El revers de la festa

Les festes patronals que es repeteixen cada estiu en els pobles i ciutats del nostre entorn poden semblar un tema poc interessant per a l’art contemporani. Una multitud embriagada que segueix amb fervor les tradicions del terròs és potser el més allunyat al públic crític i autònom que busca el sector artístic. Per massa trivial o, fins i tot, per reaccionari, el fenomen de la festa no sembla digne de traspassar les portes del museu. És mèrit d’Itziar Barrio (Bilbao, 1976) haver sabut mostrar com d’erroni és d’aquest prejudici.

Fins a principis de setembre s’ha pogut visitar a l´Artium una instal.lació d’Itziar Barrio titulada “Detrás, al final de la comparsa”. La mostra, comissariada per Blanca de la Torre, s’ha emmarcat dins del programa Praxis, que emfatitza el caràcter processual de l’activitat artística mitjançant el (lloable) recurs d’obrir les exposicions al públic des del mateix inici del seu muntatge. Així, al llarg dels mesos de juny, juliol i agost els visitants d´Artium han tingut l´ocasió d’anar comprovant els progressos en la instal.lació canviant d’Itziar Barrio. Una estructura ha dominat la sala des del començament, emergint d’una de les seves parets. Es tracta d’una txosna, la tradicional barra de bar en forma de caseta que es converteix en el centre de les festes populars del País Basc, habitualment gestionada per una comparsa (o quadrilla). Dins de l’estructura s’hi han anat projectant els vídeos que l’artista ha gravat en diverses de les festes patronals de Vitòria: les dels barris d´Errekaleor i Judizmendi, al juliol, i les de La Blanca, que tota la ciutat celebra a principis de agost. En el procés s’han realitzat uns “tallers de falses quadrilles” en els quals els participants havien d’inventar el símbol d’una comparsa. El resultat: set imatges a manera de particulars signes o icones de la festa. El contingut final de la sala es completa amb dues intervencions més: una pancarta que versiona els característics cartells de les txosnas i una cantonada fosca que es refereix a l’inevitable racó de totes les festes, amagatall d’allò prohibit.

Aquest procés complex i multidisciplinari pel qual Itziar Barrio acosta al museu la festa patronal quedaria viciat irremeiablement si l’artista no sabés resistir-se a la temptació d’adoptar una de les dues posicions següents: contemplar la festa “des de dalt” o “des de dins”. Hauria caigut en la primera opció d’haver optat per l’estratègia de la rèplica a l’hora d’exposar els elements característics de la festa. L’estructura central és reconeixible per al públic precisament perquè té la forma essencial d’una txosna, però no pretén ser còpia de les txosnas reals, sinó alguna cosa així com el seu mínim comú denominador, la seva abstracció. L’artista conjura d’aquesta manera la temptació d’elaborar una rèplica fidel de l’original, gest que l’hagués aproximat al mecanisme dels antics museus de ciències naturals i etnografia, on diversos hàbitats humans (“primitius”) es mostraven davant l’espectador congelats amb arts de taxidèrmia. La conversió d’un horitzó d’esdeveniments i expectatives socials en una escena pintoresca, suposa la seva violenta subordinació a un discurs que pretén explicar des d’una posició de superioritat amagada. No és això, afortunadament, el que se’ns presenta.

Tampoc cau Itziar Barrio en la temptació oposada, la que tement contagiar d’una asèpsia impostada cerca capbussar-se en l’objecte mateix, revivint-lo des de dins. En el cas de la festa, es recorreria aquí a l’escenificació de l’èxtasi festiu, oblidant que l’artista no pot reproduir en solitari les condicions històriques i comunitàries que el causen. El camí cap a aquesta pretesa immediatesa no condueix sinó a un espectacle més o menys grotesc (penseu en l’accionisme vienès), que no té res en comú amb l’autèntica festa, on la figura del públic no existeix.

Fugint d’aquestes dues temptacions, Itziar Barrio es manté en un equilibri difícil entre el documentalisme (que aporta la voluntat descriptiva de la primera) i la teatralització (que comparteix l’ànim apropiacionista de la segona), incorporant elements de totes dues i presentant-los en fèrtil contradicció des d’una posició que és externa, sí, però que està situada també al mateix nivell que els que celebren, en concret: “detrás, al final”. El lloc que tria l’artista a l’hora d’afrontar el tema, explícit des del mateix títol de la instal lació, és un lloc marginal, és a dir, situat al marge de la festa, en el seu límit o, millor, al revers de tot allò que es veu a simple vista, al seu revers. Itziar Barrio s’entesta així en deixar parlar a la comparsa que marxa davant d’ella, limitant-se a assenyalar de manera indirecta els seus secrets, la seva cara oculta, la qual consisteix en la seva dissimulada condició de constructe social. En efecte, la festa reclama sempre per a si mateixa l’aura d’allò immemorial i es presenta com l’expressió inevitable d’un poble. Són aquestes pretensions naturalitzants les que queden en dubte quan es revela la festa com un procés de construcció col.lectiva de significats. A aquest propòsit de l’artista serveix amb especial fortuna la inscripció de la mostra en el programa Praxis, que, com hem dit, permet al públic observar el gradual treball de muntatge en sala: és la forma mateixa de la instal.lació, abans fins i tot que el seu contingut, la que assenyala el caràcter processual (no eventual) i constructiu (no natural) de tot significat. La proposta artística i el seu objecte adquireixen així una relació d’isomorfisme.

La posició marginal escollida per l’artista pot ser, en bona mesura, producte inevitable de les seves circumstàncies: Itziar Barrio, nascuda a Bilbao, s’ocupa d’unes festes patronals que no són aquelles amb les quals ha crescut; que no són les seves, se sent un temptat a escriure. Però és justament en el moment de citar aquest possessiu (“les seves festes”) quan l’anècdota trivial s’eleva a estratègia significativa. Al documentar unes festes que no són les “seves”, al situar-se “darrere” de la comparsa, Itziar Barrio assenyala a un fenomen que resulta essencial a la festa, entesa -en la seva funció tradicional- com a procés de construcció identitària. Per a què pugui sorgir un “nosaltres” renovat del centre mateix de l’èxtasi festiu és necessària la invocació d’un “ells” que es construeix per via negativa: els que no són “d’aquí”, els que no saben amb certesa com ballar, com vestir o com beure. Un “ells” fantasmal, que es convoca com un esperit pervers però impotent al voltant de la comunitat festiva, imprescindible perquè aquesta renovi la seva identitat grupal. El “ells” i el “nosaltres” són les dues cares d’una mateixa ficció.

És a aquesta dualitat inseparable a la què fa referència l’enigmàtic lema de la pancarta que penjava a la sala d’Artium, al costat de la txosna. S´hi podia llegir “Lo mismo, lo nuestro” i, sota, “Los hombros de los que bailan”. Per entendre totalment per què la primera expressió sintetitza amb encert l’experiència festiva dels participants ha de recordar-se la naturalesa ritual de la festa. Com tot ritu, la festa (i ens referim sempre a la festa patronal i similars) consisteix en la reactualització periòdica d’un esdeveniment de caràcter mític en el qual es reconeix una comunitat, la festa repeteix cada any “el mateix”, és a dir : “allò nostre”. Per descomptat, el de menys és el contingut concret del suposat esdeveniment primigeni. Molts vitorians ignoraran que les festes de La Blanca celebren el fet que la muntanya Esquilina de Roma aparegués nevada un 5 d´agost del segle IV. No obstant això, els esdeveniments pautats que es repeteixen any rere any són suficient per si sols per commemorar “alguna cosa” que funda el nexe comunitari. Si hem de creure a René Girard, aquest “alguna cosa” és sempre un crim. Encara que el mite tracti de camuflar de mil maneres, l’origen de tota comunitat consistiria en el linxament d’una víctima innocent, marcada amb els signes del “altre”, que posteriorment fou compresa com a divinitat o com a heroi fundador. L’origen de la festa, i de la comunictat que la celebra, està banyada amb sang i injusticia.

La festa conserva un remanent de la violència ritual a la implícita exclusió que sempre exerceix. Els que no pertanyen a la comunitat festiva només poden veure “los hombros de los que bailan”. Aquesta expressió de la pancarta està presa del capítol XV de Fiesta, on Hemingway narra l’esclat dels sanfermines amb el chupinazo, i escriu: “En aquella massa compacta, l’únic que es distingia era el pujar i baixar dels caps i les espatlles dels que ballaven “. La cita no pot recollir millor allò monstruós, allò caòtic, allò informe de l’experiència dels qui celebren, que sembla que s’aglutinin en un sol cos. El col.lapse de les relacions socials ordinàries, que regulen i sostenen la individualitat, eleva (temporalment) l’obligació de sublimar i canalitzar els impulsos. Com recorda el racó fosc que Itziar Barrio presentava a la sala d’Artium, per al cos únic de la comunitat festiva no regeixen els tabús d’allò escatològic, del sexe o l’agressió. Aquesta llibertat és transitòria, i seria innocent interpretar-la com una emancipació. El seu paper consisteix, de fet, a reforçar les normes que trenca, les quals tornen a reimplantar-se quan acaba la festa. L´exaltat cos transgressor esdevé ordenada comunitat, i aquesta s’oblida ben aviat del fosc revers d’exclusió i violència que amaga la cara dels seus símbols. Només cal recordar.