El Exploit: Daniel G. Andújar

La primera exposició individual de l’any del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia és “Sistema operatiu”, de Daniel García Andújar. Una gran selecció d’obres anteriors que es mostren al costat de noves creacions, que segueixen indagant en el vincle entre les noves tecnologies i la societat i la intervenció d’allò públic i d’allò privat. Parlem amb un artista que considera el seu treball com a més col·lectiu que individual.

La teva exposició es podria haver anomenat també “Sistema inoperatiu”.

En realitat sóc molt d’aquestes analogies, molt de blanc o negre. Faig moltes referències, com ja passava a “Postcapital”, en el qual reduïa el llenguatge als colors, una cosa molt simbòlica però que segueix sent-hi, com a part del llenguatge artístic. A la caixa d’eines de l’artista hi ha tots els llenguatges utilitzats durant la història de l’art, seria absurd no utilitzar-los. Jo faig un ús gairebé reductor en aquest tipus d’analogia, en aquest cas del vermell, el blanc i el negre. I faig aquestes analogies, com amb sistema operatiu, també per establir un paral·lelisme amb el sistema polític. Seguint el llenguatge hacker, hi ha un intent de buscar els errors del sistema, a través de bug, per, un cop dins, intentar millorar o reparar el sistema; aquesta recerca d’una societat més democràtica, amb un sistema molt més horitzontal.

A través del forat obert pel bug entra l’exploit, el programa que pot danyar o beneficiar.

Treballo amb aquesta idea, de fet sempre explico la paradoxa del ganivet: Si gravem una escena amb un pla curt, un cert tipus d’il·luminació, utilitzem certs recursos dramàtics del cinema, i apareix un ganivet, estem pensant una cosa; però si després apareix una mà i el Ferran Adrià, ja estarem parlant de cuina. Depenent de com les utilitzem, les eines tenen un resultat o un altre. Jo estic a favor d’una major transparència i emancipació, i que el que es criminalitzi sigui el mal ús d’aquesta informació. Però que a priori ens estiguin criminalitzant o tutelant, no ens permet funcionar com a societat emancipada.

Comentaves que hi ha uns errors en el sistema. Creus que la forma de posar remei és a través de la participació de la societat?

Segurament. Quan vaig començar a desenvolupar aquests sistemes operatius i aquests software, parlava d’un ciutadà emancipat en aquest sentit. Si en comptes de tenir una societat com a massa informe tenim individus que tenen una formació, amb un bon caldo de cultiu educacional i pedagògic, tindrem una millor societat. Aquí faig el paral·lelisme amb aquest imperi espanyol de Felip II, durant el qual, gràcies a la impremta, es comença a difondre, en aquest cas, la paraula de Déu, la Bíblia. S’amplia l’accés a certa informació i a la seva interpretació. Aquí s’inicia un desenvolupament que desemboca en la Revolució Francesa, aquesta primera gran emancipació de la burgesia. Faig una analogia amb aquesta gran escletxa que s’està formant en l’actualitat, que al final és com una nova jerarquització social, el que als 90 anomenava info-rics i info-pobres. Cada vegada s’està fent més gran l’escletxa digital, que s’uneix a una altra escletxa preexistent.

En titular l’exposició “Sistema operatiu” en lloc d’”inoperatiu” veig una tendència cap a ser més optimista que pessimista, i cap a la idea que l’accés a la tecnologia pot provocar canvis a favor…

A favor i també en contra. Sempre he dit que ni el sistema educatiu ni el de formació, a nivell global, estan preparats per enfrontar-se a aquesta escletxa i a un sistema que per definició és un sistema de control. Quan la gent es va posar un mòbil a la butxaca no va entendre que s’estaven posant a sobre un sistema pel qual estarien controlats les 24 hores del dia, 365 dies l’any. Una generació com la meva, molt gelosa de la privacitat, no comprèn el viure en aquesta torre de vidre que és absolutament transparent, aquesta societat plana com l’anomenen els liberals com Friedman: vivim en una terra que s’ha fet plana; no hi ha muntanyes i no hi ha on amagar-se, això evidentment és un canvi radical. Jo dic que estem en un procés de digitalització que encara no ha acabat. El que hi ha ara són quantitat de qüestions sobre la taula. Això per a un artista és fascinant.

Definiries el teu treball com individual o té alguna cosa de col·lectiu també?

Té quelcom de col·lectiu. Una de les transformacions és començar a veure les institucions com una cosa relativa, com una cosa movible. Parlant del Museu, per exemple, crec que hi ha una diferència entre els artistes -dels que jo he après molt- dels 70, que mantenien una confrontació contra la institució i els de la meva generació, que en principi, per exemple, amb tots els treballs que es feien en xarxa, simplement passàvem de la institució perquè no la necessitàvem per difondre el nostre treball, i vam començar a tenir cert interès a transformar la institució.

A meitat dels 90 es parlava molt d’interactivitat, jo vaig participar en molts festivals, i vaig acabar fins al capdamunt; al final dels 90 surto de tota aquesta festivalitis, del món d’internet, la maquinitis, totes aquestes històries. Es parlava molt de virtualitat, quan les xarxes virtuals són tan reals com les físiques. I d’això, que em feia molta gràcia, la interactivitat. Quan pitjaves un botó i es movia alguna cosa a la pantalla, era interactiu. I això és el menys interactiu del món perquè tu ho has programat i saps que tot el que passarà en una màquina ha estat definit, és una estructura que jo he creat. Entenc l’experiència artística com dins d’una estructura cultural molt més àmplia. Entenc que ja no parlo de públic estàtic. El que faig és mostrar l’estructura, i a partir d’aquí, es crea un nivell de participació molt més interessant. I que té fins a certa funcionalitat. Si pensem en com accedir al codi intern de certes estructures, quan veiem un anunci d’un senyor en calçotets, per exemple, no només ens estan venent els calçotets, sinó que a més estan venent un estil, una tendència, una ideologia. Les tendències, que es formen i es manipulen, són absorbides immediatament pels xavals; de fet, si no formes part d’aquesta tendència estàs fora. Les tecnologies de la informació ens estan portant a un espai molt més reduït, i això no és només culpa d’internet. Viatjar de Londres a Barcelona és deu vegades més barat que de Barcelona a Càceres. S’ha encongit el planeta i això ha deixat a un munt de gent sense capacitat de visibilitat, de participar. Seguim un món cada vegada més estandarditzat on l’altre, no té capacitat de desenvolupar el seu projecte.