postes de sol; animacions digitals, i la deshonesta mania de llevar-li el color a una imatge digital, són només alguns dels pecats que denoten l’ànsia per colonitzar el cervell i el cor dels espectadors. Aquesta producció arruïna el que d’altra banda sembla un argument amb possibilitats.

Mentre la irritació de qui això escriu va in crescendo, la sala s’abandona a les cançons i l’esteticisme dominant. No existeix en aquesta pel·lícula cap element no guionitzat capaç d’obrir una escletxa per on pogués escolar-se un bri d’aire fresc. Mentre que l’entusiasme dels “investigadors” i els fans sud-africans sembla extret d’un càsting, la figura de Rodríguez sucumbeix a la major de les manipulacions. Només el material d’arxiu d’una gira de concerts del cantautor al país africà a finals dels noranta aconsegueix trencar el tractament maniqueu i emmascarador.

La primera part semblaria oferir pistes per a una indagació pròpia de Sherlock Holmes. Qui és Rodríguez? Realment, tal com diu la llegenda sud-africana, es va suïcidar en un concert cremant-se a l’estil bonze? O es va volar el cap en directe? Aquesta és la part més adequada per al mapatge cognitiu propi del gènere documental. Es demostra aleshores que els gèneres sols estan al servei dels directors, i que és el talent d’aquests i dels seus guionistes el que pot insuflar de vida una narració, tant en la no-ficció com en la ficció. (Em ve al cap Zodiac, 2007, de David Fincher, tot un cas de complexitat al voltant de la identitat d’un personatge real, però amb un tractament de ficció).

Però més enllà de les formes, a Searching for Sugar Man s’hi troba tot un símptoma propi d’una contemporaneïtat com la nostra, que no es cansa de descobrir i redescobrir aquells capítols oblidats d’una Història altra: la troballa d’algú que va poder regnar però que va escollir la via equivocada. Avui dia, aquest historicisme cultural funciona com a estratègia per fer consumible qualsevol cosa que encara no hagi estat explotada. Hordes de guionistes professionals i amateurs arreu del món treballen sense descans per trobar aquella història no del tot reconeguda per les masses. Podria ser un músic, un artista o qualsevol episodi del passat que torna. Tant se val. La mateixa nit després de veure Searching for Sugar Man vaig saber que estava nominada als Òscar, i tot seguit vaig intuir l’imminent resultat. L’Acadèmia no s’equivoca pel que fa al seu olfacte.