El futur són els espais

Miranda July estrena el seu segon llarg de ficció. Una comèdia romàntica descrita com la història del que li passa a una parella una vegada que decideix adoptar un gatet. Però, de fet, The future és una pel·lícula sobre l’espai. Miranda July, escriptora, actriu, directora, artista i tot un seguit d’etiquetes que provoquen un fàcil enllaç amb el renaixement quan potser és que estem davant d’un plantejament propi dels temps d’Internet.

Quan no hi ha manera de referir-se als fets per com es situen dins d’aquesta successió d’unitats que anomenem dies, mesos o anys, els distribuïm en diferents espais. Cada un és una caixa de sorra autònoma, i allò que hi succeeix obeeix lleis pròpies que poden tenir a veure, o no, amb les maneres de representar que puguin arribar a donar-se a les caixes veïnes.

Entre aquests parèntesis espacials s’obren, de tant en tant, túnels que permeten la comunicació interdimensional, per a la qual es necessari passar per un temps d’adaptació i acordar uns protocols de traducció. D’aquesta manera representa Miranda July la idea del pas del temps en el seu últim llarg de ficció, “The Future”. Els diferents episodis d’excepció pels que els dos protagonistes del filn passen ocorren en la permissiva sincronia que els concedeix la possibilitat d’obrir-se a la presa de decisions vitals d’una altra manera incompatibles.

Miranda July torna a sorprendre amb la seva última producció. Una pel·lícula que alguns han catalogat sota l’etiqueta de comèdia romàntica, però que creix més enllà del que aquestes dues paraules puguin significar. Un gat ferit al qual la parella decideix adoptar narra les deslocalitzacions que Sophie (Miranda July) i Jason (Hamish Linklater) experimenten quan, aterrits per l’arribada del nou membre de la família, temen haver esgotat les possibilitats de complir els somnis que articulen el seu projecte de vida ideal.

Los Angeles és la galàxia en què confronten les unitats espacials discretes que omplen el compte enrere per a l’adopció. Hi coexisteixen, en un temps cíclic, aquestes diferents representacions del que podria haver estat la vida de no haver decidit adoptar un gatet.

La fi dels temps arriba de la pota d’un felí, els amenaça al forçar-los a definir un projecte de vida cap endavant. L’arribada de PawPaw a casa marcaria, doncs, la fi dels mons d’excepció i l’inici del nou relat compartit. Tal i com es veu a la pel·lícula, allò afectiu només pot ser pensat avui en relació a allò espacial. L´al·lusió als diferents rols possibles del que estima i comparteix implica el canvi d’escenari. Els relats no poden muntar-se sobre el temps, perquè el temps ja no té la força que es requereix per aguantar-los.

July és una artista que ha comprès, com es pot veure al llarg de la seva carrera, tant l’especificitat dels diferents llocs de l’art com la seva versatilitat. Es posiciona ara com a productora d’una pel·lícula sobre l’amor, en la qual aborda el treball sobre l’afectivitat dins de la parella, i la manera en què avui es pot pensar l’associació de l’amor amb un projecte de vida en comú. Parla dels límits que el món contemporani defineix per aquesta idea moderna.

Pel que fa a l’aparença de la pel·lícula, July és fidel a l’estil amb el que té acostumat al seu públic, amb un protagonisme clar en la fotografia de la sempre present llum del sud de Califòrnia, que dóna al relat un toc d’irreal objectivitat. Un guió clarament enunciat per ella, fidel a l’estil del llenguatge que construeix a la resta del seu treball (tant en la seva producció audiovisual com a les seves instal·lacions i performances).

Però, sobretot, Miranda July, més enllà de les seves pel·lícules, és l’encarnació actual del misteri de l’artista multi task, una actualització del mite del totpoderós artista multi suport renaixentista. La versió contemporània del relat de l’home modern com a projecte? Un ideal de l’emprenedor autosuficient i totpoderós que desafia i sorprèn el mercat no resignant-se a encaixar en cap dels llenguatges en els quals s’espera que s’assenti. És, potser, la construcció del seu personatge com a artista el centre de la seva producció?

Si Sophie i Jason salten d’un espai a un altre per poder explorar les versions d’allò afectiu ja que no totes són compatibles en un mateix escenari, July migra d’un suport a un altre, convençuda de l’especificitat de cada un i vestint, amb aquesta tasca, el centre d’aquest sistema que és ella mateixa.